Entrar en una roda és una condemna, sembla que ens vulgui dir
la visió d’una roda en el moviment de la qual no es veu el final: d’un cap a
l’altre roda i no en pot sortir si no és que s’entrebanca amb algun obstacle o
es trenca. És la constatació d’un fracàs? No. És un accident. Ni l’èxit ni el
fracàs depenen totalment de l’esforç que es posa en una tasca, tal com ens ven
una psicologia positivista empeltada de valors capitalistes.
Mai com ara no
s’ha temut caure en el fracàs que sovint depèn de circumstàncies alienes al treball
i al talent. No n’hi ha prou en fer la feina ben feta. En molts casos la visibilitat
depèn més de la propaganda que l’engrandeix o l’exagera fins a la mentida, més
que no pas de la vàlua. O de ser en un lloc en el moment més o menys oportú. També
compta el factor sort. Però els venedors de l’èxit el fien a l’esforç que es
veu recompensat. I no: ni l’esforç ni la feina ben feta ni el talent no sempre
es veuen recompensats. Això deprimeix i és natural. S’ha de tenir una gran
confiança en un mateix, s’ha d’haver alimentat l’ànima amb valors espirituals per
no sucumbir al desànim.
No fem cap favor
als joves incitant-los a competir per aconseguir l’èxit. Fugisser, el mercat
mai no en té prou, d’èxit, sempre cal anar més lluny. Així la roda no para mai,
no descansa, la roda pren la vida sense que se’n sigui prou conscient fins que
la roda troba un escull i s’atura. Molta gent enganxada a la roda de la
producció d’èxits i diners, és a dir, de valors materials, explica que només en
va poder fugir, alliberar-se’n, en el cas d’una malaltia greu que els va fer
parar tant sí com no. En la immobilitat forçada van trobar l’equilibri perdut.
És clar que cal seguir endavant, quan es cau, però fora de l’èxit obligat, lluny de la tirania que ofega el més preuat de la vida: la salut del cos i la pau de l’ànima. L’èxit, no el bell moment per la feina reeixida, que s’ha imposat en les nostres societats accelerades i tan dependents dels èxits és un fracàs d’aquestes societats per com aquests èxits són els mirallets substituts dels valors humans que fan la vida humana. Que hem equivocat el camí ho mostra la decepció i l’enuig generalitzats en observar que, massa sovint, tenen èxit no pas els millors sinó els més ben situats.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de novembre de 2026)
