Renovació

Habemus Papam. Francesc I és el nom, ben significatiu, que ha escollit el qui fins ahir, dia 13 de març de 2013, era el cardenal Bergoglio. S’obren tants interrogants com esperances per als catòlics de cor. Pel que fa a les dones, hi ha un tema crucial a resoldre: les creients catòliques deixaran de ser subalternes en aquest nou papat?

Aniversari

Avui compleixo 62 anys. Aquell dia 13 de març de 1951 hi havia vaga de tramvies a Barcelona. Era la primera revolta contra el règim franquista. Sempre he volgut creure que els esdeveniments generals d’alguna manera marquen els particulars. Avui es compleix un any de la mort de l’escriptora Teresa Pàmies. Ens havíem enviat nadales d’ençà que ens vam conèixer i ella va desitjar sort a l’escriptora que era a punt d’estrenar-se com a tal. Aquell dia de desembre de 1990 era el dia anterior a la concessió del premi Don-na, que vaig guanyar. La distància ideològica amb Teresa Pàmies era molt gran, així com també la distància estètica. Ho sabíem. Per part meva, sempre he tingut tendència a admirar la gent que fa coses i vol fer-les bé, i més tractant-se d’una escriptora. Hem hagut de batallar molt per arribar on som.

(Fotografia feta pel meu pare al capdavall de la Rambla barcelonina, devíem anar a veure la tieta Trini, germana seva. Tinc el posat una mica ferreny, potser perquè al darrere s'hi veu la figura un guàrdia civil? Devia tenir cap a tres anys i no m'agradava gaire que em fotografiessin)

L'enamorament és creatiu

Segurament estarem d’acord a afirmar que els enamorats són creatius. Potser quan vivim la vida normal, quotidiana, la creativitat amorosa se’ns va desfent com el fum. L’art potser seria nodrir aquesta creativitat que ens porta a projectar en l’altre i en nosaltres mateixos la pila de virtuts que ens enamoren!

(a la imatge, balcó guarnit)

Naixença major

Un dia i mig abans que morís el meu pare, vam observar que tot d’una sortia de la somnolència que dóna la forta medicació pel dolor. Ens va demanar amb un gest i amb un moviment dels llavis que tanquéssim la televisió que, d’altra banda, ningú no mirava i que havíem deixat sense so. Va tornar a cloure les parpelles i va estar una estona així fins que va tornar a obrir els ulls i fins mig va incorporar el cap fins allà on les forces li van permetre, que ja eren escasses. Aleshores va mirar enlaire un temps com si veiés algú i hi va parlar fins que va fer un gest afirmatiu, com si es donés a aquest algú, a una realitat més alta, com jo tantes vegades he imaginat que devia ser el ‘sí’ de Maria. He escrit en altres llocs que el meu pare va morir conscient que es moria. Però crec que també va morir conscient que no havia de tèmer res ja que la mort és una major naixença, com va escriure Joan Maragall. Però els dolors del part no els estalvia ningú, ni a l’entrada ni a la sortida. Entrar a la matèria no deu ser fàcil com sortir-ne tampoc. No recordem l’esforç per néixer, tot i que el vam fer. L’esforç del traspàs no el sabem, però no sembla beneit pensar que alguna cosa de nosaltres oblidarà també aquest esforç de néixer.

(extret de La capsa verda)

Igualtat

Les paraules que serveixen per entendre’ns també serveixen per confondre’ns, ja que tota realitat concreta ho és des d’una determinada perspectiva. Hi ha una paraula que ens ha enredat de mala manera, i és la paraula igualtat. Perquè els humans som iguals i no som iguals. Si hi meditem honestament i ben a fons, tots sabem que és així. Però es branda la bandera de la igualtat, peti qui peti, en nom d’una idea falsa i així hem anat caient pel rost. Una altra cosa són els drets humans, però també les obligacions que comporten aquests drets humans, que són per a tothom si volem que hi hagi una mínima harmonia en la convivència. 

(a la foto, un mosaic, una imatge de la diferència de cada tesel.la que el compon tot i la seva aparença d'igualtat)

El femení de l'existència

Tinc llibres que vaig llegint a dosis homeopàtiques, a poc a poc, perquè cada frase m’obliga a una reflexió que sovint faig ben de gust, ja que el tema no només m’interessa sinó que m’interpel.la. A Sofía (Kairós), de Susanne Schaup, l’autora recull l’estudi d’Otfried Eberz sobre aspectes del femení de l’existència. Opina Eberz (i ho escric tenint en compte que som a prop de la celebració del Dia Internacional de les Dones, que ara com ara sembla que encara cal commemorar): Tota violència té el seu origen en la violació del sexe femení, que va tenir lloc en temps prehistòrics. La violència contra la naturalesa i contra els éssers més febles és només una conseqüència d’aquella violació.  

Ah, el poder, perquè el poder com a força dominadora i depredadora neix d’aquí. Però jo tinc la impressió que veritablement els temps estan canviant (malauradament no sense deixar moltes víctimes pel mig) i hi ha un retorn a com devia ser al principi la convivència entre el masculí i el femení de l’existència, ja sigui des de cada sexe, ja sigui des de l’interior de cadascú.
(A la imatge, la màndorla mística).

L'ombra és ommipresent

Com el tema del bé i el mal, conceptes arquetípics, el tema de l’ombra, el negatiu que hi ha en la naturalesa humana, sempre m’ha atret de manera poderosa perquè voldria entendre el que sembla difícil d’entendre. Perquè encara que costi d’acceptar-ho, el cert és que el mal i les monstruositats que genera són omnipresents tant en la nostra història personal com en la història col.lectiva. Només cal mirar entorn.

Maldats en aparença innocent com veure algú que riu de la relliscada d’un altre, a algunes persones ens provoca desassossec. Ens preguntem què fa riure, què mou a riure davant l’espectacle d’un mal pas, d’un error de càlcul, d’un desgraciat accident. El que es troba al fons d’aquesta pulsió és instintiu. En un primari instint de supervivència, la caiguda d’un altre ens col.loca en avantatge en la cursa. Així, doncs, no és necessari recórrer a la figura del diable per saber què és el mal, ja que nosaltres podem encarnar aquest mal que sembla petit però, com diu la dita, qui en fa un cove en fa un cistell.

Ho van veure de seguida, els nostres ancestres, quan en diferents salts civilitzatoris van idear mil formes de contenir l’instint egoista, depredador, salvatge, però que, per fortuna, s’alternava amb formes d’amor com ara la cura dels nadons, dels malalts, o el ritual d’enterrar els morts en terra sagrada.

Llums i ombres sempre conviuen, el negatiu i el positiu forma part de la realitat. Però hi ha moments històrics com el nostre en què l’ombra es fa més espessa fins a provocar l’ofec existencial. Moltes persones avui en dia senten el pes d’aquesta ombra que ens aclapara, però el reconeixement de la llum que també som capaços de crear permet mantenir dempeus l’esperança.

La psicologia troba el seu límit en moments així. Al costat d’actituds humanes destructives, negatives, es troben actituds humanes que miren cara a cara l’ombra per veure com la poden guanyar. No es guanya res que no es conegui a fons. Així, observant la pròpia ombra i domesticant-la com Sant Jordi va domesticar el drac, és possible posar fronteres a l’agressivitat de la nostra pròpia bèstia i conduir-nos sinó amb bondat, almenys amb honestedat i decència. Si som capaços de veure’ns com a botxins sembla més fàcil no posar-se en situació de fer víctimes, ja que, a la bona gent, la sola idea ja l’horroritza.

Cal practicar l’apertura del cor. Els antics egipcis deien que el cor era la seu de la intel.ligència humana, la casa del discerniment entre el bé i el mal, més enllà de les lleis que hem hagut de crear per alçar parets que ens protegeixin, fins i tot de nosaltres mateixos. La decadència de les civilitzacions arriba quan es traspassen els límits de forma descarada i descarnada com ara mateix estem veient fins a experimentar vergonya aliena. Si tots al final anem on anem, no veure la inutilitat del mal sembla una gran ceguesa. És evident que l’ombra té el poder de cobrir-ho tot si la deixem campar al seu aire.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de març del 2013. Foto feta en un parc de Londres, estiu 2008)