Edith Stein

 A penes coneixem la filòsofa jueva Edith Stein, assassinada a Auschwitz, i menys encara coneixem Teresa Benedicta de la Creu, nom que Edith va prendre com a carmelita, que li farà dir: «Soc al lloc que pertanyo des de fa temps». Ser monja no la va alliberar de la mort, així les gastava la prepotència i criminalitat del nazisme.

Teresa Benedicta de la Creu, que actualment és copatrona d’Europa, va ser una dona d’idees no només filosòfiques sinó també espirituals. Edith Stein va professar l’any 1933. La contemplació i la mística no són pas contràries a l’acció: a la seva cel·la, l’any 1936 va acabar d’escriure Ésser finit i ésser etern, una obra que es considera el seu testament intel·lectual i espiritual al mateix temps. Des del monestir la carmelita conversa vivia amb una gran preocupació els esdeveniments polítics. La nit del 8 al 9 de novembre de 1938 es va desfermar la fúria de l’odi racial que la història coneixerà com «la nit dels vidres trencats», l’horror de la qual hem vist reflectit en tants films que exposen com les botigues jueves són assaltades i saquejades i els ciutadans jueus són apallissats. Una persecució frenètica i salvatge es va desencadenar contra els jueus.

La biografia d’Edith Stein té moments d’una gran intensitat, també afectiva, que ja comença en la infantesa i adolescència: «En el meu interior hi havia, a més, un món amagat. Tot el que veia i sentia durant el dia ho elaborava dins meu. Veure un borratxo, per exemple, em feia una impressió que em perseguia dia i nit i em turmentava». Veure la indigència de les ànimes alienes turmentava el seu cor de noia.

El 2 d’agost de 1942, vint-i-sis anys després de la defensa de la seva tesi doctoral sobre l’empatia, la Gestapo va detenir les germanes Edith i Rosa Stein. Els presos eren despullats de totes les seves escasses pertinences i de tot el que els identificava com a persones amb una vida anterior i dignitat humana. Els noms eren substituïts per números. Teresa Benedicta va ser retornada amb gran violència als seus orígens jueus en ser despullada del seu hàbit. Així espoliada va entrar a la càmera de gas. No es pot dir que Déu no fos a Auschwitz: hi era en el cor de persones com Edith Stein, que, preveient aquell final, havia dit: «Accepto la mort que Déu m’ha destinat».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de novembre de 2023. A la imatge, Edith Stein)

Parlar d'art

 

Des que era joveneta i vaig matricular-me a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics per rebre una formació que estimava útil per a les meves temptatives en el dibuix sobretot, que amb gran atreviment he parlat d’art. I dic atreviment perquè l’art és un misteri que tan sols es desvetlla davant la contemplació d’una obra d’art, un fet que en ell mateix ja és atzarós, tal com, des de la seva personal visió del fenomen, ho explica l’historiador de l’art Josep Francesc Yvars: «Cada obra d’art nova és com un còdol, una pedreta de la platja que l’artista llança amb força a aquest mar que és el temps. Generalment, s’enfonsen tan bon punt toquen l’aigua, i tan sols algunes vegades volen a flor de superfície i tracen un gargot fugaç que desapareix amb el batec de les onades. Molt de tant en tant hi resta un petit deixant que dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua: aquesta és l’obra d’art. Algú convertirà en història dels signes aquella marca fortuïta amb prou feines entrevista».

Un artista ho descriuria d’una altra manera, si és que podria descriure amb paraules, pobres paraules per descriure el misteri!, el que s’esdevé al seu interior en el moment de crear aquest còdol que llançat al mar del temps dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua i del qual en resta un deixant a penes entrevist.

L’art és abans que res una necessitat d’expressió de l’ànima, i això explica que fins i tot el motiu més figuratiu com és un retrat, un paisatge o un bodegó, sigui realitzat a imatge i semblança de l’artista. En cadascuna de les obres l’artista hi vessa no només un talent i un estil que si és molt marcat el defineix a la mirada externa, sinó que també hi destil·la una sensibilitat en la mirada, un anhel de bellesa i una forma d’espiritualitat que no necessàriament ha de ser sempre lluminosa com es veu ben clar en les pintures negres de Francisco de Goya per posar un exemple conegut.

Amb aquesta reflexió succinta, ja que el tema demanaria un assaig més llarg, el que vull dir és que en cada obra l’artista llança el seu còdol i només un o uns quants d’aquests còdols tindrà la sort de dibuixar un motiu insòlit en la mar del temps i que algú convertirà en fita significativa, en història, aquell signe a penes entrevist quan marcava la seva trajectòria en l’arc del temps.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2023. A la imatge un fragment d'un plafó del pintor modernista Alexandre de Riquer)

Correspondències entre ciència i religió

 

De joveneta m’agradava estudiar la Història Sagrada, que amb el nom ja diu tant. El sagrat toca el misteri, allò que no sabem, però que pel fet d’experimentar-lo de forma sensible ens mou a creure-hi tant com creiem en l’amor i sentim el dolor, fenòmens d’expressió immaterial dels quals ningú no dubta l’existència.

Així, de la mateixa manera que vaig gaudir amb el coneixement de les històries i personatges de la Bíblia que com a exemples m’atreien o repel·lien segons la seva qualitat humana, vaig començar a reflexionar sobre la relació que hi podia haver entre el relat mític i simbòlic del Vell Testament, que s’inicia amb el poètic relat de la creació, i una realitat comprovable a través de les ciències, ja fossin físiques, químiques, biològiques o matemàtiques. La poma com a símbol de coneixement no només ha estat pintada per grans artistes sinó que, tal com explica la llegenda, en caure va inspirar en Newton la teoria de la gravetat, la força d’atracció mútua que experimenten dos objectes amb massa o matèria.

La ciència experimenta sense descans, i progressivament hem sentit a parlar de matèria fosca, de forats negres, d’antimatèria. Segueixo una mica el fil d’aquestes investigacions que a desgrat de no entendre-hi prou perquè no és el meu àmbit de treball, em fascinen perquè un dia o altre vénen a il·luminar el que la paraula bíblica ha exposat en imatges simbòliques. Ara s’acaba de confirmar que l’antimatèria, com la matèria, cau avall. I la meva imaginació ja veu la relació, si més no poètica, entre la paraula Caiguda per parlar de la davallada dels primers humans segons el relat veterotestamentari amb l’antimatèria que cau avall, ja que el pecat no pesa pas en el cos sinó en l’ànima.

En els planetes del nostre sistema solar no opera la força de la gravetat i no hi ha vida humana i, per tant, cap relat de la creació no hi té cabuda, ni científic ni religiós. Som els terrícoles que en tant que éssers necessitats de relat, d’una història que ens expliqui i doni sentit, acudim a tota mena d’Escriptures, ja siguin inspirades en una creença religiosa o en una creença científica. No es neguen, es corresponen, si bé s’expressen en llenguatges diferents.  

(article publicat al setmanari La Fura, 5 d'octubre de 2023)                                      

Teresa i la seva teologia de l'amor en què reneix l'ànima

 

Meditar el que es llegeix alimenta l’ànima. Ho va saber Teresa Martin en un temps en què la vida va començar a accelerar-se. Filla del seu temps, doncs, va adonar-se que la seva ànima anhelava calma, vida interior, temps de diàleg amb el bon Déu, que en ella va portar aparellada una lectura aprofundida de les Sagrades Escriptures.

Amb quinze anys Teresa Martin va entrar al convent de les carmelites de Lisieux prenent el nom de Teresa de l’Infant Jesús. Hi va viure nou anys en oració, silenci i ascesi seguint la Regla del Carmel. Passant de puntetes pel seu caminet, com en deia del seu camí espiritual, la jove sorprendrà, i de quina manera, quan un any després de la seva mort el 30 de setembre de 1897, es publiquin els manuscrits autobiogràfics escrits per indicació d’Agnès de Jesús (la seva germana Paulina). En la primera edició d’Història d’una ànima, va escriure, admirat després de llegir-la, el prior Godefroid Madelaine: «La segona lectura em deixà en un èxtasi que no es pot expressar... De la primera ratlla a l’última hom hi respira una atmosfera que no és del nostre món...» Vet aquí el prodigi: complint amb les obligacions de la vida conventual i mirant de perfeccionar-se, la vida íntima de Teresa va créixer en esperit fins al punt de, com diu el prior, «hom hi troba una teologia que els més bells llibres espirituals no aconsegueixen sinó rarament en un grau tan elevat...»

Aquest 2 de gener es van complir 150 anys del naixement de la santa de Lisieux que va iniciar la seva teologia de l’amor en estimar Jesús, en la mateixa vida cristiana que va respirar en la seva família i en el convent. Aquest itinerari de progressió cap a la maduresa espiritual es llegeix a Història d’una ànima. La lectura proporciona la imatge de l’ànima de la jove carmelita que, seguint la crida de Jesús en l’Evangeli, és la d’un infant renascut en l’esperit a través d’ella mateixa (no li van ser pas estalviats els treballs i el dolor del part espiritual) en la puresa i innocència més essencial.

(article publicat a la revista Pluja de Roses, setembre/octubre 2023. A la fotografia, un punt de llibre amb la imatge de Teresa de Lisieux i la seva lletra manuscrita)

El desig de llibertat

 

Colòmbia i Mèxic. De la terra al cor (Tushita edicions) és el llibre que fa onze dels llibres de viatges que ha publicat Conxita Tarruell. Com en els llibres anteriors, assistim a una crònica del viatge narrada amb un estil directe i entusiasta: la viatgera no passa pels llocs, els viu intensament.

En la crònica del viatge a Colòmbia hi ha un capítol dedicat a la visita a San Basilio de Palenque, un poblat fortificat d’esclaus alliberats. De configuració senzilla, els carrers són sense asfaltar, l’atractiu de Palenque és la seva història que commou i de la qual jo ja havia tingut notícia en el nostre viatge a Cuba en la figura dels cimarrons, esclaus negres fugits impulsats per un desig de llibertat.

Set anys després de la fundació de Cartagena de Indias, que Conxita Tarruell també va visitar, van fugir de la ciutat alguns esclaus, cimarrons que van fundar aquest palenque de Colòmbia, ja que aquest és el nom genèric dels refugis d’esclaus a tot el continent americà. El palenque de San Basilio és un dels més antics. Entre l’any 1570 i 1580, alguns cimarrons  es van establir als Montes de María i van fundar la palissada del Limón. Les fugides eren constants, no sempre amb sort, els esclaus eren perseguits amb fúria. L’any 1599, un negre d’origen mandinga, Benkos Biohó, va capitanejar una fugida d’una quarantena d’esclaus de Cartagena, que van derrotar la patrulla de vint homes armats que els perseguia, si bé la lluita poc acabava aquí: els fugitius eren perseguits per altres expedicions d’armats fins que l’any 1613 els espanyols van signar un tractat de pau que no van trigar a violar l’any 1619 quan, per causa d’un altercat amb la guàrdia del port, van capturar Benkos Biohó i el van fer executar a la forca l’any 1621. Tota excusa era bona, pel que fa al capteniment espanyol, per trencar pactes, i res de nou pel que fa al desig humà de llibertat per part dels negres esclaus, cimarrons que, jugant-se la vida, fugien de la seva condició ignominiosa.

A San Basilio de Palenque es conserva la llengua d’origen africà preservada de forma oral, així com la música, els rituals, la gastronomia i la medicina tradicional, tot patrimoni immaterial. De l’Àfrica els negres no se’n van poder endur res llevat de la dignitat i la consciència del seu valor humà.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 8 de setembre de 2023. A la imatge el monument dedicat a Benkos Biohó. Està extreta de la Viquipèdia) 

Marianne Werefkin

La visita aquest juliol a l’exposició L’adresse au paysage. Figures de la montagne, al museu de Belles Arts de la ciutat alpina de Chambéry m’ha proporcionat el goig de la descoberta d’unes obres molt rellevants de la pintora expressionista Marianne von Werekkin, nascuda a Tula, Rússia, l’any 1860, i morta a Ascona, Suïssa, l’any 1938.

Pintora expressionista, simbolista i fauvista, Marianne Werwfkin va iniciar-se molt jove, formant-se primer a casa –la seva mare pintava i li va ensenyar tot el que sabia- i després de la mà del reconegut pintor rus Ilià Repin. Al seu taller va conèixer el seu company, l’artista Alexei von Jawlensky, amb el qual l’any 1896 va establir-se a Munic, aleshores un paradís per als artistes. Un malaurat accident de caça li va deformar la mà dreta amb la qual pintava i això la va mantenir inactiva durant una dècada. Però la jove va continuar dibuixant i treballant en l’àmbit artístic on es movia, relacionant-se amb artistes de talla com Franz Marc, Vasili Kandinsky i Gabrielle Münter. D’aquesta època són els seus assajos sobre estètica entre els quals destaca Lettres à un inconnu, on hi descriu la seva concepció de l’Expressionisme.

L’any 1905 marca una fita en la biografia artística de Marianne Werefkin quan torna a pintar i a participar en exposicions, entre les quals la famosa Der Blaue Reiter, l’any 1919 a Munic. Però amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’artista, ja separada del seu company, es trasllada a Ascona, Suïssa, on morirà l’any 1938. Abans, però, haurà entrat en contacte amb el moviment Dadaista i ella mateixa, l’any 1924, haurà fundat el grup artístic l’Ossa Major.

La influència del paisatge de muntanya donarà a la pintura generalment realitzada al tremp de Marianne Werefkin l’enorme personalitat que crida l’atenció del visitant a la mostra col·lectiva L’adresse au pausage. Figures de la montagne. Les muntanyes de Werefkin hi són representades amb tota la seva càrrega simbòlica i mística en uns colors primaris contrastats per unes línies fortes i expressives que evoquen estats d’ànim profunds. La muntanya, doncs, és pintada a la manera subjectiva d’una artista que a través del seu art eleva la natura a símbol.

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de setembre de 2023. A la imatge una pintura de Marianne Werfkin, Fuocchi fatui)             

Entre la terra i el cel

 

Quan en els anys setanta vaig fer estudis de psicologia em vaig enamorar de la psicoteràpia que tot just llavors havia començat a ser coneguda entre la classe acadèmica: la teràpia transaccional de Carl Rogers. Explicada senzillament, aquesta teràpia, a diferència d’altres teràpies més materialistes o psicologistes com la de Sigmund Freud, contempla la dimensió espiritual de la persona. Freud va obrir moltes portes a l’estudi de la psique humana, però a penes va deixar oberta la porta d’entrada a la cambra de l’espiritualitat i justament aquest va ser el punt de discrepància amb el seu deixeble Carl G. Jung.

S’explica una bonica història que, pel seu significat, va esdevenir simbòlica en la trajectòria humana i intel·lectual del psicoterapeuta Carl Rogers. Fill d’uns grangers d’Illinois, una vegada, ajudant els seus pares a emmagatzemar la collita de patates, va fer el que seria per a ell una gran descoberta, va experimentar una il·luminadora obertura de la ment. Les patates es guardaven en un graner construït directament sobre la terra. No hi havia, per tant, un terra de fusta o de rajoles. Per un finestral al sostre hi entraven la llum i el sol. El jove Rogers va contemplar, meravellat, com a penes transcorregudes unes hores, de les patates n’emergien dues arrels: unes es dirigien cap al terra buscant la terra per obtenir l’aigua i els nodriments necessaris per alimentar-se, i unes altres es dirigien cap al sostre per tal d’obtenir la llum amb què realitzar la fotosíntesi.

Aquest fet observat directament de la Natura sempre mestra, va ser el fet fundacional que inspirar la teràpia transaccional de Carl Rogers. L’amic Saturnino Pesquero Ramón, originari d’Inca, Mallorca, en seria entusiasta terapeuta al Brasil, i professor a la Universitat Federal de Goiás, va ser un ben original intèrpret de genis de la pintura com Leonardo da Vinci i Joan Miró a través de les publicacions: La pintura religiosa de Leonardo da Vinci i Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra, tots dos publicats per Erasmus Ediciones i, encara, Martin Buber. Existencia dialógica y religión, publicat per Lleonard Muntaner. I és que, com les patates, els humans busquem el nodriment entre la terra i el cel. I és que «no només de pa viu l’home», com es diu a l’Evangeli. 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 d'agost de 2023. A la imatge, un aiguafort d'un pintor alpí del segle XVIII, Jean-Antoine Linck)