diumenge, 6 de febrer del 2011

Esperit en perill

Pablo d’Ors, escriptor i nét d’Eugeni d’Ors, és capellà i presta els seus serveis en un hospital universitari de Madrid. És una feina delicada que requereix sensiblitat, intel.ligència, empatia i mà esquerra per atendre malalts i moribunds.
Hi he pensat aquests dies, quan hem conegut el capellà que cada dia visita el malalt de la família. Aquest malalt és un cas clínic en el doble sentit del terme: vol estar més malalt del que està, ja que el problema respiratori ha minvat considerablement, les tècniques mèdiques fan miracles. Però el malalt es vol morir, cada dia demana l’extremaunció i quan els visitants surten per la porta perquè s’ha fet l’hora, els diu: "Ja ho llegireu al diari [la meva mort]", repartint sentiment de culpa i desconcert. Més d’una vegada, el capellà de l’hospital, amb aquella diplomàcia que dóna l’ofici d’atendre moribunds de debò, ha dit a la família: Però, què té?
El malalt diu a tota hora que vol morir-se, i mira la cara que fa la gent quan ho diu, evalúa l'efecte de les seves paraules. És possible que de tant dir-ho al final ho aconsegueixi, però no pas per via natural sinó forçant-la, aquesta mort. El capellà s’ha adonat d'això que per posar-hi un nom en podríem dir xantatge sentimental sense sentiments. Alguns membres de la família també se n'han adonat i pateixen per aquesta situació que els rebaixa a tots. Els altres li fan una cort descarada perquè l’home és vidu i sense fills i esperen l’herència que pressuposen sucosa.
Cal resar perquè ni que sigui en l’últim moment es produeixi una conversió que alliberi aquest home no de la mort física, que per aquí hi passem tots, sinó de la mort espiritual. És el seu esperit el que veritablement està en perill.

4 comentaris:

  1. Descrius cruament i sensible una situació terrible, quan es viu. No t'hi facis mal. Coratge!

    ResponElimina
  2. La ment de la persona és de tal complexitat que potser en molt de temps no l'arribarem a conèixer. En sabem alguns mecanismes i podem notar els efectes que l'altre intenta produir en nosaltres. Però en el fons del fons de "l'altre", sigui qui sigui, per ara no hi podem penetrar. Tan impossible com retornar al paradís perdut. Calen molta paciència i algun medicament efectiu.

    ResponElimina
  3. Com a metge, ho he viscut força sovint, però la professionalitat et protegeix del patiment.

    A casa, el meu pare va patir una trombosi cerebral als 80 anys. Sense la mare, hemiplègic, adolorit i mig cec, m'ho demanava constantment. Va trigar un any em morir, patint més del que haguéssim volgut.

    Ara es la meva dona, afecta d'una malaltia neurològica, la que expressa el seu desig de dormir i no despertar, per no veure's com es va deteriorant.
    Es trist, però ajuda l'estimació que ens tenim... i els fills, dos encara petits.
    Gemma es el centre del meu univers des de que ens vàrem conèixer als divuit anys...

    ResponElimina
  4. Estimat/es:
    Les vostres paraules demostren que hi veiem "més" en companyia dels altres.
    Tota experiència, per crua que sigui, és perquè obrim els ulls fins allà on la nostra intel.ligència ens permet. Més enllà hi ha el cor, que és un gran mestre del misteri de la vida.

    ResponElimina