Isak Dinesen i el Carnaval

Isak Dinesen és el pseudònim de la gran escriptora danesa Karen Blixen (1885-1962). Una màscara, doncs, que amagava una personalitat femenina d’alt voltatge intel·lectual i espiritual del segle XVIII, segons ella, i encara afegia que tenia tres mil anys d’antiguitat. Una manera hiperbòlica de dir que el seu ser al món com una dona intrèpida (recordin els lectors les seves Memòries d’Àfrica) abraçava temps immemorials.

     

D’Àfrica, i en contacte amb la literatura oral que li és pròpia, Dinesen aprendria a ser una gran escriptora d’històries. Tot i que va escriure dues novel·les, Dinesen ha destacat per ser una contista excel·lent. En morir va deixar obra inèdita recollida divuit anys després: una col·lecció d’assaigs, Daguerrotypes, i un conjunt de contes, Carnaval, i que porta el subtítol d’Entreteniments, molt adient a l’esperit del Carnaval, tant si es viu en directe com en contemplació. Les figures del Carnaval inviten a la mirada.

Els contes de Carnaval compleixen una de les funcions que l’escriptora de contes gòtics i contes d’hivern també s’havia proposat: seduir, imantar, encantar a través d’una literatura amb els efectes tornassolats dels vestits de seda i els brillants dels lluentons. Isak Dinesen tenia molt de maga, així com també li agradava fer jocs de mans, o de paraules, o de disfresses. El conte titulat Carnaval, i que l’autora situa el 1925, està protagonitzat per unes noies que es disfressen de Pierrot, Arlequí, del filòsof Soren Kierkegaard i de Camèlia. Sembla que aquesta fa un goig que enamora, amb el seu vestit de setí rosat i prou escotat com per deixar a la vista els braços i l’espatlla nua. L’argument de la història comença una mica més de la mitja nit quan vuit joves, nois i noies, surten del ball de l’òpera de Copenhague per assistir a un sopar privat, i que després de l’àpat tenen intenció de tornar-hi. Ara ja podem imaginar, que és Carnaval.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 9 de febrer 2018. La il·lustració és obra de la pintora Adelaida Murillo)

Democràcia, formes, actituds

La democràcia no és només una opció política: és un estat de la ment i del cor, ja que també és un sentiment. La democràcia es basa en una actitud de fons, una noblesa d’ànima que pren unes determinades formes a l’hora d’expressar-se. El demòcrata és tolerant, educat, dialogant, no violent. El demòcrata escolta, fa lloc a l’altre, guarda un determinat to de veu i de gestos a l’hora de parlar, és pacient i espera el seu torn per fer sentir el seu criteri. No fa demagògia i conté els seus sentiments, no els tira pel cap de ningú, tampoc les paraules, que mesura perquè el porta un sentit de respecte envers tothom, pensi el que pensi cadascú. Les seves idees són fermes, però dialoga, pacta, no imposa res.

Fa mal a les orelles que es tergiversi la paraula democràcia quan és dita, com sentim sovint als mitjans de comunicació i al carrer, com si fos una pedra llançada amb violència, amb esperit de guerra civil. Espanya és un estat democràtic sobre el paper, però no pas en les maneres que, està clar, es tradueixen en accions polítiques autoritàries. El demòcrata té un tarannà obert i dialogant, i d’això n’estan molt faltats, a Espanya, però també aquí, entre els que parlen amb violència verbal i amb mentida. No és que no ens puguem entendre entre republicans i unionistes, és que és la mateixa actitud superba i de menyspreu que no ho facilita. Així hem arribat on hem arribat. La política, que és una qüestió de formes, també és una voluntat d’entesa.

La democràcia és un humanisme, una forma de civilització. Cal educar-nos en democràcia que no és només un camí polític i jurídic, sinó, sobretot, una educació en el respecte i en la consideració dels altres com algú igual a tu. El demòcrata és un defensor dels drets humans i de la llibertat. Sense drets ni llibertat no ens podem desenvolupar. Els guanys de la política i de la cultura han de ser per a tothom. Volem ser feliços i útils, i amb els drets i la llibertat segrestada això no és possible. La democràcia no és el Paradís, però permet fer-ne un tast en la mesura que ens fa millors persones.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de febrer de 2018. Avui, dia de la Candelera, il·lustro aquest article amb una fotografia de la mimosa, la flor dels petits sols, que ja ha florit al jardí de casa)

Sentiment democràtic

A finals del 1945, pocs mesos després d’acabada la Segona Guerra Mundial, George Orwell escrivia una carta a Arthur Koestler comentant-li el projecte que estaven elaborant, amb qui n’havia parlat, com el podrien dur a terme. Es tractava de crear una organització internacional, similar a la Lliga pels Drets Humans que existia abans de la guerra. La seva finalitat era protegir l’individu, a qualsevol país, de la detenció arbitrària i l’empresonament sense judici, de la deportació del seu país natal o de la restricció dels seus moviments dins d’aquest, la promoció de la llibertat d’expressió i de premsa, i del dret de tot individu a nomenar i a votar el candidat de la seva elecció. Els noms que havien proposat per aquesta organització internacional la qual, naturalment, havia d’estar per sobre dels Estats i els seus interessos, era Lliga per la Defensa i el Desenvolupament de la Democràcia, i Lliga per la Llibertat i la dignitat de l’Home. El motiu d’aquesta iniciativa era que tant Orwell com Koestler, i amics de prestigi intel·lectual com Bertrand Russell, Barbara Ward o Tom Hopkinson, era que consideraven que el sentiment democràtic (així ho escriuen ells), havia baixat a tot el món i calia una organització internacional que defensés i promogués la democràcia.

Els lectors hauran apreciat la similitud amb el moment històric que vivim, de la baixada, si és que mai ha existit, del sentiment democràtic de l’Estat espanyol i la seva representació a Catalunya. Si Orwell, Koestler, Russell i els intel·lectuals que recolzaven la idea haguessin reeixit en la creació d’aquest organisme, ara ens hi podríem acollir per defensar els drets democràtics d’empresonats i exiliats. Per què aquesta Lliga no va prosperar? Va començar una guerra freda que va dividir en món en dos blocs i no va acabar fins a l’enderroc del mur de Berlín. Caldria recuperar la iniciativa en bé de la democràcia al món.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 26 de gener de 2018. A la fotografia, una fràgil papallona enmig d'un camp d'espígol)

Màrius Torres i Puig d'Olena

El 29 de desembre de 1942 moria al sanatori de Puig d’Olena Màrius Torres. Tenia 32 anys. Aquest any ha fet 75 anys d’aquesta mort prematura. La seva poesia, difosa pel seu amic l’escriptor i editor Joan Sales, és un dels pilars de la literatura catalana del segle XX. He de dir que la seva poètica d’arrel espiritual va influir en l’escriptura del meu primer llibre publicat, de fet una plagueta, In memoriam.

     

Vam anar al sanatori de Puig d’Olena el passat dia 3 de gener. El dia, una mica bromós, s’aixecava molt a poc a poc, en aquelles alçades, i feia un vent fred i humit. Les estances lluminoses i pulcres de l’antic sanatori ara són del Centre Residencial d’Acció Educativa, on es té cura d’infants amb problemes. Amb hospitalitat ens va atendre la directora del Centre, la germana Conxita, monja dominica com ho eren també les monges que atenien els malalts ja l’any 1935, quan el jove Màrius va arribar a Puig d’Olena per curar-se. Volíem veure l’habitació on el poeta, que havia estudiat medicina, va escriure gairebé tota la seva obra. Va viure en aquest sanatori set anys. Ens podem fer càrrec del seu estat d’ànim i de les seves inquietuds intel·lectuals llegint les cartes que es van adreçar Màrius Torres i Joan Sales entre el 1935 i el 1941, així com les cartes, publicades fa poc, que es van intercanviar des del sanatori mateix amb Mercè Figueres, la Mahalta dels poemes a ella dedicats.

Faig fotografies de l’estança bastant espaiosa i privada, algunes cambres eren compartides. A tocar del llit hi ha l’escriptori on Torres escrivia, estudiava grafologia i filosofia, així com traduïa de l’anglès i del francès Milton, Shelley, Baudelaire, Valéry. Posada de forma discreta hi ha una senyera. Li faig avinent a la germana Conxita, que em diu que no fa gaire que hi és. Sabem que durant la Guerra Civil el poeta patia per Catalunya. Nosaltres ara també, també.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova-, 12 de gener de 2018. La fotografia de l'estança de Màrius Torres la vaig prendre el dia 3 de gener)

Bon any 2018!

Vet aquí la fotografia de grup que es va fer sola, amb el mòbil enfilat en un moble... Hem quedat prou bé en els primers minuts de rebre l'any 2018! Que el tinguem amable i inspirador!

Respecte al caire del nou any

El respecte és una qualitat moral. L’amor o l’amistat no es poden exigir a tothom, però el respecte és degut a tothom, i n’estem ben faltats. Acabem de viure dues campanyes electorals gairebé a tocar l’una de l’altra, no cal que en doni els detalls perquè són sabuts. En aquest temps hem vist com un dels trets més característics que ha sembrat l’unionisme és la manca de respecte envers l’altre, en aquest cas l’independentisme. S’ha volgut ridiculitzar i minoritzar aquesta opció política, legítima com qualsevol altra, fins a l’extrem; més encara: s’ha criminalitzat fins a l’extrem de posar gent pacifista i càrrecs elegits democràticament a la presó uns, obligats a emprendre l’exili forçós altres, i, encara, obrint causes a d’altres agents polítics com avís de seguir amb la manca de respecte pels resultats obtinguts en el que es pot considerar la segona volta del referèndum. Ni tan sols hi ha respecte per les manifestacions pacífiques, nul respecte per la llibertat d’expressió. Tots els mils de milers que ens hem manifestat podem ser reus de sedició en una causa general calcada de la causa general contra Eta. Ens tracten de terroristes, de criminals, sense haver tirat ni un paper a terra. Ens caldrà treballar molt per redreçar aquesta situació.

Sense respecte no hi ha moral, i molt menys empatia i fraternitat (i això que alguns se’n vanten, però no pas a favor de la causa catalana) amb la qual cosa s’ha hagut de batallar, i més que haurem de fer-ho, contra un regiment d’immoralitat coronada amb el 155. Quan sonin les dotze campanades amb les quals entrarem al nou any tindrem ben present que el respecte és mirar de no fer mal en cap circumstància i que és exigible en qualsevol relació humana. La grandesa dels éssers humans es mesura pel respecte de què som capaços. El mal comença en absència del respecte. Que tinguem una bona entrada d’Any 2018!

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 29 de desembre de 2017)

Nadala 2017

Nadal, Solstici, renaixement... Fem lloc a tot allò lluminós que vol néixer!