Santa Llúcia, Hannukà, el sol es pon a mar i Aquarel.la

Avui, Santa Llúcia, festa gran en el nostre calendari litúrgic a les envistes de Nadal. Coincideix amb la Hannukà jueva, que és també una festa de la Llum. A Vilanova i la Geltrú, per aquestes dates i fins d'aquí a un mes llarg, el sol es pon a mar. Ahir, però, el sol estava tenyit de plata, com es veu en aquesta imatge. També la vista d'aquest sol és pura meravella... Acompanyo aquest apunt amb un dels poemes de la suite Les Nadales del Museu, titulada Aquarel.la:

Un traç blau

recorre el paper

de dalt a baix.

Es un gest que respira,

aigua que es dóna en l’amor,

núvol i llàgrima,

cel que abraça la mar:

Naixement.

L'hora de Clarice

El dia 10 de desembre, a molts llocs del món, és L'hora de Clarice. Tot fent referència al títol d'un dels seus llibres, L'hora de l'estrella, així s'anomena l'homenatge a l'escriptora en el dia del seu naixement. És una de les meves escriptores preferides. Reprodueixo aquí un article publicat al Diari de Vilanova (18-7-2014). Es tracta de la segona postal d'estiu, de les sis que vaig escriure dedicades a dones escriptores:

POSTALS D’ESTIU (2) Clarice Lispector i els espills

El veritable pensament sembla sense autor, escriu Clarice Lispector a Aigua viva (Pagès editors, 2006). Un veritable cop a l’ego, tan senyor ell, i tan il.lús. L’ego és una màscara que tapa el rostre del veritable ésser, que en realitat no en té, ocult en el més recòndit de cadascú. Clarice Lispector ho sap i ho diu, poc escriptors com ella han anat tan a fons de les entranyes de la realitat en el seu doble vessant: físic i metafísic. Bé, potser sí: María Zambrano i Rainer Maria Rilke.

No hi ha cap frase en aquest relat excepcional que és Aigua viva que no mogui al pensament. Si algú volgués estudiar filosofia sense obrir un llibre de filosofia en tindria prou en llegir-lo i apamar-lo a fons. Tota l’escriptura de Lispector és una meditació en veu alta d’on emergeixen les preguntes existencials i les mil-i-una respostes aproximades. Viure és respondre a la vida. Per aquest motiu, l’autora utilitza sovint la primera persona a l’hora de narrar i la tècnica del monòleg per a escriure els seus contes i novel.les.

Els personatges de Clarice Lispector (Txetxèlnik, Ucraïna, 1920 – Rio de Janeiro, 1977) sempre responen, tot i que de forma gens convencional. D’aquí l’estranyesa que provoquen els seus textos: I no tinc trama de vida? sóc inesperadament fragmentària. Ho sóc a poc a poc. La meva història és viure (…) és una història d’instants que fugen com les vies fugitives que es veuen des de la finestra del tren. Quanta lucidesa! Aleshores: ‘ella’, o la seva protagonista, on és? És només en aquest instant de presència pura de l’ésser abscòndit que necessita d’un cos per a transportar-se, o fer-se visible a través del jo que actúa.

Així, l’autor del pensament, o l’autora de l’escriptura d’Aigua viva, la protagonista desdoblada en l’abstracció d’un objecte, diu: Què sóc en aquest instant? Sóc una màquina d’escriure fent ressonar les tecles seques en la humida i fosca matinada. Consciència de ser a través d’un cos –o la màquina que escriu com a metàfora-, així com s’espitlla en aquest cos per a dir i per a dir-se (això vindria a ser també escriure). Som i no som a una banda i l’altra del mirall de la vida.  

En els relats de Clarice Lispector hi ha molts espills: reals, al.legòrics i simbòlics. L’espill, imatge de l’aspecte lunar de l’existència, reflecteix. Però, què reflecteix? Física i metafísica una altra vegada com a companyes de ball. En realitat, l’espill és buit, com nosaltres som buits sense ànima, o sense l’alè vital. D’aquí ve l’antiga superstició de tapar els miralls de les cases quan es moria algú. L’espill ens mostra una imatge, un ‘doble’. Però en realitat no ‘som’ aquell o aquella de l’espill. Qui mira un espill, qui aconsegueix veure’l sense veure’s, qui entén que la seva profunditat consisteix a ser [un espai] buit, qui camina cap a l’interior del seu espai transparent sense deixar-hi el vestigi de la pròpia imatge, aquest ha entès el seu misteri. Aquest o aquesta que aconsegueix veure l’espill en la seva naturalesa pura entén el misteri de l’espill, però també entén el seu propi misteri. Tan sensible és l’espill en la seva qualitat de reflex lleu, només la imatge, no el cos. El cos de la cosa. Aquesta cosa és el que som? Som a imatge i semblança de Déu, es diu a la Bíblia. Així, doncs, espitllem (amb millor o pitjor cara) aquesta realitat, posem-li el nom que vulguem? Tot el món va començar amb un sí. Som miríades de sís, pols d’estrelles, de fragments d’existència, i ja és prou, ja que feina hi ha per veure’s més enllà de l’espill. Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint, diu Lispector al relat L’hora de l’estrella. Perquè la meva vida veritable i difícil de reconèixer és extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. I tampoc no té espill, ja que en l’última realitat no hi ha espill que l’espitlli, com diu Clarice Lispector. I, això no obstant, escriure per a veure més enllà del que s’hi veu.

            

    

 

Pessebre

L'any 2009 vam passar la festes de Nadal a Còrdova i a Sevilla. La tradició de fer pessebres a les esglésies i als patis de les cases és vigent fins a tal punt que també es troben pessebres preciosos als aparadors de les botigues. Aquest és un dels pessebres que vaig fotografiar (en una església) aquell hivern benigne. Tot i que no l'inspira directament, jo pensava en els pessebres de casa, en la meva infantesa, il.lustra el primer poema de la sèrie Nadales del museu, i que es titula precisament, Pessebre:

El pessebre en un altar,

el cel de paper blau,

els turons nevats de sal.

De puntetes mira l’Infant que somriu

com ell en aquella fotografia

a la falda de la mare.

Alça les mans netes,

sense ferides.

Ja vindrà la set

i l’aigua amarga.

Una casa singular

A l’àlbum Cases singulars, personatges singulars (coeditat per Albertí Editor i l’Ajuntament de Barcelona), Isabel Vallès Audouard i Laura Pastor Durán, provinents de l’àmbit de la història de l’art, han fet una tria selecta de deu cases singulars barcelonines: Palau Moxó, Casa de la Seda, Museu de l’Acadèmia, Casa Rocamora, Palau Güell, Casa Amatller, Torre de Bellesguard, Estudi d’Oleguer Junyent, Casa Lleó Morera i Casa Batlló.

En els seus records, cadascú evocarà una casa. O més d’una. En el segon pis de la fabulosa Casa Amatller, durant uns anys s’hi va allotjar la Institució de les Lletres Catalanes. Vaig adreçar no poques cartes personals, al director que en aquell moment tenia l’ILLC. Aleshores encara s’escrivien cartes. Estic parlant dels anys 1992-93 i sembla que faci mil anys!

De la lectura dels avatars d’aquestes cases singulars pel seu valor artístic i per la personalitat dels seus estadants, voldria destacar el Museu de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, la “casa” més acostada a la meva època de formació. Llegint la cronologia històrica de l’edifici on hi ha l’Acadèmia de Belles Arts (l’edifici de la Llotja al passeig d’Isabel II), he evocat moments d’emoció en posar els peus en aquesta construcció vetusta. Les aules tenien uns sostres alts, catedralicis. A l’hivern era difícil escalfar aquells espais. Durant el tercer curs, els estudiants que proveníem de les sucursals de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, més coneguda com Escola de la Llotja, vam rebre unes classes que eren un tast de les especialitats que oferia l’Escola. En aquell moment era en aquest edifici de la Llotja on encara tenien lloc, ja que un any després la seu central de l’Escola de la Llotja va traslladar-se a l’edifici nou, al carrer Ciutat de Balaguer. Les especialitats que més em van interessar van ser modelat i disseny de vitralls. No vaig fer, però, ni una cosa ni l’altra. Ja m’havia decantat per cursar disseny gràfic, una especialitat que tot just feia un curs que havia començat a la nova seu. A l’entrada de la “vella” Llotja hi havia una rèplica de l’escultura de Moisès, de Miquel Àngel. M’impressionava. L’original forma part de la tomba del papa Juli II. Anys després vaig admirar-la, amb sentiment crescut, a Sant Pere in Vicoli, de Roma.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de desembre de 2015. En una imatge, la coberta de Cases singulars, personatges singulars. En l’altra imatge, una vista de l’entrada de la seu de l’actual Escola Superior de Disseny i art "Llotja", al carrer Ciutat de Balaguer, 17, amb una fotografia, a la paret esquerra, de l’antiga seu de la qual parlo en l’article a propòsit de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, una de les cases singulars esmentades al llibre)

Nadales al museu

M'agraden les pintures amb l'escena de l'Annunziata. Les fotografio a les esglésies, als museus. A vegades he de fer la fotografia a corre-cuita, d'amagat. Hi ha museus on està prohibit... Si algun dia m'atrapen diré: És una Annunziata, no us farà cap mal que en vulgui conservar-ne una imatge... Ahir, dia 27 de novembre, al recital de Poesia religiosa i transcendent que es va fer al Reial Cercle Artístic de Barcelona, vaig llegir una col.lecció de deu poemes molt curts que es titula Nadales al museu. Una de les nadales és una Annunziata, inspirada en aquest episodi bíblic, que trobareu tot seguit:

Com una barca minúscula,

la Paraula navega endins.

Sota les parpelles de la Verge

la idea vaga d’una plenitud.

Que així sigui.

(la imatge està presa, amb permís del guarda!, a la Pinacoteca de Berlín, aquest juny passat)

Empatia amb les víctimes de la violència masclista

L'any 2008 vaig publicar El mirall de Circe (Editorial Comte d'Aure), un llibre de poemes escrit des de l'empatia per les víctimes del masclisme. Uns anys després, el pintor vilanoví Ferran Ferrer Margalet va fer aquest dibuix, inspirat en un dels poemes,  Ets aquí, i que reprodueixo a continuació:

Sang a la cara,

els ulls enfonsats.

Estic parlant de mi 
després de cada encontre.
Les llàgrimes couen als ulls.
No em penedeixo de res,
no em penedeixo d’haver compartit amb tu la vida.
Ets aquí, ben endins,
fins que el teu odi ens separi.

Economia domèstica

Ho heu sentit a dir: als programes de Formació Professional s’hi volen incorporar ensenyaments de les tasques de la llar, d’economia domèstica, de cuina, etc. Tothom hauria de passar per aquests ensenyaments bàsics, crec jo, i ampliats per aquells que s’hi voldran especialitzar, que els voldran desenvolupar amb més competència professional. En l’àmbit de la cuina ja es fa amb èxit. Cada dia serà més necessari.

Tothom creu que en sap, de fer llits, fregar, planxar, cuinar, rentar i estendre la roba, fer comptes. I no tothom en sap. La meva àvia, que era molt enginyosa, deia que hi ha gent que per comptes de mans tenen peus, com volent dir que eren ben maldestres. També parlava de les mans foradades, amb la qual cosa volia dir que hi ha persones que no tenen mai ni cinc, que no estalvien, que malgasten. Aquí entra l’economia domèstica, una ciència que no només s’hauria d’aprovar sinó fer un màster.

En les tasques de la llar, d’una gran perfecció i bon gust, de cuinar amb grau d’excel.lent, i d’una gran intel.ligència quant a economia domèstica, a la meva mare li haurien de concedir el cum laude. En els anys cinquanta, amb el sou tan prim que guanyava el meu pare, ella feia miracles, ho sé perquè els vaig viure. Quan sortíem de casa ningú no hauria dit que aquella era una llar senzilla. La mare rentava i planxava la nostra robeta cada dia, i ho feia tan bé que tot semblava com acabat de sortir de la botiga. Amb 91 anys, tres de vídua i amb la salut precària, la meva mare ara té ajuda a casa, només faltaria, però va a comprar i cuina cada dia per no perdre fil de la seva saviesa gastronòmica, i encara realitza tasques com planxar fins i tot els llençols (no cal arribar a aquests extrems, li dic). Aquesta saviesa mai no ha estat compensada. M’agradaria calcular els milers d’euros que la meva mare ha estalviat (una manera de guanyar-los) fent-se ella mateixa la feina fins a una edat avançada, fent de mainadera, de planxadora, de cuinera, fent bé els comptes, estalviant. En els nostres dies, la majoria de dones treballem i deleguem bona part d’aquesta feina que s’ha de valorar en el que val en aptituds, en confort i en diners. Té sentit tant saber-la fer bé per a un mateix com que es professionalitzi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de novembre de 2015. A la fotografia, la meva mare de molt jove, quan festejava amb el meu pare, la foto li va fer ell, al terrat de la casa on va néixer la meva mare)