Transparències de Dolors Puigdemont

 

Dolors Puigdemont, nascuda a Amer, Girona, l’any 1950, és una artista plàstica contemporània que des dels anys vuitanta, quan va iniciar la seva carrera artística, ha elaborat una obra de gran nivell creatiu el fil conductor de la qual és la transparència com es pot veure ara en la tria escollida de peces que conformen l’itinerari expositiu Transparència endins, que té lloc al museu Can Mario de Palafrugell.

A partir de l’any 2006, la singular bellesa, la llum que desprenen les obres artístiques de Dolors Puigdemont, van responent de forma sensible a les etapes del seu itinerari vital, a les fites de la seva vida interior molt en la línia del cultiu espiritual a través de l’art com la pionera de l’art abstracte, Hilma af Klint, abans de l’espiritual en l’art cultivat per Vassily Kandinsky, i que ja havia tingut un precedent de representació, en aquest cas, figurativa, del món espiritual en el visionari William Blake.  

Amb la barreja de diferents tècniques i materials: la malla metàl·lica, el paper, la tela, la llana, la sal, el pa d’or, el vidre, la fusta o les restes de poda, Dolors Puigdemont ofereix a l’espectador unes peces aèries i volàtils unes, lluminoses i transparents totes, que respiren i fan concebre l’art com un procés espiritual.

En el seu darrer assaig, La fuga de Dios, diu l’astrofísic i especialista en filosofies orientals Juan Arnau, que el seu llibre «planteja una cosmovisió en la qual la creació no es concep com un acte de poder sinó com un lliurament: Déu renuncia a ser sobirà del món i es desfà en el món». Aquest és el ble que recorre tota l’obra creativa de Dolors Puigdemont: una donació, un present de l’esperit en una forma artística que atrau a la vista pel seu magnetisme i la seva transparència.

En l’exposició de Dolors Puigdemont es mostren unes peces de malla metàl·lica que es poden interpretar com universos mòbils, flotant en l’espai. Si la vida, el món, és creatiu, per analogia la vida, el món, ofereix una invitació a que nosaltres també en siguem. En la creació de les seves obres, Dolors Puigdemont invita els espectadors a ser creatius des de la contemplació.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de febrer de 2024. A la imatge, una obra de Dolors Puigdemont)                                                     

Notícia de Juliana Morell

Una tarda ens disposem a descobrir al monestir de Pedralbes El llegat retrobat de Juliana Morell. La mostra reivindica l’humanista catalana que és esmentada en el Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Juliana Morell, nascuda al carrer de la Cendra de Barcelona l’any 1594 i morta a Avinyó, França, l’any 1653, era filla il·legítima de l’erudit Joan Antoni Morell, filla adoptiva de Joana i filla natural de Bartomeua. Joan Antoni Morell era mercader, botiguer i canvista i va educar la filla segons els paradigmes humanistes des de l’edat de quatre anys, quan va descobrir les seves aptituds intel·lectuals. Estudiant vuit hores al dia, als dotze anys Juliana ja dominava el llatí, el grec, l’hebreu, el castellà i el francès, i va estudiar filosofia, teologia, arts i dret, matèries en les quals va destacar fins al punt de defensar tesis orals en filosofia a casa seva, a Lió. Juliana Morell s’havia refugiat a la ciutat francesa amb el seu pare quan aquest va ser acusat d’homicidi. Als tretze anys va sentir la crida a la vida religiosa. En realitat va voler fugir del matrimoni que el pare li havia concertat i va entrar al monestir de Santa Praxedes d’Avinyó, on va professar com a dominica. Va ser priora tres vegades. En la pau del convent, Juliana Morell va dur a terme una tasca intel·lectual i espiritual al nivell de les seves capacitats. D’humanista polifacètica, Morell es va convertir en una autora espiritual amb l’escriptura d’Exercices spirituelles sur l’eternité, així com d’una història del restabliment i la reforma del monestir de Santa Praxedes. A la Universitat de Barcelona s’han conservat cinc llibres de la seva biblioteca amb l’exlibris manuscrit i es poden veure en l’exposició. La curadora, Georgina Rabassó, escriu en els crèdits: «El seu pensament articula la lògica i la mística eròtica d’una manera orgànica i fluïda, tenint com a resultat la dissolució d’una paradoxa. Per a Juliana Morell, raó i amor van de bracet: l’una pondera les decisions i l’altre connecta les persones entre si i amb la divinitat». «També destaquen, especialment en un monestir reformat, les seves referències a la versió hebrea dels versets bíblics. De fet, Juliana va assumir el repte d’intentar compatibilitzar els seus antecedents jueus i la seva participació a la Contrareforma». 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de febrer de 2024. A la imatge, una fotografia del vestit que Juliana Morell va portar quan va defensar la seva tesi a la casa paterna de Lió)                                                  

Lanza del Vasto

La no-violència és prou coneguda, però potser no ho és tant en quina mena de filosofia i disciplina es basa. Sabem que en cos i esperit la va practicar Gandhi, i que aquest va tenir deixebles. Un d’aquests deixebles va ser Lanza del Vasto: aquest és el nom de ploma d’un jove italià nascut a San Vito dei Normanni l’any 1901. Entre els anys 1936 i 1937 va fer un viatge a peu a l’Índia després d’haver fet una conversió de caràcter espiritual arran d’una frase sobre la Trinitat de Tomàs d’Aquino que li havia impactat quan estudiava filosofia. En tornar de l’Índia va escriure Pelegrinatge als Orígens, que aquí va publicar en català Miquel Arimany l’any 1961. En aquest llibre que recull les cartes adreçades a la seva mare i a l’amic Luc Dietrich, hi destaca la figura de Gandhi, que li va donar el nom de Shantidas, que vol dir «servidor de la pau».

Gandhi va encarregar a Lanza del Vasto difondre l’esperit no-violent per Occident. Després de la Segona Guerra Mundial, aquella ferida que encara sagna (un exemple el tenim ara mateix a Gaza en una desgraciada torna de la Xoà), l’any 1948 Lanza del Vasto va fundar la Comunitat de l’Arca, que ha tingut un paper molt destacat en la divulgació de la no-violència a Europa.

A Catalunya la no-violència va calar fons i no és agosarat afirmar que la gent de la meva generació n’estem encara amarats, aquest esperit és present en el nostre inconscient col·lectiu. La ‘revolució dels somriures’ és un derelicte d’aquesta filosofia molt bella, però que potser ha resultat ingènua per a la bel·licositat i la intemperància que teníem davant, si bé encara no s’ha acabat res, la història continua.

Vaig conèixer Lanza del Vasto, aquell home amb barba blanca i figura venerable que parlava amb veu pausada cada vegada que venia a Barcelona i reunia una bona colla de joves en un local que tenia la Comunitat de l’Arca sota unes voltes al carrer de Santa Maria, davant de la catedral de Santa Maria del Mar. Quan hi passo per davant recordo amb la mateixa intensitat del primer dia el desig per explorar la vida interior que dona sentit humà a la nostra vida, així com l’incipient interès pel diàleg intereligiós que m’hi portava.

(article publicat a La Fura, 12 de gener de 2024)        

Honraràs pare i mare

 

He llegit Honraràs pare i mare (Fragmenta), de Leticia Asenjo, psicòloga especialitzada en infància i família, escriptora i mare, dades significatives per pensar aquest quart manament, un dels fonaments de la nostra cultura, i també de les cultures orientals: honrar el pare i la mare que ens han donat la vida. Però a vegades aquest pare, o aquesta mare, o tots dos, no han estat prou bons, o gens, per a la nostra vida física, però molt sovint tampoc per a la nostra vida moral i espiritual. En aquests casos es fa difícil honrar-los, si bé el sentiment de culpa inculcat a través de la religió sobretot, però també pel mandat de la tribu, fa que es faci el que s’ha de fer a desgrat de si ho mereixen o no.

«Estem programats per vincular-nos», escriu Asenjo. La lògica de la natura diu que un infant no sobreviu si no rep la cura necessària, si bé hi ha diverses maneres de fer-ho segons som rebuts i per instint escollim una o altra forma a través del vincle segur, el vincle insegur i el vincle ambivalent. L’instint de vida és poderós i les criatures troben la manera de sobreviure en un vincle insegur o ambivalent, encara que hi ha infants que psíquicament en resulten afectats. D’aquí venen patologies que Asenjo coneix prou, començant per la seva pròpia experiència familiar.

L’antropòleg Lluís Duch ens va ensenyar que la biografia ens explica. Fins a l’adolescència em vaig criar amb un pare absent: arribava quan jo me n’anava a dormir i tantes de les festes assenyalades el pare no hi era. Al meu germà i a mi ens va criar la meva mare que va fer tots dos papers. El paper de repressora va comportar que de joveneta tingués rampells de ràbia contra ella. Però era una dona intel·ligent i amorosa que va tenir una gran paciència que amb els anys he pogut reconèixer. Al pare l’estimava perquè era el meu pare i era un bon home, però a la mare l’he honrat fins al dia d’avui en que fa gairebé tres anys que és morta. És el que sent el meu cor més enllà del manament. Quan la figura del pare i la mare surten de la biografia i s’instal·len en el lloc simbòlic que els correspon com a arquetips, esdevenen les figures que ens donen l’oportunitat d’aprendre el misteri de la vida. El mestratge ve del bé i del mal, i som nosaltres qui hem de discernir una cosa de l’altra.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de gener de 2024. A la fotografia, els meus pares l'any 1947 quan jo encara era en somnis)          

Marina Tsvetàieva

 

És una bona notícia la publicació de Fites, de Marina Tsvetàieva. Laia Malo va obtenir el 21è. premi de traducció Vidal Alcover per la seva traducció del rus al català. Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892 – Ielàbuga, 1941) és una de les poetes més rellevants de la literatura russa del segle XX. Això no obstant, va ser ignorada durant molt de temps, tot i haver estat reconeguda des de molt jove: l’any 1910 va publicar el seu primer llibre. Tenia divuit anys. A aquest oblit hi va tenir a veure la Revolució russa, els seus exilis a París i Praga, hi va tenir part la Segona Guerra Mundial, hi va fer Stalin: Tsvetàieva va ser una autora prohibida fins vint després de la seva mort per suïcidi: la seva situació personal i política es va fer insostenible. La biografia de Marina Tsvetàieva és un camí de gran dramatisme. La seva vida, apassionada i tràgica, es reflecteix en la seva poesia, en les seves cartes, en els seus escrits en prosa: assaigs, dietaris, memòries i narracions autobiogràfiques, encara que només hi ha una Marina: el seu estil literari és inconfusible. Vaig descobrir la veu poètica de Marina Tsvetàieva l’any 1990, quan la seva traductora en llengua castellana, Selma Ancira, va publicar El poeta y el tiempo. Era el primer llibre de la poeta que es va publicar en el nostre entorn cultural més pròxim. L’enamorament va ser instantani.

A Fites: 84 poemes escrits entre els anys 1916 i 1920, s’inclouen els «Versos a Moscou», inspirats en el poeta Óssip Mandelstam, part del cicle dedicat a Alexandr Blok, i els «Versos a Akhmàtova». Aquest és un dels trets característics de Marina Tsvetàieva: la seva capacitat per a l’amor, per a l’amistat i l’admiració envers altres poetes. A través de Boris Pasternak, Tsvetàieva va llegir les Elegies de Duino i els Sonets d’Orfeu de Rainer M. Rilke. Així va començar una correspondència a tres bandes: Pasternak, Tvetàieva i Rilke, fins a la mort d’aquest, per causa d’una leucèmia, el desembre de 1926. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer, però els dos escriptors van establir una gran intimitat amorosa, fraternal, espiritual, tal com es reflecteix als poemes que Marina li va dedicar in memoriam: «La teva mort» i «Any Nou».

(article publicat al setmanari La Fura, 15 de desembre de 2023)

La naturalesa segons Ralf Waldo Emerson

 

L’any 1836 Ralf Waldo Emerson (Boston, 1803 – Concord, 1882) va publicar el seu famós Assaig sobre la natura. Amb el títol més concís de Naturalesa, ara l’acaba de publicar l’editorial Quid Pro Quo en la traducció de Teresa Bauzà Bosch. L’edició s’acompanya d’unes significatives fotografies de Nofre Fuster, que il·lustren els vuit capítols de què està compost aquest assaig l’escriptura del qual cal situar just en els inicis de l’eclosió del transcendentalisme, un moviment filosòfic, religiós i literari de notable envergadura que es va mantenir fins al 1860. En aquest corrent de reforma de l’Església Unitària hi van convergir personalitats de l’època tan rellevants com Henry David Thoreau, autor de Walden, o la vida als boscos, i Walt Whitman, autor de Fulles d’herba.

En els seus escrits que el temps no ha marcit, ans al contrari, conté perles, Emerson hi exposa la seva idea d’un Déu interior i la importància del pensament intuïtiu. Per a Emerson, la veritable independència de l’individu s’aconsegueix amb la intuïció i l’observació directa de les lleis de la natura: quan l’ésser humà pren contacte directe amb la natura tot fent ús de la intuïció i l’observació, esdevé capaç de connectar amb l’energia còsmica, una experiència que no és lluny de l’experiència contemplativa que ens situa al doll mateix de la font de la vida, Déu per als creients.

A cada pas de la lectura de Naturalesa, un llibre que traspua una fonda espiritualitat, hi trobem frases per anotar que són conceptes per a meditar com ara aquest: «A la corrupció de l’home segueix la corrupció del llenguatge». El que veiem del món és transparent, si bé la dificultat és saber-ho llegir, saber-ho interpretar. En aquest exercici necessari, Emerson apel·la a viure «una vida en harmonia amb la naturalesa, l’amor a la veritat i a la virtut», cosa que ha de purificar els ulls perquè siguin capaços d’entendre el text amb què la natura es mostra.

Què n’hem fet, de la naturalesa? I de la veritat, què n’hem fet? La naturalesa i la veritat ens parlen, però la veiem, la sentim? Emerson creia en una evolució sostinguda de la vida natural perquè «la naturalesa no és fixa, és fluïda». Cal veure on ens hem perdut i, si cal, retornar sobre algunes de les passes que s’han fet en contra de la naturalesa.

(publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de desembre de 2023. A la imatge, Núvols de novembre)

Feminista María Izquierdo

 

A San Juan de los Lagos, població de l’estat mexicà de Jalisco, l’any 1902 va néixer María Izquierdo, una pintora de colors intensos i senyora d’un estil figuratiu surrealista i expressionista. Una pintora enèrgica, tot i que en els anys quaranta, en plena maduresa artística, Izquierdo representés amb la mateixa vigoria cromàtica dones en una actitud terriblement dolorosa. Aquestes obres, amb la dona com a protagonista, estan influenciades per les pintures d’Antonin Artaud i en el temps coincideixen amb el trencament de la seva relació amorosa amb el també pintor Rufino Tamayo. Difícilment es pot separar la vida i l’obra de María Izquierdo, una creadora poc coneguda entre nosaltres: l’ombra de la seva contemporània Frida Kalho és molt allargada.

Tot i que les figures femenines de Frida Kalho, generalment autoretrats, són també doloroses, es presenten amb un estatisme icònic que contrasta amb l’expressionisme dur dels retrats i maternitats de María Izquierdo, molt lluny també de les pintures de l’època post revolucionària en què la dona mexicana, sobretot en els murals, era representada en una forma materna, o com a imatge al·legòrica i mexicanista de la pàtria.

La crítica moderna, influïda per la crítica de gènere, considera la pintora María Izquierdo com una feminista. A la vista de les obres més significatives en el camp de la representació de la dona, el seu feminisme no és pas per combatre res sinó per mostrar amb tota la seva cruesa i dimensió tràgica els estralls que la cultura patriarcal infligeix en el cos i la psique de la dona. Així, en aquestes pintures dels anys quaranta, María Izquierdo va realitzar obres en les quals es veuen dones nues, agenollades i lligades a columnes en llocs d’aspecte atemporal, amb paisatges de caire metafísic, i envoltades de llunes i estrelles, no pas reals sinó simbòliques. Són quadres que parlen de la tristesa, del dolor, de la solitud i exposen de manera sagnant la desesperança de la dona en els seus silencis forçats.

María Izquierdo va morir a Ciutat de Mèxic l’any 1955. La pintura del seu temps és també una pintura del temps actual: a Mèxic cada dia es produeixen feminicidis, desgràcia que també ens toca d’aprop.

(article publicat al setmanari La Fura, 10 de novembre de 2023. A la imatge, una pintura de María Izquierdo)