Enas Sultan, poeta palestina

 

Enas Sultan és una poeta palestina nascuda a Gaza de la qual no en sabia res fins que he llegit Collage per passar el diumenge, el llibre amb què l’autora ha obtingut el II Premi de poesia Roissy-en-Brie del PEN Català per a persones refugiades. L’exquisida publicació, a càrrec de Jande editorial, es presenta en l’àrab original i la magnífica traducció al català de Margarida Castells. No en va Margarida Castells és coautora, amb Dolors Cinca, del Diccionari Àrab-Català entre d’altres treballs que testimonien el seu saber com la feliç traducció d’El llibre dels avars, de Jàhiz de Bàssora, o Antologia de les Mil i una nits.

Enas Sultan, de la qual en el llibre no hi ha cap fotografia, tan sols un dibuix, va arribar a Noruega fa tres anys amb una beca d’escriptura que ha donat els seus fruits. Collage per passar el diumenge és el seu primer llibre publicat i ja des del principi, amb veu ferma i llenguatge propi, s’adreça als lectors dient: «He de reconèixer:/ Que la poesia és el que em duu al món veritable, al contrari del que em fa la vida real, que m’empeny als límits de l’engany. Vaig creure que tenia germans, amics i una casa, que no hauria de beure’m el suc de les ruïnes. [...] Només la poesia em diu qui soc. Crec en la poesia».

Des del seu refugi Enas Sultan escriu el món que ha deixat, plasma la tragèdia de la seva condició de dona jove i palestina amb esperança malgrat tot, si bé la paraula ‘casa’ l’escriu en gairebé tots els poemes fins arribar a dir: «He après tres paraules en noruec:/ Ansikt,/ Hus,/ More.// (Cara. Casa. Mare.)// Amb aquestes paraules n’hi ha prou per fer poesia». En la nuesa d’aquests versos ofereix als lectors la importància de tenir un rostre i poder mostrar-lo. De tenir una casa, un aixopluc. I de tenir a prop una mare, font i símbol de la vida al mateix temps.

La poesia d’Enas Sultan s’expressa en una cosmogonia estelada de qüestions personals lligades a qüestions universals: «Abans de fer-ne trenta:/ «Dona’m un got per a desempolsegar la gola./ Vull parlar i dir moltes coses». I tantes coses com vol dir les diu en aquest llibre que, com qui no vol la cosa, titula de manera significativa Collage per passar el diumenge. 

(Article publicat al setmanari La Fura, 6 de febrer de 2026)                                  

Ànima de república

      

Aleix Sarri (Barcelona, 1985), ha escrit un llibre de gran valor històric útil per al present: Ànima de república. Crònica política de l’estat català (1409-1714). En l’imaginari col·lectiu l’11 de setembre de 1714 és conegut pels catalans i per molta gent que viu a Catalunya perquè celebrem la Diada Nacional de Catalunya. La celebrem per recordar els drets nacionals que vam perdre i que, generació a generació, hem fet per recuperar: un estat propi. En la nota d’autor, Sarri diu que el llibre que tenim a les mans li ha dut vuit anys de feina, centenars de lectures, converses i esborranys obsessius. Calia que aquest llibre: amè per l’estil que empra Sarri, fos el més rigorós possible quant a la història d’aquest estat català que no és una invenció dels independentistes sinó una reivindicació històrica amb fonaments que s’inicia l’estiu de 1409, quan el rei Martí l’Humà tem per la vida de Martí el Jove, que es juga la vida a Sardenya. Martí el Jove mor. Al pare li suposa no només la pèrdua del fill sinó també la continuïtat de la dinastia reial catalana.
     

Poc se sap aquesta història en què es comença a perdre el control de Catalunya cobejada pels veïns que faran de tot per fer-se’n els amos i que té el seu capítol final a sang i fetge el 1714. Vam perdre els drets amb el Decret de Nova Planta de Felip V. És així, però ja vam haver de defensar aquests drets segles abans. Sarri en dona fe en el seu relat històric que hauria de ser llegit per tothom per comptes d’anar passant de puntetes per una història que ens afecta també en la vida diària: l’espoli a Catalunya va començar l’endemà de l’11 de setembre de 1714 i encara dura. Un país no pot créixer si sempre ha d’estar pagant un impost revolucionari que li minva no només el capital sinó també la dignitat. Una amiga mallorquina interessada per la història de Catalunya a la vista de les diades de l’11 de setembre com una festa reivindicativa de l’estat català, em va demanar si sabia d’un bon llibre que la pogués orientar. Ara li diria: Ànima de república, d’Aleix Sarri, qui, necessitant explicar-se la història de perquè som on som, l’ha escrit per a qui vulgui saber-la, no negar-la a profit dels interessos de l’estat espanyol.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de febrer de 2026)        

El jardí simbòlic

 

     Hi ha llibres la lectura dels quals deixen petja fonda. L’any 1998 vaig llegir El jardí simbòlic, obra d’un autor bizantí desconegut: un personatge lletrat que sembla que el va redactar al segle XI i que es va inspirar en una obra anterior que duia per títol El jardí (o prat) espiritual.

     Hi he tornat sovint, a aquest text que transparenta no només la bellesa de la cultura bizantina que tant va inspirar la iconografia del nostre romànic sinó, sobretot, l’espiritualitat d’aquesta època que atorga tanta rellevància al simbolisme en la literatura. Amb imaginació creativa, l’autor descriu les virtuts de l’ànima cristiana a través de les plantes del jardí de l’esperit. Una joia.

     En el passeig per aquest jardí ideal, el contemplador troba en cada planta un motiu per a la seva edificació espiritual en un camí de progrés en el cultiu de les facultats del seu esperit «conduït per a gaudir de la veritable alegria de l’ànima».

    A l’inici del llibre es parla del jardiner que es disposa al cultiu del jardí tenint present el lloc on ubicar-lo, la qualitat de les plantes, generalment amb propietats medicinals, la seva disposició en l’espai, i, molt important, les condicions ambientals: «Les fonts de riquesa són un sòl fèrtil, bona aigua per a regar-lo, el calor que ve del sol, el buf moderat dels vents i un jardiner amant del seu treball». L’acció combinada d’aquests elements fan del jardí una imatge del paradís.

     A continuació es troba la descripció de les dotze plantes que l’autor pren com a mitjà d’expressió del seu simbolisme. Cada planta representa una virtut espiritual a cultivar. A mode d’exemple, la planta de l’estorac, que l’autor bizantí anònim associa a l’oració per com «la planta jove de l’estorac és imatge de l’oració. Aquesta planta s’eleva enmig de les altres, la seva naturalesa essencial resplendeix sobre les altres plantes. Així la virtut de l’oració ha d’elevar-se enmig de les altres accions de manera que totes estiguin unides a l’oració. Perquè l’Escriptura diu: “Qualsevol cosa que feu, feu-ho en nom del Senyor Jesús”».

(article publicat a la revista Pluja de roses. Gener/Febrer 2026)

La traductora de Tagore

 

     Qui era la traductora que abans de la Guerra Civil va traduir obres de Rabindranath Tagore? Maria de Quadras i Feliu (Barcelona, 1903-1982). Abans de la guerra: una època d’expansió cívica i cultural a Catalunya que es veuria dramàticament escapçada l’any 1939, Maria de Quadras, que va aprendre francès, anglès i alemany de manera autodidacta, de l’anglès va traduir dues obres de Tagore, el poeta hindú nascut a Calcuta que va obtenir el premi Nobel de Literatura l’any 1913 per l’obra Gitanjali, que amb tant d’entusiasme vam llegir molta gent de meva generació. Va ser Tagore mateix qui es va traduir a l’anglès (recordem que en aquell temps Calcuta encara era un raj britànic), i de l’anglès el van traduir Maria de Quadras al català, i de l’anglès el va traduir al castellà Zenobia Camprubí, la cultíssima dona de Juan Ramón Jiménez.

     A partir de l’any 1956 i fins a l’any 1975, Maria de Quadras va traduir cinc obres més de Rabindranath Tagore que els lectors recordaran publicats a la col·lecció Selecta. El primer títol traduït (1956) en aquesta nova etapa va ser El jardiner. D’aquest text de gran lirisme, misticisme i simbolisme religiós, en va preparar una adaptació musical per a Joan Altisent amb el títol On va tan de pressa ton cistell? Aquesta feina reeixida i celebrada va comportar que Maria de Quadras esdevingués la traductora al català autoritzada pel mateix Rabindranath Tagore.

     En els vibrants anys setanta Maria de Quadras va traduir tres obres de Khalil Gibran, el poeta libanès que també va ser molt llegit i citat en aquells anys en què Maria de Quadras també va signar la traducció de novel·les de Pearl S. Buck, una escriptora estatunidenca injustament oblidada tot i haver obtingut el premi Nobel de Literatura l’any 1938. A través dels seus llibres vam saber més de la realitat de la cultura xinesa que la que s’oferia a les enciclopèdies.

     Maria de Quadras, que també va traduir Aldous Huxley i Joseph Kessel, era una gran afeccionada a l’excursionisme de muntanya. En aquest camp específic va traduir, en aquest cas al castellà, obres d’aquesta temàtica publicades per l’editorial Joventut. Dona de lletres, també va escriure poesia. L’any 1975, a l’antologia Les cinc branques: poesia femenina catalana, els seus compiladors en van donar notícia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 2 de gener de 2026)