A la Vall de Boí

Hem estat uns dies a la Vall de Boí. Han estat pocs dies de calendari, però tinc la sensació interna d'haver viatjat fins molt enllà del temps i d'haver fet una immersió en la natura, que no només ha consistit en una intensa contemplació d'aquest paisatge de muntanya, sinó també pel fet d'haver gaudit dels serveis termals del balneari de Caldes de Boí, que recomano. Hem visitat pràcticament tot el conjunt romànic de la Vall: Sant Feliu de Barruera, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Joan de Boí (que recordava de quan vam anar, uns anys enrere, al Parc Nacional d'Aigüestortes), Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll i la Nativitat de Durro. La imatge correspon a l'altar de Sant Climent de Taüll. Les pintures originals, ja ho sabeu, són al MNAC. Les que es veuen són una còpia molt fidel. Malgrat ser còpies, impressionen. Vaig prendre aquesta fotografia de l'interior de Sant Climent de Taüll el matí del'11 d'agost. A fora feia un sol esplèndid.

Primer viatge en tren a Vilanova

Coincidint amb la Festa Major del 1990, es va inaugurar el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Aquest any compleix un quart de segle. Per molts anys, Pilar Garcia, Ana Grande i tot l’equip que li dóna carta d’identitat! El Museu del Ferrocarril és un museu molt estimat pels vilanovins, amb tanta tradició ferroviària. Però també per tots aquells que al llarg d’aquests vint-i-cinc anys l’han visitat, alguns més d’una vegada, atrets per la màgia del tren, icona d’un transport que, per curt que sigui l’itinerari, sempre es converteix en un viatge. Ja sabeu: el viatge sempre és una experiència, un aprenentatge, i a vegades una aventura i tot.

La primera vegada que vaig venir a Vilanova i la Geltrú va ser en tren, però va ser per error. Em vaig perdre. No acostumo a perdre’m, tinc bon sentit de la orientació, llegeixo bé els mapes i tinc la previsió de buscar sempre algun punt de referència. Però alguna vegada m’he perdut viatjant en metro o en tren. La causa és perquè no feia atenció, perquè tenia el cap en un altre lloc, perquè algun pensament em tenia atrapada.

Els que tinguin la meva edat recordaran l’antiga estació de Sants (l’actual es va inaugurar l’any 1979). No era una meravella arquitectònica com l’estació del Nord. Amb els pares i el meu germà hi anàvem de tant en tant, quan no agafàvem la llacuna, així era com anomenàvem el cotxe de línia que anava a aquesta població frontissa entre les comarques de l’Alt Penedès i l’Anoia. Nosaltres baixàvem molt abans, a la carretera a l’altura de Can Canals, a uns pocs quilòmetres de Monistrol d’Anoia. El poble de la meva mare, Can Benet de la Prua, està entremig, amagat entre vinyes, boscos, torrents i timbes. El poble de la meva mare és un veïnat de Sant Sadurní d’Anoia. El tren té estació en aquesta vila, aleshores capital del xampany. Però, igual que ara, s’havia d’anar en compte (això no ha canviat!) i agafar la línia que va a Vilafranca del Penedès. Altrament podies anar a parar a Vilanova i la Geltrú, i això és el que em va passar.

Hivern del 1975. Feia fred. Va començar a nevar. Era romàntic veure com nevava allà, a l’andana de l’estació de Sants. El contrast entre la foscor del dia i del paraigua de ferro de l’estació amb la neu blanca era de pel.lícula. Hi pensava mentre ho contemplava. Però en la contemplació d’aquell instant epifànic hi havia un altre pensament que m’encongia el cor. Anava a veure la tia Angeleta, germana de la meva mare, que estava malalta de càncer. Sabia que li quedava poc temps de vida. Havia de baixar a l’estació de Lavern, aquell dia de fred, de neu blanca i flonja que enfarinava la via.

Per l’altaveu prou que ho devien dir que el tren que entrava a l’andana anava a Vilanova i la Geltrú. Aleshores no hi havia tantes andanes, el tren de Vilafranca i el de Vilanova passaven per la mateixa via, alternant-se. Però jo mirava com queia la neu, enfredorida com enfredorit tenia l’ànim amb el pes feixuc de la malaltia d’aquella dona càlida que tantes vegades m’havia fet de mare.

Vaig agafar el tren com un autòmat. Vaig asseure’m al costat de la finestra com un autòmat. Tenia el pensament penjat en vés a saber quins llimbs. Perquè no va ser fins que el tren passava a prop del mar que vaig adonar-me que m’havia equivocat de tren. A Vilanova i la Geltrú, aquella vegada, hi vaig arribar per equivocació. Ara hi visc, i ja fa vint-i-dos anys, per vocació.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d’agost de 2015. A la imatge, una postal antiga de l’estació de tren de Vilanova i la Geltrú)

Maria de les Neus

Quan amb motiu de la Festa Major de l’any 2011 vaig ser invitada a pronunciar el Convit a la Festa, vaig pensar que, en la talaia del segle XXI, potser valia la pena retornar al moll de l’os de la celebració: el patronatge de Maria de les Neus, tot fent una aproximació en els avatars de la devoció mariana que li va donar sentit religiós. Alhora feia esment dels referents antropològics que tanta llum fan sobre la força dels arquetips, agents dinamitzadors i recreadors de l’imaginari col.lectiu.

En Maria de les Neus, Verge de les Neus o Marededéu de les Neus, hi batega el cor del vell arquetip de la mare condensat en les figures de la Deessa Mare, que la religió popular, amb la cristianització, va anar fent florir amb tants noms afegits al nom de Maria, i dels quals Maria de les Neus n’és un, com ho és el de Montserrat, Núria, Vinyet, Queralt, Cinta o Meritxell.

Ara s’acaba de publicar De la Diosa a Maria. Una aproximación desde la teoría de los arquetipos (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015), un molt atractiu intel.lectualment treball del catedràtic de Filosofia i doctor en Antropologia Filosòfica, Joaquín Campos Herrero. Conscient de la importància de la teoria dels arquetips, l’artífex modern de la qual és Carl G. Jung (la base cal trobar-la en Plató), en el seu assaig el professor Campos posa en antecedents als lectors sobre l’activació i manifestació periòdica dels arquetips en la psique humana. Un dels arquetips més potents en la nostra psique és el de la mare. Ningú no pot parlar d’ell mateix sense esmentar la mare. En l’inconscient col.lectiu, on de forma universal regna, doncs, l’arquetip de la mare, es troba també un fons ecumènic del qual emergeixen (i convergeixen) totes les formes espirituals, com escriu el professor Campos, tot fent memòria dels treballs de fenomenologia de les religions de Mircea Eliade.

Amb amplis coneixements de base, rigor intel.lectual i consideració per la figura cristiana de Maria, així com amb els seus estudis pacients –aquest treball de Joaquín Campos dóna la sensació que ha estat fet sense aquelles preses que esguerren qualsevol reflexió-, l’autor s’aproxima a la figura de Maria, mare del Jesús històric esdevingut el Crist postpasqual. S’hi apropa per posar el focus en la seva indubtable condició d’arquetip universal, alhora que té en compte Maria des del personatge que d’ella es visualitza través de les escriptures del nou Testament.

És justament per la seva condició de representació del matern universal, que Maria, vista alhora com a verge i com a mare, va poder calar tan a fons en l’imaginari de la gent que ja tenia devoció per l’espiritual i el simbòlic de la figura materna, o sigui: més enllà de l’estima per la pròpia mare. Les dessees que han precedit la figura d’una Maria celeste no eren, doncs, simples icones, com no són simples icones les representacions de les diverses Maries que tenen dia de celebració en el calendari litúrgic.

En l’interessantíssim assaig De la Diosa a María, de Joaquín Campos, hi ha reflexions fonamentals per entendre una de les pulsions més humanes que, a desgrat de la galopant secularització dels nostres dies, ens inviten, des del més profund del misteri de la vida, al conreu del seu aspecte espiritual. En la memòria col.lectiva hi ha les petges de les deïtats femenines que amb la seva energia espiritual van estimular la religiositat precristiana. El posterior cristianisme, forma religiosa que tant ha inspirat, d’art i de cultura, la nostra complexa civilització occidental, hereta les diverses deesses mares en la figura sublimada de Maria. Per als vilanovins i vilanovines, Maria de les Neus. Bona Festa Major!

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 de juliol de 2015. En la fotografia, una imatge de Maria de les Neus)

Ecologia global

La imatge del crucifix tallat sobre un martell i la falç no va plaure gaire al papa Francesc en el seu viatge a Bolívia, i, espontani com es mostra ben sovint, no se’n va estar de manifestar-ho, amb gest i paraules, al president Evo Morales. Dies després s’ha sabut qui és l’autor de la idea: un jesuïta català, Lluís Espinal Camps, partidari, com el bisbe Pere Casaldàliga, de la teologia de l’alliberament, i assassinat el 1980. L’impacte de la imatge va ser colossal. Passats uns dies, el papa Francesc ha matisat la seva opinió inicial i ara ha dit que la peça és una mostra d’art de protesta… I se l’ha endut a Roma.

D’entrada la imatge xoca; després fa pensar. En una lliure associació d’idees, en aquesta icona doblada vaig relacionar la recent encíclica del Papa sobre el clima i el medi ambient, Laudato Si (Alabat siguis, en referència a una pregària de sant Francesc d’Assís, esdevingut patró de l’ecologia) amb un llibre, Manifest per la Terra, que l’any 2003 va publicar Mikhaïl Gorbatxov, que va posar potes enlaire l’antiga URSS. Algun dia la Història li haurà de fer justícia, ja que va ser el primer a predicar la gladnost, la transparència en l’àmbit de la política.

Les Nacions Unides han celebrat la nova encíclica del papa Francesc. Perquè ja és urgent, molt urgent, prendre mesures que garanteixin el futur de la humanitat. Aquest Papa desperta simpaties entre creients i no creients, té autoritat. El 2003 Gorbatxov va ser escoltat? Deia coses tan assenyades com que s’havia d’aplicar la transparència operativa i la reorganització política en tot allò que afecta la nostra vida al planeta Terra. I afegia que no es tracta d’intervenir només en els aspectes ambientals, sinó que aquesta mentalitat ecològica s’ha d’estendre i ha de promoure canvis en els àmbits econòmics, polítics, tecnològics, socials i culturals en els quals estem immersos.

És clar: l’ecologia és una actitud davant de la vida. En el moment d’escriure Manifest per la Terra, Gorbatxov era el president de l’ONG Creu Verda. Sensible al respir de la Terra que ens alimenta, molta gent ha posat l’orella en terra, com els indis, i n’escolta el plany. En aquest llibre, Gorbatxov evoca la filosofia verda dels indis americans. Quan tallaven un arbre li demanaven excuses, ho fem per necessitat, deien. El desenvolupament sostenible –escriu Gorbatxov- no és un projecte per un món nou, és més aviat un projecte “terrenal”, destinat a garantir la supervivència de la humanitat.

El progrés humà no pot ser-ho de forma integral sense horitzons espirituals. En aquest sentit, Raimon Panikkar parla d’ecosofia. Hem de treballar per una espiritualitat de la Terra, va escriure el 1994. No n’hi ha prou de considerar tot tros de terra com el propi cos, també és necessari recuperar les dimensions de l’infinit sense les quals l’home s’asfixia…

Tenir cura de la comunitat de vida amb enteniment, compassió i amor, es llegeix al Manifest per la Terra de Gorbatxov. El desafiament urgent de protegir la nostra casa comuna inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral, diu el papa Bergoglio a la seva encíclica. La Vida en majúscules ens reclama seny i amor, demana que ens posem d’acord davant la necessitat, global, d’un gir en la nostra mentalitat depredadora.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de juliol de 2015)  

Una biografia de Teresa de Jesús

Hi ha personatges l’atractiu dels quals travessa els segles. Teresa de Cepeda y Ahumada, de nom monàstic Teresa de Jesús, és un d’aquests personatges que, en paraules del poeta Joan Maragall, fa llum. Quan tants segles després del seu pas per la vida llegim la seva Vida, o qualsevol de les seves cartes o Cuentas, o ens endinsem en les Moradas del castillo interior, a desgrat del llenguatge barroc, propi de la seva època, sembla que tinguem Teresa d’Àvila al costat, que la santa ens parli a cau d’orella. La proximitat és total.

El que entenem per immortalitat, més enllà de la creença en una vida ultraterrenal, és això. Així, llegint-la, la immortal Teresa de Jesús pren vida, s’alça pletòrica i primaveral enmig dels nostres temps tan atabalats, tanmateix com els que va viure ella, i això que es delia per la contemplació i la pau. Teresa de Jesús, però, no ha estat fàcil de llegir als nostres dies i en les nostres contrades. Que un dictador com Franco se servís d’una de les seves relíquies, per exemple, no ha facilitat gens que la gent de la meva generació ‘progre’ llegís Teresa de Jesús sense aquests prejudicis al cap. Als quals, per acabar-ho d’adobar, cal afegir-hi el de mística. Per a segons qui, i no cal dir que sense saber gaire en què consisteix el misticisme com a forma espiritual, el de mística és un adjectiu amb connotacions negatives.

Si per a fer-se una opinió pròpia sobre les coses cal saltar les barreres del pensament únic, o adotzenat, en el cas de fer-se una opinió sobre Teresa de Jesús les que calia saltar eren ben altes. No recordo exactament quan vaig llegir per primera vegada el llibre de la seva Vida. El que sí recordo és l’impacte colossal que em va causar. A l’escola ens havien fet llegir els seus poemes, que a penes podíem entendre, és clar, mainada com érem, i sense conèixer a fons els referents espirituals que els van motivar. En canvi, la dicció que vaig trobar a la Vida em va resultar tan diàfana que fins podia identificar-me amb aquella dona amb inquietuds, que són les de qualsevol persona que no es conformi amb una vida d’anar fent, amb poc esperit per conèixer-se i perfeccionar-se. Llegir la Vida de Teresa de Jesús convida a esdevenir algú amb cara i ulls per a una mateixa tant com per als altres, ja que ens fem com a persones entre i amb els altres.

Em va semblar entendre que Teresa d’Àvila no pensava tant en fer-se santa com esdevenir cada dia una persona una mica millor, i que si s’hi esforçava podia ser-ho. Comptant, és clar, no només amb la seva voluntat i treballs –Teresa sempre parla de treballs, perquè hi són-, sinó també amb aquella empenta interior sorgida del seu desig d’amistat amb Jesús. Para Vos nací, escriu.

Per entendre l’aposta personal de Teresa de Jesús –insisteixo en el terme personal perquè això és el que la distingeix i la fa atractiva als ulls del nostre segle-, cal aproximar-nos tant a la seva època a l’alba de l’edat moderna, com allunyar-nos dels nostres prejudicis postmoderns. En aquest sentit, ho ha fet amb altura intel.lectual i pacient treball de recerca l’escriptora neoiorquina Cathleen Medwick a Teresa de Jesús. Una mujer extraordinaria (Maeva). Aquesta biografia de la reformadora del Carmel, publicada per la seva autora l’any 1999, ha estat publicada ara en castellà (en una bona traducció) amb motiu de la commemoració del Vè. centenari del seu naixement.

Explica Cathleen Medwick (i no és dada intranscendent ja que descriu la seva implicació en el projecte), que va conviure amb l’escriptura de la biografia de Teresa de Jesús des que el seu primer fill era un bebè fins que els seus dos fills eren adolescents. Teresa d’Àvila, doncs, va fer-se present durant una bona colla d’anys en aquella llar a l’altra banda de l’Atlàntic amb la força poderosa d’una vida que, essent profundament espiritual, s’encarnava dia rere dia en els més envitricollats esdeveniments quotidians, tot fent bona la proclama dels benedictins: Ora et labora.

Aquest llibre és un intent de contemplar la santa mentre ella fa la seva travessia pel segle XX, escriu Medwick. Ara cal afegir-hi els primers quinze anys del segle XXI. Es diu que cada època demana una relectura dels clàssics. Teresa de Jesús ho és quant a escriptora, però la seva personalitat humana va més enllà ja que, com diu l’escriptor Pablo d’Ors en la introducció del llibre, els sants grans no entren en categories sinó que les creen.

El relat de la vida i obra d’aquesta santa entre els grans sants (no en va va esdevenir doctora de l’Església l’any 1970), és un relat que es llegeix com una novel.la i en el qual, ben oportunament, s’hi intercalen els propis escrits d’una dona que, es veu ben clar, es va avançar als seus temps. En aquest relat biogràfic, els lectors més exigents trobaran la tan desacomplexada com ben elaborada narració de Cathleen Medwick de les picabaralles que hi va haver entre els carmelites calçats i els descalços de la reforma que de forma valenta i intel.ligent Teresa de Jesús va propiciar, les maledicències i falses acusacions que provocaven excomunions o plets amb la Inquisició, la fira de les vanitats dins i fora del claustre, els embolics de la vida cortesana i l’eclesiàstica, la competència, o no, dels confessors que li van tocar en sort, els interessos mundans que provoquen interferències en la vida dels convents, els personalismes d’alguns abats i abadesses, les dificultats per a la negociació en una societat marcada per l’arrogància, la intolerància i el caprici dels poderosos, etc.

Res que no puguem reconèixer i compartir mentalment i coralment amb el món actual. D’aquí ve que a mesura que avancem en els capítols que componen Teresa de Jesús, de Cathleen Medwick, ens amari una sensació de veïnatge, de familiaritat entre els tràfecs d’aquella societat i la nostra, i comprenguem, en consciència, la indomable lluita per l’honestedat i per la justícia per part d’éssers poc conformistes amb un statu quo com el que Teresa de Jesús va trobar en l’època i en el país on va néixer.

Té raó, l’estudiosa i periodista Cathleen Medwick quan escriu que, com altres personatges religiosos de gran nivell, Teresa de Jesús té una aura que surt a la superfície amb cada traducció de la seva obra. A la qual cosa cal afegir que la formidable personalitat humana, literària i espiritual de Teresa de Jesús, reverbera a cada biografia que s’escriu d’ella.

Un exemple reeixit és la biografia que sobre la santa n’ha fet la mateixa Cathleen Medwick, fins al punt que l’escriptor Frank McCourt, autor de Les cendres d’Àngela, afirma que fins i tot a Teresa de Jesús li hauria agradat llegir aquest llibre sobre ella. En el qual, si bé s’hi projecten totes les seves llums, no és una hagiografia, no hi manquen les seves ombres. La mateixa santa d’Àvila les veia ben clares, les seves ombres, quan parlava d’ella mateixa sense plànyer els seus defectes, o roïneses, com en deia ella. És per aquest motiu que la seva santedat (avui en diríem persona realitzada de forma integral) ens sembla tan humana en el seu esforç per donar un sentit transcendent al seu viatge existencial. Que en el seu cas es resumeix en la total dedicació a l’amor de la seva vida: Jesús, ja fos prenent el seu nom, ja fos reformant el Carmel i fundant monestirs, ja fos escrivint sobre els camins de la perfecció de l’ànima per arribar als seus braços.

(article publicat a: https://castellinterior.wordpress.com)

 

Barcelona maçònica

Josep Maria Casas (Barcelona 1947), aparellador i API, després de viatjar per mig món (una cinquantena de països), l’estima per la Història i la Cultura l’ha dut a escriure diversos llibres, entre els quals: La mirada d’un turista: Barcelona, Una passejada per Barcelona, i Descobrint la Barcelona maçònica (Quarentena edicions, 2014).

Barcelona és més que una ciutat: és un univers. Per conèixer Barcelona es necessiten molts viatges, molts passejos, moltes visites. Hi ha una Barcelona a la vista i una Barcelona incògnita. Descobrir-les no només demana temps, interès i atenció: demana traça i intuïció. Ara que Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats més visitades del planeta, s’han multiplicat les guies de la ciutat, les visites guiades. Turistes i viatgers d’arreu del món s’afanyen a apamar la fesomia i l’esperit d’una ciutat que deixa bocabadat.

Ara que som a l’estiu, també nosaltres podem prendre’ns un dia, o més d’un dia, i provar de visitar Barcelona amb ulls de turista; o millor encara: amb ulls de viatger. Tot i que en coneixem força topants, segur que encara queden aspectes de la ciutat per descobrir. Un d’aquests aspectes és una Barcelona que, tot i que no està pas amagada, resta incògnita, ja que cal saber llegir els símbols amb què es presenta. És la Barcelona maçònica, aquesta paraula endimoniada a la qual cal treure no el misteri, que això és el que la fa tan atractiva, sinó el prejudici decimonònic i el pitjor: el franquista. Som o no som al segle XXI?

El llibre de Josep Maria Casas per descobrir la Barcelona maçònica no només és útil quant a descobrir signes maçònics en llocs emblemàtics de la ciutat de Barcelona (alguns de ben sorprenents, per cert), sinó que, com en la pantalla de l’ordinador, obre moltes finestres per saber de què estem parlant quan parlem de maçoneria, juntament a la seva història, a la seva tradició i els avatars que han dut a aquesta escola de progrés personal i, per tant, també de progrés per a la humanitat, fins al dia d’avui.

La confecció d’aquest llibre-guia-crònica té la seva gràcia. Casas proposa almenys tres dies (tal com els va fer ell amb un grup amb el qual el lector aviat ens familiaritza), a distribuir entre caminades per la ciutat i visites a llocs concrets, i tot això introduït amb xerrades prèvies del que cal saber per posar els visitants en antecedents.

En el mapa que planteja Josep Maria Casas hi ha tretze punts d’interès que cal visitar amb els ulls com unes taronges, i amb les orelles atentes a les explicacions, i tot això amanit amb les preguntes que van sorgint dels passejos i de les visites. Naturalment, qui ja hagi llegit el llibre Descobrint la Barcelona maçònica jugarà amb avantatge i mirarà amb uns altres ulls l’extraordinari llegat maçó que tenim a Barcelona, molt més interessant, cal dir, que el de Londres. Les petges maçòniques en monuments, edificis i façanes de la ciutat del Tàmesis no són, ni de bon tros, tan espectaculars. Els nostres artistes i artesans s’hi van lluir d’allò més.

Als qui hagin llegit el llibre de Josep Maria Casas, quan entrin en un dels temples maçònics que es visiten en les rutes per la Barcelona maçònica (a Internet hi ha molta informació), ja no els vindrà de nou la simbologia maçònica que s’hi contempla. Sembla, però, que el més interessant no rau tant en el significat d’aquests símbols (això també es pot trobar en una bona enciclopèdia), sinó el que aquests símbols acaben per fer descobrir dins d’un mateix, de forma semblant que per saber què és el ioga cal fer ioga. Tal com deia Jung, símbols i arquetips són la ciència de l’ànima, i, en tant que universals, es revelen a cadascú segons la seva idiosincràsia. Així, doncs, el misteri de la maçoneria continua. (Post scriptum. A Vilanova tenim un important llegat maçó: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer).

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de juliol de 2015)

Atrapar la màgia

És un dels reductes en el món actual, tan dessacralitzat i descregut, on encara es poden assaborir gotims de màgia: estem parlant del circ. Hi ha dedicat molta atenció el pintor i dibuixant Joan Soler-Jové. Fa un grapat d’anys que a través dels seus dibuixos persegueix –i ho aconsegueix- transmetre aquest estat de gràcia que es dóna en el món del circ. Allà sembla que encara hi brilli la llum de la innocència. És per aquest motiu que entre els altres mons imaginaris que ens ofereix la modernitat, aquesta innocència roman com un record antic posat al dia cada vegada que es dóna una funció de circ sota la carpa.

Joan Soler-Jové (Barcelona, 1934), membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, és sens dubte un dels artistes de casa nostra que, seduït per l’univers i l’espectacle circense, l’ha sabut copsar amb els seus apunts inconfusibles. Com inconfusible és la silueta i els característics posats del pallasso Charlie Rivel, que tantes vegades ha dibuixat. Cal fer esment que després de la mort de Rivel, Soler-Juvé va promoure els memorials Charlie Rivel, a qui va conèixer d’a prop. Ja en vida del gran còmic li havia organitzat homenatges arreu de Catalunya i països europeus.

Amb una introducció de Javier Sáinz Moreno, de la Fundation Circus Arts, Joan Soler-Jové acaba de publicar un àlbum preciós: Dibuixos del Circ, el qual s’incorpora a la seva ja important trajectòria artística-literària, amb diverses publicacions sobre la temàtica del circ. A la vista dels dibuixos de Joan Soler-Jové, l’espectador de seguida se situa en aquell angle de visió que proporciona l’espectacle del circ, en copsa el moviment, i de seguida se sent amarat pels sentiments i estats d’ànim contrastats que aquest univers nòmada i acolorit desperta: alegria i melangia, rialla franca, tendresa, embadaliment, sorpresa, ensurt, autenticitat i regne de la màgia per excel.lència.

Només algú amb el talent de Soler-Jové pot atrapar aquell gest inesperat del pallasso sobre una cadira o tocant l’acordió; o aquella voltereta a l’aire, amb aquell domini del cos dels equilibristes; o aquell posat seriós del presentador vestit de frac, anunciant els números de la funció de circ. Joan Solé-Jové hi excel.leix amb el seu traç directe, amo d’un pols privilegiat. Amb Dibuixos del Circ tenim una mostra contemporània del circ de tota la vida, és a dir, amb l’esperit que no es marceix; una mostra que ens recorda els dies de la nostra infantesa, i que ens invita a la contemplació pausada d’un art que per naturalesa és mòbil, una seqüència de quadres, de performances diverses, tanmateix com la vida.

(article publicat a El 3 de vuit, 10 de juliol de 2015. En les imatges: coberta del llibre, i una de les moltes imatges de Charlie Rivel sorgides de la ploma de Joan Soler-Jové)