dissabte, 15 d’octubre del 2011

Sumar

Sempre resta alguna cosa. Del que resta, sumem. Posat així, tot junt, potser en farem alguna cosa i la podrem compartir. Les restes sumen...

dilluns, 10 d’octubre del 2011

La Neus

A la Neus li agradaven molt les mimoses. Esperava amb delit veure-les florir cada any, encara amb el temps fred, però apuntant ja a la primavera amb les seves flors de color groc, com sols petits. Escric li agradaven en temps passat, i em dol, perquè la Neus Calpe Gimeno ens va deixar el dia 16 de setembre: vaig llegir la seva esquela a La Vanguardia i el cor em va fer un salt. Cada dia em trobo més en aquesta circumstància: amics i amigues que se’n van, que tot d’una se’m representen en temps passat.
Vaig conèixer la Neus –vídua de Lluís Masvidal i Pagès, afegia sempre, perquè mai, mai, no va oblidar l’amor de la seva vida- en les classes de literatura catalana que un curs vaig fer a l’ICESB amb el professor Ramon Cotrina. El professor Cotrina, que va apadrinar el meu primer llibre publicat, El vel d’Harmonia, amb un pròleg de la seva ploma, va ser el traductor al català dels llibres de Michel Quoist. Recordeu Michel Quoist, l’autor de Reeixir?
La Neus Calpe assistia a aquestes classes de literatura catalana que fèiem cada dimarts. Una vegada el professor Cotrina va creure que els seus alumnes ‘escriptors’ podíem escriure un o dos contes cadascú i presentar el conjunt (seleccionant els contes prèviament, és clar!) a un concurs literari, a veure què passava. Vam titular aquell conjunt Contes del dimarts i amb el pseudònim de Milena Roïç (escrit així, d’aquesta manera tan estranya) vam presentar-lo al “Víctor Català”. No el vam pas guanyar. Però l’aventura d’escriure un conte amb cara i ulls ens va estimular d’allò més.
La Neus Calpe també escrivia. Més encara: animava i publicava una revista literària que duia per nom L’Arboç Tornaveu Literari. L’havia heretada del seu marit, vull dir la direcció de la revista. La Neus es va prendre molt seriosament aquesta tasca començada per Lluís Masvidal. Un cop mort, convocava cada any un premi literari amb el seu nom.
En un prestatge de casa tinc guardats alguns exemplars de L’Arboç Tornaveu Literari amb col.laboracions meves, així com un exemplar de l’inèdit Contes del dimarts. Jo n’hi tenia dos: Un perfum indiscret i Miralls. Llegits ara veig que tenen alguna possibilitat… però s’haurien de refer de dalt baix! M’he tornat molt severa. En canvi, en aquesta època de les provatures escrivia tan alegrement. La ignorància és atrevida.
Recordo una tarda la Neus Calpe asseguda al meu estudi. Volia que li dissenyés un ex-libris. Va ser aquella dia que em va dir que li agradaven tant les mimoses, una flor una mica salvatge comparada amb la meravella de flors que la Neus tenia a la floristeria que va posar en quedar-se vídua. Encara la veig entrant amb un gran ram de flors el dia que vaig presentar Alfa és Omega al Cercle Artístic de Sant Lluc. Aquell dia feia l’ofici de presentador Baltasar Porcel, que ens va deixar fa dos estius, i entre el públic hi havia Jordi Llimona, que va morir l’11 de setembre de 1999. Recordo que en acabar l’acte vam repartir les flors. Així era la Neus.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d’octubre de 2011. A la foto, les mimoses de casa un any que va nevar al febrer. Retornaré a aquest espai dissabte vinent, ja que serem uns dies a Madrid)





diumenge, 9 d’octubre del 2011

No volia viure en una tomba...

No volia viure en una tomba. El meu cos guardava el seu calor.
En el mezzo del camin della mia vita, volia beure en les fonts de la celebració més alta, més lluminosa. Allà on s’aturava el desig hi havia d’haver una festa esclarida com el cel de la tramuntana.
Vaig anar al temple d’Amor amb els cabells deixats anar, la vesta de fil subjectada amb una joia de plata.
Els himnes dels déus emergien a l’aire com aiguamarines en la mar d’Odisseu.
Però Amor venia d’un altre món.
Sota la lluna creixent, ell i els seus havien patit ferides en el camp de batalla. Tota Europa se’n va plànyer, d’aquella vergonya que ens posava una altra vegada davant del mirall de l’horror.
Quan el vaig conèixer, la guerra li havia fet un sangtraït a l’ànima.
De Penèlope havia après a teixir la paciència. I com les seves mans blanques, les meves també sabien com guarir els estrips del cor.
(poema en prosa d'Alba i cendra a París)

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Dirigir la vida

Hua Nan Zi (Zi vol dir savi), és a dir el savi Hua Nan, filòsof xinès del segle II a.C., va escriure: “El qui es conforma al curs del Tao (o Dao en grafia moderna), seguint els procesos naturals del Cel i la Terra, troba fàcil dirigir el món sencer.”
Tinguem present quan va ser escrita aquesta cita, i les dificultats de la traducció. Si se’m permet, ara podríem dir: “El qui s’adapta al curs de la Vida coneixent els seus procesos naturals (vessants materials i espirituals de l’existència), li és més fàcil dirigir la seva vida.”

divendres, 7 d’octubre del 2011

Poesia i gratuïtat

Els nostres caps allotgen una capsa privilegiada respecte d'altres formes de la naturalesa, una capsa plena de complexitats, que és el cervell. El cervell –i quan més evolucionat, més- funciona més enllà de la supervivència. Tant és així que de 10.000 anys d’història enrere, i molt més enllà fins arribar als neandertals, també s’ocupa de coses aparentment inútils. L’art i la poesia, per exemple, que una ment utilitària diria que no donen de menjar. I és absolutament cert. Però, com deia Raimon Panikkar, “la poesia és pura gratuïtat”, i del do de la gratuïtat en tenim necessitat perquè la nostra ànima no mori d’inanició.  

dijous, 6 d’octubre del 2011

El canvi

Recordo que el professor Antoni Prevosti ens deia que, contrariament al que es creu –la Xina sempre ha estat envoltada d’un aire hermètic, de misteri- el pensament xinès és d’una gran claredat, fàcil d’entendre i molt pràctic.
Ara trobo escrit en el llibre sobre el Feng Shui de Pablo Rico que els agricultors xinesos –fa 10.000 anys que cultiven el seu territori- afirmen que el canvi és l’única llei fixa sobre la Terra, que l’únic que roman és el canvi.
En efecte: només cal fer atenció al vaivé de les estacions, al dia que arriba i se’n va, al sol que surt després de la pluja, a la lluna que creix i minva… El canvi és el més natural del món. El budisme, que tant va arrelar a la Xina, ho anomena impermanència. De res no serveix, doncs, revoltar-s’hi, voler que les coses no es moguin de lloc. Val més caminar en paral.lel al canvi, assumir-lo en tot temps i circumstància. La saviesa popular també ho diu senzillament: No hi ha mal que duri cent anys. 

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Les tres Sorts

Com alguns de vosaltres ja sabeu, tinc una gran estima per les cultures orientals, amb les quals m’identifico sovint ateses les característiques de la meva psicologia. De manera que sempre que en tinc ocasió les estudio. Ara estic llegint un assaig interessantíssim sobre el Feng Shui escrit per l’arquitecte Pablo Rico, que acaba de publicar Erasmus Ediciones. En un dels capítols trobo el que la cultura xinesa tradicional considera “els tres tresors”: la Sort del Cel, la Sort de l’Home i la Sort de la Terra. Aquestes tres sorts són les influències que l’ésser humà té en la seva vida, representant cadascuna d’elles un terç sobre el seu destí… Mirem-ho amb més detall.
La Sort del Cel és el destí que ens ve donat en néixer, i els xinesos pensen que en aquest destí no es pot intervenir gaire per no dir gens.
La Sort de l’Home (i de la Dona, és clar) és la seva força de voluntat, les seves qualitats, valors o defectes, en definitiva: tot allò que fa que les persones poguem agafar les regnes de la vida a les nostres mans.
La Sort de la Terra és el camp d’aplicació del Feng Shui. Els xinesos entenen que el nostre planeta és només un gra de pols dins de l’univers i que les energies de l’univers ens afecten de manera constant: afecten la nostra salut, els nostres pensaments, les nostres decisions i fins i tot les nostres accions. Això vol dir que aquestes energies universals són la causa d’algunes de les coses que ens passen més enllà de la nostra voluntat.
Cal dir que de seguida m’he agafat al ferm pensament de que puc intervenir en el meu destí amb la meva Sort de l’Home-Dona, ja que és la Sort en què tinc més poder i així puc mitigar el desafecte de les altres Sorts…