Ho heu sentit a dir: als programes de Formació Professional s’hi volen
incorporar ensenyaments de les tasques de la llar, d’economia domèstica, de
cuina, etc. Tothom hauria de passar per aquests ensenyaments bàsics, crec jo, i
ampliats per aquells que s’hi voldran especialitzar, que els voldran
desenvolupar amb més competència professional. En l’àmbit de la cuina ja es fa
amb èxit. Cada dia serà més necessari.
Tothom creu que en sap, de fer llits, fregar, planxar, cuinar, rentar i
estendre la roba, fer comptes. I no tothom en sap. La meva àvia, que era molt
enginyosa, deia que hi ha gent que per comptes de mans tenen peus, com volent
dir que eren ben maldestres. També parlava de les mans foradades, amb la qual
cosa volia dir que hi ha persones que no tenen mai ni cinc, que no estalvien,
que malgasten. Aquí entra l’economia domèstica, una ciència que no només
s’hauria d’aprovar sinó fer un màster.
En les tasques de la llar, d’una gran perfecció i bon gust, de cuinar amb
grau d’excel.lent, i d’una gran intel.ligència quant a economia domèstica, a la
meva mare li haurien de concedir el cum
laude. En els anys cinquanta, amb el sou tan prim que guanyava el meu pare,
ella feia miracles, ho sé perquè els vaig viure. Quan sortíem de casa ningú no
hauria dit que aquella era una llar senzilla. La mare rentava i planxava la
nostra robeta cada dia, i ho feia tan bé que tot semblava com acabat de sortir
de la botiga. Amb
91 anys, tres de vídua i amb la salut precària, la meva mare ara té ajuda a
casa, només faltaria, però va a comprar i cuina cada dia per no perdre fil de
la seva saviesa gastronòmica, i encara realitza tasques com planxar fins i tot
els llençols (no cal arribar a aquests extrems, li dic). Aquesta saviesa mai no
ha estat compensada. M’agradaria calcular els milers d’euros que la meva mare
ha estalviat (una manera de guanyar-los) fent-se ella mateixa la feina fins a
una edat avançada, fent de mainadera, de planxadora, de cuinera, fent bé els
comptes, estalviant. En els nostres dies, la majoria de dones treballem i
deleguem bona part d’aquesta feina que s’ha de valorar en el que val en
aptituds, en confort i en diners. Té sentit tant saber-la fer bé per a un
mateix com que es professionalitzi.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 20 de novembre de 2015.
A la fotografia, la meva mare de molt jove, quan festejava amb el meu pare, la foto li va fer ell, al terrat de la casa on va néixer la meva mare)
Un interessant article, Teresa.
ResponEliminaA col·legi, les monges (Carmelites de la Caritat, Vedrunes) ens ensenyaven formació de la llar. A banda de cosir, teníem economia domèstica i cuina. No sé si ara es deu haver perdut, entre tants canvis, però va ser útil, ho reconec.
Ara, però, fa temps que les meves estovalles de fil dormen al fons de l'armari. S'havien de planxar sobre una manteta perquè els brodats conservessin el relleu. Són record de dies de festa, llum i alegria. De bona disposició i sacrifici. Ara en posem d'estampades i fàcils de rentar i planxar. Però també s'hi celebra amb goig
Una abraçada.
Sí, hem d'anar fent còmodes les trobades familiars, alleugerir la feina domèstica... Bon cap de setmana, amiga
ResponEliminaEstic molt d'acord amb el que dius, malauradament aquestes feines s'han menystingut de forma banal, avui caldria reconèixer que són dignes d'una formació professional qualificada i que no 'tothom' les pot fer, la feminització de les feines contribueix,per desgràcia, a la seva valoració, també econòmica. Com en moltes coses,les dones hem estat també culpables del tema i fa pocs anys es considerava 'normal' no tenir les senyores de la neteja o cuidadores assegurades com pertocava, crec que al menys això ha canviat una mica.
ResponElimina