El Sí-mateix (Self)

Segons Jung, el Sí-mateix (Selbst, Self o centre de l’Ésser) no és l’ego: és una entitat no psicològica, transcendent i transpersonal, és a dir, comú a tots els éssers humans, que va més enllà de la persona i uneix el subjecte al món. Podríem veure el Sí-mateix com la imatge interna de Déu en cadascú, l’atman, segons els hindús, l’espurna de la Vida pura, incorruptible, per a aquells a qui la paraula Déu incomoda o no diu res. 

(fotografia presa a Escaladei. El forat obert al cel podria ser una imatge simbòlica del Self)  

Contemplant la primavera...

Tot en la naturalesa ens convida a meditar. Com en l’esclat de la primavera, ha una força latent en el nostre interior que sempre s’està preparant per a manifestar-se de manera plena, una vida que vol fer-se conscient d’ella mateixa. Jung anomenava aquest centre el Sí-mateix, expressió alhora de la individualitat i la totalitat, i la unitat de creixement de la persona, i la guia del sentit de la vida…

(a la imatge: roses per a la celebració de sant Jordi)

J. Krishnamurti i Pau Casals

L’any 1983, un amic, en Salvador Martells, em va regalar el Diari de Krishnamurti. El vaig llegir, i vaig entendre el que vaig entendre. No és una lectura fàcil, ja que en aquests escrits Krishnamurti parla d’una experiència espiritual que va transformar la seva vida, que ja no era convencional. Després he anat llegit obres seves, que són dures de rosegar, el seu discurs no fa concessions, tot i que paraules i conceptes hi lluen com diamants. Ara llegeixo la seva biografia. Últimament, les biografies m’atrauen com un imant. M’interessen les vides humanes, totes. I singularment, algunes. A la biografia, escrita per Mary Lutyens, filla d’una deixebla anglesa amb la qual es va escriure durant tota la vida fins que ella va morir, llegeixo que entre els seus amics –Bernard Shaw, Aldoux Huxley, Jawaharlal Nehru, Indira Gandhi, etc.- hi havia Pau Casals. En el seu àmbit, Pau Casals tampoc no era un home convencional.

Lluna que creix

Sola, al capvespre, la lluna creix.

No mou soroll,

la seva tasca és silenciosa.

Sola, al capvespre, miro la lluna

i apunto en un paper mil metàfores

que obrin camí entre les ombres.

(la lluna de la foto, al ple)

Vida veritable

La intimitat amb un mateix, una mateixa, que hauria de ser el punt de partença de la vida conscient, sovint és només una aspiració, i encara no sempre volguda perquè fa por. Una de les pedres de toc és esbrinar a fons què ens agrada o desagrada profundament. En realitat ho sabem, però portar-ho a la superfície costa molt perquè tantes vagades xoca amb l’ambient o el que s’espera de nosaltres. Però no ser qui som de debò és el pitjor favor que ens podem fer. Una vida manllevada no és una vida veritable.

La ment de Gaia

Gaia, la Terra, és un ésser viu que segueix el seu procès. Gaia sempre ha estat intel.ligent, entesa aquesta intel.ligència com la capacitat d’adaptar-se de la forma més harmoniosa a l’esdevenir de l’Univers. Gaia, la Terra, no està sola a l’Univers. I nosaltres formem part de la biosfera de la Terra, i també de la seva noosfera, paraula que s’ha posat de moda per definir la ment de la Terra, la seva consciència. És evident que si la Terra s’adapta als canvis que ara mateix s’estan produint en el sol, la nostra estrella, nosaltres també ens hem d’adaptar. Ens adonem d’aquests moviments, però fa la impressió que ens hi resistim perquè no escoltem de debò el pàlpit de la Terra.

La taula del menjador

Encara veig aquella taula de menjador quadrada, estil anys quaranta-cinquanta: fusta fosca i envernissada, i a sobre un vidre protector. Damunt la taula hi havia un tapet fet de ganxet per la iaia Teresa i un cistell de vidre de Murano, o una bona imitació. La mare hi posava fruites o flors, segons el temps. Al voltant de la taula, quatre cadires a joc i dues més repenjades a la paret. Al fons del menjador hi havia un buffet amb mirall que contenia la vaixella i molts calaixos amb altres andròmines, com ara la col.lecció de programes de cinema del meu germà, o l’àlbum de fotos familiar, o la pila d’exemplars de l’Azuzena, aquells quadernets amb il.lustracions, sovint de la Maria Pascual, que tant m’agradaven de nena. Damunt del buffet hi havia diversos bibelots que van anar canviant amb els anys.

També aquests mobles de menjador van desaparèixer un dia i van ser substituits per un menjador estil anglès, de fusta més bona. Ara parlo, però, de l’habitàció pròpia que vaig tenir per treballar en els meus anys joves: el menjador de la casa dels meus pares, i a la vista de tothom. En aquesta taula de menjador sempre hi vaig fer els deures escolars i els centenars de dibuixos que em portarien a ingressar, tan jove i per vocació, a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. En aquesta mateixa taula de menjador vaig fer els treballs de l’Escola, que a vegades eren grans i de complicada execució. Això em feia patir molt de cara al resultat, ja que en depenia la nota. Naturalment havia de treure i posar les coses quan arribava l’hora de dinar o sopar. En aquesta taula de potes tornejades que vés a saber on para, van realitzar-se les nadales –una per una- que vaig començar a fer cap als dotze anys. Des de llavors no hi ha hagut interrupció. I en aquesta habitació pròpia van escriure’s tants dels poemes primerencs, i tantes cartes als amics, sempre intentant abstreure’m de l’entorn invasiu per força: el menjador no té portes i es troba al mig de la casa. En aquest espai-intempèrie hi havia, però, una taula… de salvació.

(text extret de La capsa verda. La fotografia està feta en una cel.la d'Escaladei)