Bona Pasqua!

Al voltant del migdia ens truca com cada any la Maria Teresa Papageorgiu, la nostra amiga grega (la vam conèixer fent cua per veure l'exposició Cézanne al Gran Palais, de París), per felicitar-nos la Pasqua. M'explica que allà la fòrmula de felicitació és: Jesús ha resuscitat, i la contestació: Sí, Jesús ha resuscitat. 

En la imatge: Dona amb ram, de l'artista mèdium, o de la mèdium artista, Josefa Tolrà. Es va fer una exposició de la seva obra tan sorprenent com ho és la seva història vital, a Can Palouet, Mataró (desembre 2013 - març 2014). El catàleg és una joia.

Congrés Internacional d'Exlibristes Catalunya 2014

Els ex-libris, si no són tan antics com els llibres, inclosos els incunables, poc se’n falta. En el número 50 de la revista Ex-libris. Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes, publicada el 2012, hi ha un article dedicat a l’ex-libris de Cristòfor Colom, una signatura manuscrita trobada a la Cosmografia de Ptolomeu, que es guarda a l’Acadèmia d’Història. En dóna notícia la seva directora, Carmen Manso Porto.

Sembla que Cristòfor Colom va manejar aquesta Cosmologia abans de començar el seu primer viatge que va donar com a resultat el descobriment de les Índies Occidentals, el 1492. Aquest article s’acompanya d’aquesta signatura, que Colom feia servir per autentificar els seus escrits, a fi i efecte que els lectors la poguem visualitzar. Signatura de la qual Carmen Manso fa una interpretació. També l’escriptora Maria Carme Roca fa una interpretació d’aquesta mateixa marca de biblioteca al seu recent llibre publicat, L’enigma Colom (Columna), que no desvetllaré per no obrir la capsa de Pandora d’aquest i altres enigmes del relat.

El món de l’ex-libris és fascinant. Col.leccionistes d’ex-libris, bibliòfils, artistes, historiadors i estudiosos de les arts gràfiques en general, comparteixen la fascinació pels ex-libris, que a més de ser marques de  biblioteca, la majoria són petites obres d’art.

Per acostar-vos a aquest univers de la gràfica, ara teniu una oportunitat d’or. Una exposició d’aquestes meravelles, amb el títol Ex-libris i exlibristes, es pot veure a partir del dia 3 d’abril al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona amb motiu del XXXV Congrés Internacional d’Exlibristes de la Fisae (federació d’associacions d’exlibristes de tot el món). Aquest esdeveniment de significativa rellevància en aquest àmbit de la gràfica, tindrà lloc del 22 al 28 d’abril a la població de Vila-seca (Tarragona).

 Altres exposicions per visitar amb motiu d’aquest esdeveniment és la dels ex-libris dedicats al cavaller Sant Jordi, que es pot veure al Pati del Palau de la Diputació de Tarragona a partir del dia 10 d’abril. I la d’ex-libris xilogràfics, que es pot veure al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona a partir de l’11 d’abril.

A partir del 15 d’abril, al Museu de Reus també es pot veure l’exposició dels ex-libris dedicats a l’escriptor jueu alemany Walter Benjamin, mostra que a partir del 2000 ha itinerat per tot Espanya. Són ex-libris imaginaris, és a dir, que no tenen la funció de marcar els llibres de cap biblioteca. Són un centenar d’ex-libris realitzats en homenatge al filòsof Walter Benjamin, que tantes pàgines va dedicar a la creació artística. Són tots realitzats a la mateixa mida: 20x20cm., i exclusivament amb els colors negre i vermell. La mostra compta amb obres de Tàpies, Chillida, Subirachs, Brossa, Clavé, Cuixart, Casamada, Canogar... i molts d’altres artistes plàstics. Com a dissenyadora d’ex-libris vaig participar en aquesta iniciativa artística d’Alain Moreau i Joan-Lluís de Yebra, en la qual es pot trobar dibuixos, gravats, fotografies, collages, obres en tècniques mixtes, dissenys gràfics...

Com els estils pictòrics, els dissenys d’ex-libris mostren el pas del temps. De manera que actualment no és rar veure ex-libris realitzats amb tècniques digitals. Amb tot, els col.leccionistes són bastant conservadors, i continuen preferint les tècniques tradicionals, com la xilografia i el gravat calcogràfic. (Per a més informació: www.ex-libris.cat)

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’abril de 2014)

Desig de plenitud

Cap ésser humà no pot satisfer un desig de plenitud que només està en la nostra imaginació. Acostumem atribuir a la persona estimada el poder de fer-nos feliços, la qual cosa només depèn de nosaltres mateixos. En realitat, el que la persona estimada ens garantitza és la insatisfacció, tan necessària per viure que en resulta un motor formidable! Si fóssim complets i feliços de manera absoluta no necessitaríem res, i el desig no tindria objectiu… Així, doncs, en el nostre inconscient, que mana més del que ens pensem, l’estimat o l’estimada compleix una funció, que és la d’organitzar, si es pot dir així, una pulsió de vida. Hi ha d’haver equilibri, però, entre el desig i la frustració. Necessitem aquest equilibri per mantenir-nos psíquicament sans i estimulats per a la vida. 

(a la imatge, platja de Sitges)

Sóc

Sacerdotessa i temple

sóc,

deessa i mortal

sóc

abans de la vida

i abans de la mort,

sóc la que sóc.

(poema inèdit. A la imatge, rostre de Kóre, Museu d'Atenes)

Locutores

La meva tia Angeleta, germana de la meva mare, tenia una vocació secreta per a mi. Bé, secreta no, ja que m’ho va dir més d’una vegada. Li hauria agradat que fos locutora de ràdio. Tens la veu clara, recites bé i no t’entrabanques gens a l’hora de llegir! Faries una bona locutora -em deia.

En el temps de la meva infantesa, la ràdio era el mitjà de comunicació més universal. Com a oient em fixava en les veus de les locutores. Hi havia veus femenines que m’agradaven més: eren les que musicalment parlant corresponen a la veu de contralt. De la mateixa manera que parlem amb els gestos, també parlem amb la veu, i els matisos més baixos donen profunditat a la dicció. En aquella època sense televisió, la veu havia d’invocar les imatges del relat radiofònic, i a fe que hi havia locutors i locutores que ho aconseguien amb les seves veus plenes de color!

Tot un art, la locució, que moltes vegades va ser après de manera autodidacta. Molts locutors i locutores de la primeria de la ràdio, i encara molts anys després, van fer-se mentre aprenien l’ofici. Aviat es compliran els noranta anys de la primera emissió radiofònica a Ràdio Barcelona, el 14 de novembre de 1924. Al cap de pocs anys van anar apareixent emissores de ràdio per tot el territori català.

Des del primer moment, les dones van posar-se darrere el micròfon per donar veu a les notícies, conduir programes musicals, gravar anuncis, actuar en les novel.les radiofòniques, fer entrevistes. D’aquestes pioneres en el món de la ràdio a Catalunya, de les quals cal fer-ne no només memòria històrica sinó també homenatge pels reptes que van haver de superar, en parla Sílvia Espinosa al seu llibre (fruit de la seva tesi doctoral llegida el 2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona) Dones de ràdio. Les primeres locutores de Catalunya (Albertí editor).

Vilanova i la Geltrú, amatent als aires d’aquells anys vint, creatius, avanguardistes, va ser un dels indrets catalans on de seguida va aparèixer una emissora de ràdio. La primera locutora –i en plantilla!- de Ràdio Vilanova i la Geltrú, EAJ-35 va ser Núria Fraire. Hi va arribar el 1933. Només tenia 16 anys, quan va començar. Radiàvem principalment al vespre. Els meus amics es posaven a les Rambles a sentir-ho, doncs hi havia altaveus… Una vegada, juntament amb el locutor Serra-Novas, Núria Fraire va sortir a fora de l’emissora per retransmetre per tot Catalunya, endevineu què: el Carnaval de Vilanova del 1936, i des del balcó del Foment!

Una altra locutora vilanovina ressenyada per Sílvia Espinosa és Candelària Simón, que va arribar a l’emissora un any més tard que Núria Fraire. Hi va entrar per fer-se càrrec d’un programa femení, on tant es recomanaven cosmètics miraculosos com es pretenia endevinar el futur. Sembla que Candelària Simón tenia dots telepàtiques. Tothom tenia consciència que es trobava davant d’un cas enigmàtic, relata Xavier Garcia en la seva crònica de la vida de Ràdio Vilanova.

Després del 1939, en època franquista, la veu femenina de Ràdio Vilanova va ser Carmen Fernández Olivella. Jo llegia, ja m’ho donaven fet. Jo no escrivia cap guió, diu Carmen Fernández. Als anys quaranta i cinquanta, les emissions de Ràdio Vilanova eren bàsicament musicals, sobretot de discos dedicats, ràdioteatre i programes de beneficència. Carmen Fernández, després de vint-i-dos anys de locutora oficial, va deixar la ràdio per casar-se. Tenia quaranta-dos anys. Els qui la van conèixer asseguren que va ser una gran professional. Aviat bufarien nous aires, a la ràdio i a tots els mitjans de comunicació. Però aquest és un altre relat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 d’abril de 2014)

Ensenya'm

No sé si en sabré dir res

d’unes aigües per les quals no he navegat.

No sé si en sabré dir res

d’una música de la qual no en conec el so.

No sé si en sabré dir res

d’un instant de llum

de la qual encara no m’han arribat les clarícies.

En el fil musical sona Bach;

encomana una sensació d’aurora, d’inici,

de descobriment.

Davant per davant,

assegudes en una taula

on el sol d’octubre dibuixa tants enigmes,

ensenya’m, Àgatha,

la cançó d’una font desconeguda

que brilla com una llàgrima oculta

en el teu cel interior.

Aquest és el poema que llegiré avui, al Casal del Metge, on es presentarà el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (Viena edicions). Hi hem col.laborat 150 poetes. Els drets d'autor es destinaran a entitats de Catalunya i les Illes Balears que donen servei a les persones amb autisme i les seves famílies. La idea ha sorgit del Projecte Àgatha, un grup d'escriptors decidits a treballar per sensibilitzar la societat sobre l'autisme. www.facebook.com/projecte.agatha

Joan Vinyoli, mag

Enguany commemorem el centenari de Joan Vinyoli, que coordina l’escriptor Jordi Llavina. Joan Vinyoli va néixer el 3 de juliol del 1914. L’objectiu és fer popular la seva obra, que sigui més coneguda. Ho va repetir el mateix Llavina en la xerrada que sobre l’obra vinyoliana va donar el passat 19 de març a la biblioteca Joan Oliva: Vinyoli no és prou popular per la importància que té. Vinyoli, que va traduir Hölderlin, Nietzche i Rilke, és un poeta enorme que no és prou conegut ni gens reconegut. L’Any Vinyoli ha de servir per donar visibilitat i situar en el seu nivell una obra poètica que, com totes les grans obres artístiques, supera els límits del temps.

L’acte central d’aquest centenari tindrà lloc el 3 de juliol, quan s’inaugurarà a Santa Coloma de Farners (el poeta va passar-hi diversos estius de la seva infantesa) l’Espai Vinyoli a la Casa de la Paraula, com a centre d’estudi de la seva obra. En aquesta mateixa població se celebrarà el Festival de Poesia Domini Màgic. El títol no és balder, ja que respon al títol d’un llibre de Joan Vinyoli, Domini Màgic (1985).

Josep Palau i Fabre es reclamava alquimista, Joan Vinyoli és mag. Són termes veïns. Mags i alquimistes tenen en comú convertir el plom en or, la màxima graduació, la màxima puresa del metall, encara que els materials emprats en l’atanor sovint no siguin pas les pomes del Paradís sinó el dolor més punyent, la desolació, la desemparança, i una terrible set existencial per un bé perdut.

En l’atanor de la poesia tota transmutació de la matèria prima és possible. Però cal sentir-se cridat a aquest treball i cal voler-lo fer, ja que és ingrat. ¿Qui dóna tant de temps i tanta energia i sense paga a una cosa tan aparentment inútil com la poesia? Perquè la poesia necessita tota una vida per fer-se, any rere any, collita rere collita. Tot es fa vinya/ tot es fa raïm, deia Rilke, i Vinyoli ho recull gairebé com a divisa en un dels epílegs inclosos a Domini Màgic.

El poeta és l’adob dels seus propis poemes: tots els materials, fins i tot els somnis, hi fan cap. Així obren alquimistes i mags. Que ningú no cregui, però, que la màgia és fer sortir alguna cosa de no-res. La màgia és transformació, com quan una granota es converteix en un príncep, perquè, qui d’amor s’abriga/ puja l’esglaó/ que el deixa a l’artiga/ del saber major, escriu Vinyoli a Si de nit, un dels poemes de Domini Màgic.

     Amor i saber major (que no és només erudició ni un gavadal d’informació, sinó coneixement directe, il.luminació) són equivalents. Res no es coneix íntimament si no és apropant-lo al cor fins a confondre-s’hi, fins a esdevenir aquesta flama, fins a esdevenir aquesta llum.

Joan Vinyoli, que va convertir la seva vida en consciència com també va fer Rilke, va escriure un llibre de rara i lluminosa bellesa, un llibre místic, amorós, de ressonàncies lul.lianes: Llibre d’Amic (1987). He llegit tantes vegades aquest poema i l’he dit tantes vegades de cor: Cercàvem or i vam baixar a la mina./ I la foscor s’il.luminà de sobte/ perquè érem dos a contradir la nit. En el pròleg que acompanya aquest llibre, escriu Segimon Serrallonga: (…) Vinyoli posseeix una poètica salvadora (…) Qui no li reconeix la qualitat lírica dels grans és perquè s’esforça a tenir els ulls clucs. Certament es pot dir l’amor-saviesa, el seu poder salvífic, amb altres paraules, però no millor.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de març de 2014)