Nascut l’any 1921, el passat 7 de desembre va morir Gilbert Durand,
antropòleg, iconòleg, especialista en mitologia i crític d’art francès. Autor
del famós llibre L’imagination Symbolique,
publicat per primera vegada a París l’any 1964, cal vincular la seva obra
teòrica al Cercle Eranos. Així, doncs, marcat per les investigacions de qui ell
sempre va considerar els seus mestres: Carl G. Jung, Mircea Eliade, Gaston
Bachelard i Henry Corbin, l’any 1966 Gilbert Durand va fundar a l’Université de
Grenoble el Centre de Recherches sur l’Imaginaire, sembrant pels cinc
continents més d’una seixantena de laboratoris de recerca sobre l’imaginari.
Sota la direcció d’Henry Corbin, va ser també vicepresident de l’Université
Saint Jean de Jérusalem. Dedicat precisament a Henry Corbin, l’any 2002 Durand va publicar un altre llibre cabdal en aquest
camp d’investigació: Les Grands Mythes
Fondateurs de la Franc-maçonnerie.
Gilbert Durand va tenir molts deixebles.
Així, l’any 1985, creat i coordinat per Alain Verjat Massmann, un d’aquests
seixanta laboratoris de recerca de l’imaginari va operar molt activament a la
Universitat de Barcelona.
A rel de la mort del mestre Gilbert
Durand, escriu Alain Verjat: Gilbert
Durand era filòsof, sociòleg, antropòleg, literat, expert en pintura de tots
els segles, profund coneixedor de la música i especialment de l’obra de Wagner;
si estiguéssim en el segle XVI, diria que era un humanista; en el XVII, un
“honnête homme”, en el XVIII, un “filòsof il·lustrat”; un pou de ciència obert
a tot, curiòs de tot, amic de físics quàntics, de psicoanalistes, de biòlegs o
de matemàtics com René Thom. Aquesta ment privilegiada, universalista, que
hagués pogut dominar el món universitari de la segona meitat del segle XX, va
rebutjar la brillant carrera a la que podia pretendre de la mateixa manera que
rebutjava els compromisos politico-acadèmics; va ser fidel a les seves
muntanyes, a l’universitat de Grenoble com va ser fidel als centenars d’amics i
milers de seguidors, que tenia arreu del món. Perquè era un home generós. La
majoria dels grans savis són malhumorats i gelosos dels seus coneixements. Però
els molt grans, no.
Gilbert
Durand ho regalava tot: el seu somriure, des del primer moment, els seus
coneixements, i per poc la seva vida, quan es tractava de resistir a l’invasor
nazi. A nosaltres, els seus lectors espanyols, ens va regalar, cada vegada que
li ho demanàrem, els drets de traducció de les seves obres, per tal de
facilitar-ne la publicació per part d’editors que podien desconfiar. Aquesta
generositat és molt important. Però és molt més encara el que ens va ensenyar.
Per fer-ho curt: ens va ensenyar a llegir el món, la gent, les obres
literàries, la pintura, la música, la filosofia i la religió, tot a l’hora, en
uns recorreguts transversals vertiginosos que ens han revelat el sentit profund
de l’història humana. Va inventar la pluridisciplinarietat abans que se’n
parlés, i la literatura comparada moderna abans que es descobrís. Tant de bó
que les seves lliçons, tan profundes i tan enriquidores, siguin llavor fecunda
per les generacions que ens seguiran.”
Tant de bo. Mentrestant recordem Gilbert Durand quan es refereix a les
característiques del símbol: La virtut
essencial del símbol és assegurar la presència de la transcendència en el sí
del misteri personal. En efecte: el símbol, llenguatge amb què ens parla
l’esperit, no té un sol significat sinó que per a cadascú se’n revela un de
significatiu per a cadascú. D’aquí ve que les ortodòxies més dogmàtiques, ja
siguin religioses o científiques, temin aquesta virtut, com saben molt bé espirituals,
místics i fins i tot alguns poetes de tots els temps.
(publicat a L'Eco de Sitges, 21 de desembre de 2012)
.jpg)
