Afrodita

Afrodita (Venus per als romans) és la deessa de l’amor. A Venus-Afrodita estan consagrades les roses, les pomes, els cignes, els coloms, la murtra i els jardins. Afrodita és un dels noms del diví en el seu aspecte femení. Harmonia és la seva filla.

L'arbre invertit

Hi ha una imatge que sempre que la veig em crida l’atenció, em fa pensar, i és l’arbre invertit, és a dir, amb les arrels submergint-se en el cel i les branques sumergint-se en la terra. Imagino que les interpretacions simbòliques d’aquesta imatge són moltes. Per exemple: aquest arbre pot representar el principi hermètic: El que és a dalt és a baix, i a la inversa.

L’arbre girat cap avall també em recorda la imatge cabalística que consisteix en Déu baixant per les sefirot fins a Malkut, imatge de la Terra i de la Humanitat, i la Humanitat pujant per les sefirot fins a Keter, la Corona, el Regne de Déu. De manera simplificada diguem que les sefirot són alhora els dons divins que descendeixen per l’arbre de la Kabalah, i les virtuts humanes que s’han de practicar per ascendir en l’arbre de la Kabalah.

Aquesta imatge de l’arbre girat també es troba en la cosmologia hindú en la forma de Brahma en el seu moviment descendent, és a dir, en la seva faceta de creador.

(en la imatge, la suggestiva pintura “El jardí de l’arbre invertit”, l’autor de la qual és Rafael Trelles)

Amb un elefant pels carrers de Delhi

Quan s'han viscut pel cap baix set vides com els gats, et trobes fotografies que en donen testimoni. Aquesta meva amb un elefant va ser feta a primers de febrer de 1997. L'elefant posa tranquil.lament, hi deu estar ben acostumat. El seu amo no demana res, però tothom li deu donar unes quantes rupies. Suposo que l'elefant encara hi deu ser, caminant pels carrers de Nova Delhi. Tal vegada algú de vosaltres s'hi ha fet una fotografia, tal vegada hem compartit la imatge del mateix elefant.

Això crec, això sóc

“L’home [i la dona, per suposat] està fet per les seves creences. Tal com creu, així és.” Aquesta cita està treta del Bhagavad Gita [El Cant del Senyor]. El Bhagavad Gita, importantíssim poema de la literatura (espiritual) hindú, data de 500 anys a.d.C. La cita no pot ser de més actualitat.

(a la fotografia, roses de maig al jardí de casa)

Art i ofici

Al llibre Física y metafísica de la pintura (Arola editors), de Louis Cattiaux, llegeixo aquesta cita de Lionello Venturi: Respecte de la tècnica hi pot haver progrés, en art no. De primer quedo perplexa. Però pensant-hi intento desxifrar el que deu voler dir Venturi. L’ofici, sigui quin sigui, s’aprèn. L’art és un do que prové de l’Ésser interior que és complet en ell mateix i, per tant, es dóna o no es dóna, es revela o no es revela. 

Deia William Blake...

Deia William Blake: La poesia, la pintura i la música són els tres poders que l'home té per conversar amb el Paradís. Estudiar l'art és resar, practicar l'art és lloar Déu.

Ni una gota de vigència, no sembla que hagin perdut aquestes paraules... I si la paraula resar incomoda escrivim dialogar, i si la paraula Déu incomoda, escrivim Vida.

Els àngels de Pepita Pallé

A suggeriment de Joan-Lluís de Yebra, estudiós de l’exlibrisme i co-fundador com jo mateixa de l’Associació Catalana d’Exlibristes l’any 1989, tres anys abans, l’any 1986 i cap a la primavera, vaig conèixer la col.leccionista d’ex-libris Pepita Pallé Vachier (Barcelona 1911-1998). El motiu era la propera celebració a l’estiu de l’aleshores anomenat Exlibriscongres a la ciutat holandesa d’Utrecht, al qual pensava assistir.

Pepita Pallé em va rebre molt amablement a casa seva, la preciosa torre familiar al capdamunt de Torrent de l’Olla, on vivia amb els seus dos germans solters com ella, tot i que ho va haver de fer enllitada. La senyora Pallé, una dona alta i prima, era també d’ossos fràgils. S’havia trencat el maluc i havia de fer repòs. Duia un vestit blanc. Aquell dia la dama em va recordar Caterina Albert (l’escriptora Víctor Català), que en els seus darrers anys de vida els va passar al llit, on rebia les visites. Ara, a aquesta imatge hi podria afegir la d’Emily Dickinson. La llegenda diu que la poeta nordamericana, també soltera, rebia les visites vestida de blanc.

La trobada tenia com objectiu facilitar-me les dades per assistir al congrès, ja que jo era una neòfita en aquest terreny i ella una veterana. Pepita Pallé es va esplaiar molt sobre les activitats que es fan en aquests congressos, sobretot pel que fa a l’intercanvi d’ex-libris per part dels grans col.leccionistes com ella, i les comandes que possiblement obtindria de la meva assistència com a artista, com així va ser.

La tarda es va allargar tot el que la vella senyora va voler, ja que jo era tot orelles. Em va mostrar un àlbum amb els ex–libris que tenia al seu nom, més de cent si no recordo malament, dissenyats per diversos artistes catalans i europeus, dels quals n’aniria aprenent el nom i el valor artístic. Recordo que em va parlar amb una gran admiració d’Enric-Cristòfol Ricart, gravador excepcional vinculat com ella a l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, associació que va tenir vida fins l’any 1970. Si faig esment de l’estima de la senyora Pallé envers Ricart és perquè el destí ens porta per viaranys sorprenents, ja que justament aquest article s’escriu en la mateixa taula de fusta pervinguda per via familiar, en què el millor gravador al boix de tots els temps a casa nostra va gravar els ex-libris de Pepita Pallé.

En la iconografia de molts dels ex-libris a nom de la senyora Pallé hi havia un àngel. Em va dir que aquest era el seu motiu preferit. I tot fent-me alçar la vista de l’àlbum em va mostrar els àngels de fusta policromada i de diverses mides i estils que tenia penjats a les parets de la seva habitació. Jo ja havia observat aquestes presències angèliques en entrar a la casa, ja que n’hi havia arreu.

A l’entrada de l’exposició Donacions 2000-2012, que aquests dies es pot veure al Museu de Montserrat, i que es prolongarà fins a mitjans setembre, hi ha penjada del sostre una bòveda celeste on s’hi exposa de forma molt atractiva visualment part de la col.lecció d’àngels de Pepita Pallé donats a l’Abadia de Montserrat a la seva mort, l’any 1998, i que van passar al patrimoni del Museu l’any 2000. La col.lecció completa consta de 133 peces. Aquesta col.lecció singular va començar arran de l’estada de la família Pallé a Roma, on van residir durant la Guerra Civil. Afeccionada a les visites guiades a esglésies i museus, l’aleshores jove Pepita Pallé va enamorar-se d’aquestes figures que, més enllà d’una bella iconografia, són arquetips de l’aspiració humana que ens conecta amb la nostra estirp celeste, segons la teoria d’Eugeni d’Ors, quan al seu llibre Introducción a la vida angélica va escriure, i tradueixo: Què és viure, en el sentit moral de la paraula? Viure és gestar un àngel per a donar-lo a llum en l’eternitat.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 de maig de 2012. A la imatge, un ex-libris d’Enric-Cristòfol Ricart a nom de Pepita Pallé. En la iconografia d’aquest no hi ha un àngel sinó una noia llegint, però qui diu que no ho és sota una aparença de dona?)