Coronavirus i realitat

     

Aquests dies és difícil no parlar del coronavirus: estem confinats a casa per prevenció i cura en els casos benignes i pendents de la seva evolució que va portant nous malalts als hospitals i en un nombre massa alt, morts. La gestió política és desigual segons s’enfoqui de forma vertical, «ordeno y mando», o de forma horitzontal, democràtica, que incita a la responsabilitat individual. El Gobierno i el Govern tenen visions diferents i topen.

     

Ara tenim més temps no només per fer aquelles coses que en la vida de cada dia sovint sotmesa a un gran estrès no es podien fer, sinó també per reflexionar. Convé. Després d’aquesta sotragada res no tornarà a ser igual. I no hauria de ser-ho per més que la inèrcia hi porti. Aquest daltabaix ha trencat la inèrcia. Aprofitem-ho.

     

Que érem en una bombolla d’irrealitat i d’inconsciència s’anava veient. El món no pot créixer d’una manera il·limitada perquè els recursos són limitats, com la mateixa vida humana que en seria el símbol: arribem, fem acte de presència i marxem. No podem seguir explotant els recursos materials com si mai no s’haguessin d’acabar. Hi ha perill real d’extinció, tot i que el sistema materialista i el capitalisme salvatge no ho vulgui veure. Potser l’única cosa bona del coronavirus és que ens posa davant de la realitat. La supèrbia s’ha fet miques davant d’un virus que es controlarà, els científics treballen per trobar una vacuna. Però haurà deixat gent pel camí que no són una xifra: tenen noms i dolen les seves morts.

     

En les seves reflexions sobre els cicles de la vida, Alexandre Deulofeu es feia ressò del Linga Purana (text hindú del 600 a.C.), del que distingiria la nostra època fosca: «Són els més baixos instints els que estimulen els homes del Kali-Yuga», que és l’última de les etapes d’aquest cicle còsmic al qual en succeirà un altre. Baixos instints en testes coronades i en caps de gent explotadora, corrupta i sense escrúpols arreu. Som al llindar d’un canvi? No repetim errors ni recolzem aquells que ens voldran encara més esclaus amb l’excusa de la crisi generada pel coronavirus. Munyim-nos el cervell per fer les coses d’una altra manera. Des d’a baix tenim poder. Amidem-lo bé i preparem-nos per actuar amb determinació.

(article publicat a La Fura, 31 de març de 2020. A la imatge, rosa damunt el teclat on s'ha escrit aquest article)

Un conte real

     

La noieta té els ulls enrogits de dolor, però no plora. Té tanta tristesa com permís per plorar, tan sols és una nena de 9 anys. Però si els grans es contenen, si no ploren com l’aigua de pluja que cau a bots i a barrals, ella tampoc no ho farà. Des d’aleshores el riu de llàgrimes li ha anat sempre per dins com el Guadiana, com la infantesa que mai no s’oblida.

     

La noieta no va plorar amb llàgrimes –amb el cor, sí- la mort del seu avi Llorenç, el primer mort que va veure a la seva vida i al qual va demanar de besar al front tan fred i tan llis perquè ja havia deixat de patir. Estoica amb pocs anys, ha estat estoica sempre: ningú no la va veure plorar quan va morir l’àvia, i aquella tia que tan estimava. Tampoc quan primer va morir el seu pare i després la seva mare. El cor sempre a punt de petar del mal, les mans tremoloses a l’hora de llegir el text del comiat, als ulls aquella rojor, però sense llàgrimes. Com si la mort dels seus morts les hi hagués arrencat. Al lloc de les llàgrimes el rés, paraula per paraula, del Parenostre al qual ella hi afegeix la paraula «mare»: Pare i mare nostres que esteu al cel... Sí, Déu pare i mare, tot en l’existència té pare i mare.

     

La noieta –no ha pas mort, la noieta, al cor de la dona en la seva tardor- pensa en els seus morts quan llegeix que a tants dels morts víctimes del coronavirus no se’ls pot acompanyar i enterrar com cal. Ells ho entenen dellà la porta, és clar que sí, per res del món aquests morts no voldrien que cap dels seus estimats fossin contaminats. Però la tristesa que han sentit no els hi treu ningú. Aleshores totes aquelles llàgrimes que eren ferment de la memòria dels seus morts amb els quals la dona parla cada dia en oració silenciosa, ara s’han vessat per tots els morts fines com la pluja que mulla el món en llàgrimes. I ella s’ha dissolt en aquest mar que és amor, que és com l’aigua beneïda, la mateixa aigua que en el diumenge de Rams ruixa de benaurança les palmes i els palmons. Cert que hi haurà divendres de passió i mort, però també hi haurà dissabte de glòria i diumenge de resurrecció, li han dit els morts, tots els morts.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'abril de 2020. A la imatge, un àngel en una tomba del cementiri de Montjuïc)

Diumenge de Rams. Sentiments contrastats. Tota la família enyorarem la iaia Neus, la meva mare, que feia de padrina de tots els néts i fills. Ens comprava una palma per a tots perquè la poguéssim beneir al seu costat... era la seva festa! Aquest any, a causa del confinament, tampoc no ho hauríem pogut fer. Un temps estrany del qual n'aprendrem molt. Per apreciar les coses en el seu sentit profund a vegades s'han d'allunyar una mica, o perdre-les. Mirem, però, la cadència: s'obre la setmana Santa amb un esclat de joia, passem per la passió i mort i després arriba la llum de la Pasqua. Fins i tot si no creguéssim en res, és la pura evidència perquè així es mostra la Vida. Que tingueu un bon diumenge de Rams!

El purgatori

     

Quan jo era nena i anava a l’escola de primària estudiava un llibre que en deien Història sagrada que des del punt de vista religiós es contraposa a la història profana i que des del punt de vista antropològic es contraposa a la història ordinària.

     

Els episodis de la Història sagrada m’agradaven molt. En efecte desprenien una aura de cosa sagrada, o de mítica si en fem una lectura com en les històries que comencen in illo tempore, «en aquell temps», i que no només la doctrina cristiana o la ciència sinó la nostra imaginació creativa ens situava al Paradís o al Jardí de les Herpèrides, aquell temps en què no hi havia ni dolor ni mort.

     

De les històries que ens expliquen, llegim o veiem en un dibuix o una pintura, segons la dinàmica de la psicologia profunda de cadascú retenim unes imatges amb el relat corresponent més que unes altres. Les imatges que he guardat de forma tan vívida com poderosa perquè segurament parlen directament a la meva ànima, són l’escena de l’Anunciació i les imatges de les ànimes del Purgatori en el seu mester de purificació abans d’entrar a la llum celístia. No hi havia pensat mai, en la relació que es pot establir entre aquests dos moments iniciàtics fins fa un mes, quan va morir la meva mare. Ella va dir sí a una concepció, la meva, que li va comportar molt dolor vital i danys col·laterals, com diríem avui, tants que pràcticament es diria que va patir un purgatori en vida i que ella, fent bons els consells de Sèneca, va dur amb un capteniment admirable i sempre amb un somriure als llavis.

     

«Segons la teologia catòlica, el purgatori és el lloc o estat d’expiació temporal en el qual les ànimes dels justos, morts en estat de gràcia, però no ben nets encara de les culpes venials o de les penes per les culpes mortals ja perdonades, satisfan abans de ser admeses definitivament al cel», escriu Lluís Duch a Conceptes fonamentals d’antropologia i religió. Sembla lògic que per entrar en un lloc sagrat ens hàgim de desprendre d’impureses fins i tot si no creguéssim en res transcendent. Així, doncs, tant com un lloc d’ultratomba, un lloc entre dos móns, cal entendre el purgatori com un estadi espiritual de l’ànima en el seu camí de retorn a la seva naturalesa lluminosa.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 de febrer de 2020. A la imatge una pintura del Judici Final d'Antoine Coron de finals del segle XVI)

Aniversari del naixement de la mare

Avui la nostra mare hauria complert 96 anys. No ha pogut ser. No hi podrà haver pastís ni espelmes: hi haurà el rés d’una missa conventual al Monestir de Montserrat en el prec d’un dels seus monjos. En aquesta missa d’intenció hi seran presents la neta Cristina i el Rubén. En aquesta fotografia que rememora la nostra mare i a la qual he posat un filtre que en diuen de tardor –la fotografia està feta en un dia de tardor de l’any 1950-, hi ha la nostra mare embarassada de mi a la porta de la primera casa (al poble del nostre pare, un petit poble veí de Piera), on va anar a viure els primers mesos de casada. Jo vaig néixer a Barcelona. Per la porta treu el cap l’àvia Teresa. No us fieu de les aparences: l’àvia paterna no em va estimar mai, més encara: no volia que jo vingués al món, i els relats que ho expliquen fan una mica de por com en les pel·lícules de Hitchcock. Però sóc aquí malgrat ella i malgrat els qui al llarg de la meva vida, encarnant el mateix arquetip, han volgut desmembrar-me a trossos com a Osiris. És una història que s’ha repetit en la meva biografia, si bé a aquestes morts li han succeït les resurreccions de l’ànima, s’entén. La llum de l’ànima és fortalesa que dona aixopluc. Per això, mare, et celebro en la llum de l’ànima.  

La mandra

Al pot petit hi ha la bona confitura, diu la saviesa popular. I a fe que és cert en la meva experiència lectora. Sovint un nombre reduït de pàgines ben meditades i escrites amb intel·ligència, ordre i art han ofert un aliment de primera al meu anhel de gaudi estètic alhora que m’han dut pel camí d’un saber incògnit o m’han abocat a una reflexió.   

     

Acabo de llegir una d’aquestes joies publicada a la sèrie Pecats Capitals de l’editorial Fragmenta: La mandra, d’Oriol Quintana, doctor en Humanitats. En la lectura de La mandra aviat m’he sentit atreta per una idea que em ballava pel cap: és l’experiència de la mandra, poca o molta, la que revela les autèntiques motivacions vitals. Tenint ben presents, em dic, les motivacions espirituals, motors d’alta cilindrada capaços de contrarestar la mandra, la inèrcia i el desig de facilitat. Més val saber-nos les flaqueses. Per aquesta raó diu Oriol Quintana al seu assaig: «La mandra és una característica essencial de la naturalesa humana, i el desig de superar-la, també».

     

En la nostra civilització occidental, i en el seu llibre Oriol Quintana en fa un repàs històric i antropològic exhaustiu, la mandra té mala fama i els dropos són molt mal vistos. Considerada pecat capital pel cristianisme i pecat social pels humanismes que entronitzen el treball i la productivitat, la mandra ha de ser superada. Amb tot, el sentit comú diu que no hauríem de fer-ne un gra massa ni de la mandra ni del treball. Per experiència sabem que tan aviat sorgeixen de forma espontània idees brillants en els moments de lleure i de contemplació, com la inspiració més lluminosa i atrevida ens troba treballant.

¿Què ens fa aixecar del llit o del sofà més enllà de les obligacions quotidianes de les quals no ens en podem escapolir encara que podem trobar satisfacció a l’hora de fer-les pel simple desig de fer-les bé? Ens treu de la inèrcia, de la facilitat i de la mandra una força poderosa: la vocació per dur a terme unes tasques determinades, un fort desig altruista i la pràctica d’una art. Aquí la mandra no és superada per cap torça braç. És substituïda per l’energia del mateix amor que crea el món, amor creador que ens pren i ens fa viure intensament.

(article publicat al setmanari La Fura, 31 de gener de 2020. Foto feta a Malta, museu de les feines i estris de casa)

La mare i el silenci

La casa és en silenci. Aquell silenci que ara ja se sap que conté la seva absència, aquell buit que ara omple l’aire en penombra. Encenem el llum del dormitori: tot és en ordre, a penes el llit desfet, la camisa de dormir damunt del balancí. A l’entrada, repenjat al moble del telèfon, he vist el bastó quiet. L’havia substituït pel caminador que tant es va resistir a fer servir. I la cadira de rodes? S’hi va asseure tres vegades, i només per anar al metge. Feia molt de temps que ja no podia caminar i caminava mal fos agafant-se a la paret. Li diguessis el que li diguessis, ella feia sempre el que creia que havia de fer. Rendir-se no entrava en els seus propòsits.

«El cos m’és una presó. Ja no em respon. Vull fer una cosa i no puc; penso: ara faré això, i no puc». Havia perdut les forces. La seva veu, sempre tan clara, en les últimes setmanes s’havia fet tènue.

La casa és en silenci. La nostra mare ja no tornarà a trepitjar-la amb els seus passos petits i lents. Busquem a l’armari el vestit que de sobte tinc al cap. Un vestit blau amb un fulard de roba fina estampada amb unes flors menudes que li fa conjunt. «La dona del fulard», hauria estat el títol escaient per a un suposat quadre on es veiés la mare amb seu rostre il·luminat per un somriure. El somriure de la mare.

Un poeta amic em diu que la mort de la mare és una prova molt dura de la finitud humana, i que hauré d’aprendre a acceptar-la. Sota un plàstic per protegir-lo, enrotllem el vestit que li serà la mortalla. Em pregunto què hauria fet ella en un moment com aquest. S’hauria armat de valor i hauria fet el que tocava. Com sigui, doncs, aprendrem a acceptar el silenci de la casa, l’absència de la mare. Ara, però, llàgrimes a doll es confonen amb l’aiguat del temporal furiós, devastador, que han anomenat Glòria.

(la meva mare, Neus Gramunt Ferrer, va morir a la primera hora del dia 21 de gener. Aquest text es va publicar a Catorze.cat (gràcies, Eva Piquer) el dia 27 de gener. Ara el publico al meu blog amb una fotografia que ha fet el meu germà, Josep Costa Gramunt)