Des de fa un temps que a
Catalunya s’ha produït un hartazgo,
dit amb la mateixa contundència que un personatge del Quixot. O un afartament.
O la gota que vessa el got, com diria el nostre ja famós conciutadà literari
oncle Baixamar. No es pot descriure de millor manera una situació econòmica,
social, política i cultural que, de tant estirar la corda, ha arribat al límit
i ja no dóna més de si. Tant s’ha inflat el globus que la goma ja no dóna per a
més. Els límits peten o es travessen.
Espoli (o dèficit fiscal, si es
vol dir d’una altra manera) és també una paraula exacta per anomenar la fuita
de recursos econòmics que des de fa dècades (en realitat 300 anys) a Catalunya
patim sense excepció. Es pensi com es pensi, se sigui com se sigui, tots som
espoliats, tal com diu el tuit de l’economista Niño Becerra: CAT demana un rescat de 5 mil milions a algú
a qui entrega cada any 16 milions més del que rep. Valga’m Déu. Però com
que tota realitat té dues cares, l’hartazgo
d’aquesta situació en desequilibri està propiciant no el trencament dels límits
sinó l’escalada al mur. Aquí tenim experiència a aixecar castells humans.
Aquesta imatge projectada en el cap i en el cor ens forneix d’una idea-força:
podem. No hi ha murs massa alts que puguin obstaculitzar la recerca de la
dignitat a la qual ni les dones ni els homes d’aquest país no podem renunciar
sense esdevenir ningú.
Les paraules creen la realitat.
El poder no és altra cosa que una energia que en democràcia no està en una sola
mà o en unes poques mans, com molts voldrien, sinó en les nostres mans: les del
poble en el seu conjunt. L’hartazgo,
l’afartament o la gota que vessa el got, la consciència de que ja n’hi ha prou
d’aquest tracte injust ens dóna
l’oportunitat de saltar el mur. Aquest punt d’inflexió que és la gota que vessa
el got és també el punt just de la força motriu que ha de donar l’empenta cap a
una nova era cultural i política que desemboqui en un estat propi.
En el punt d’inflexió les
paraules ja no fan por, en aquesta talaia se supera la por. El franquisme va
crear molta por; i al postfranquisme disfressat de demòcrata ja li ha anat bé
el romanent de por per dominar una situació que en el seu interior poc ha
canviat. Només cal repassar les hemeroteques. El discurs per dinamitar la
realitat de Catalunya sempre és el mateix. Malgrat tants intents de mano tendida per part de Catalunya, el
resultat sempre és una sola mà que abraça l’aire.
Però s’ha de foragitar la por si
es vol fer alguna cosa. Catalunya es val per ella mateixa perquè té un dels
actius més poderosos per a sostenir-se: a Catalunya hi cap tothom. Sempre ha
estat així. La història, la passada i la recent, és plena d’exemples d’aquest
esperit d’acollida. És senzill ser català. A Catalunya és català, es fa català,
qui vol ser-ne: els qui hi han nascut, però també els que van arribar fa unes
dècades o els que acaben d’arribar.
Amb l’hartazgo, amb la gota que vessa el got, som al peu del mur a punt per salvar-lo. Ve un dia que arriba el
moment. Per aquesta Diada de l’Onze de Setembre de 2012 es prepara una fita
històrica que ho serà perquè així ho volem. Tots junts per recolzar Catalunya,
una empresa que està en perill. Catalunya és una nació i com a tal té dret a
ser ella mateixa. Per aquest motiu no podem permetre una corda que ens estreny
fins al punt de l’ofec. Cal deslliurar-se’n. Submissió i silenci còmplice ens
duen a l’anorreament. Un dia es va acabar l’esclavatge; i un dia es van
reconèixer els drets dels homes, de les dones, dels pobles. La llibertat és
poder i els diners són poder; d’aquí ve que llibertat i diners es vulguin
retenir si cal amb la força. Ja hi ha qui diu que esmola el sabre per fer-nos
por. Però tots junts podem. Gosem poder!
(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de setembre de
2012. Vaig fer la fotografia en la manifestació del juny de 2010)
