Isadora en el rostre de la Redgrave

Molts recordaran el film Isadora, que va dirigir Karel Reisz l’any 1969. S’hi narrava la vida de la famosa ballarina estatunidenca  Isadora Duncan i la seva relació amb l’actor i director d’escena Gordon Craig i el jove poeta inicialment simpatitzant amb la Revolució russa, Sergei Iessenin, que tenia 18 anys menys que ella. Tot i que hi ha una fotografia de la parella feta l’any 1922, potser abans o després del casament, el maig de 1922, els qui vam veure aquella pel·lícula recordem l’atractiu personal que destil·lava una poderosa Isadora Duncan a través de la meravellosa interpretació de l’actriu britànica Vanessa Redgrave, de la qual, en un dels seus escrits, el pintor Joan-Josep Tharrats en va recordar un episodi que ens retorna la seva icònica presència en un esdeveniment que va tenir lloc l’any 1986.

Amb motiu del 50è. aniversari de la Revolució Espanyola de l’any 1936, (que més aviat hem conegut com Alzamiento Nacional), el dia 14 de setembre de 1986, al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants es va celebrar el que es va anomenar Festival trotskista. Curiosament, aquest festival incloïa un recital de poemes palestins, la projecció d’un documental sobre el polític i teòric marxista d’origen jueu Lleó Trotski, nascut a Ucraïna, «com tots els russos es fan remarcar», escriu Tharrats. Acompanyava aquests actes una Marxa Europea contra l’atur. Al mateix temps, «com a irradiació, un míting internacional encapçalat per Vanessa Redgrave, juntament amb una representació de l’OLP i altres moviments d’alliberament nacional en la lluita contra l’imperialisme».

Arribats fins aquí, els lectors no tenen la sensació que encara som en el mateix cul de sac d’unes problemàtiques que dècades després són lluny de resoldre’s? És coneguda la militància trotskista de la Redgrave, una dona de tremp i encant personal com la Duncan, que en aquest míting no es va estar de criticar la Unió Soviètica, el Partit Comunista, el PSUC. Aquell dia i a Barcelona, la Redgrave va denunciar «el paper actiu de Moscou perquè la revolució del 19 de juliol de 1936 no triomfés». Ho va dir, acusant l’stalinisme, en aquella tribuna que devien escoltar uns pocs, amb els seus ulls blaus encesos com una flama.

(article publicat al setmanari La Fura, 11 d'octubre de 2024)

Traduir María Zambrano

 

Fa vint anys, el 30 de juliol de 2004, en aquestes mateixes pàgines vaig parlar de María Zambrano, del descobriment el mateix any del seu centenari d’una de les seves troballes filosòfiques: la raó poètica, concepte que m’anava com anell al dit en la meva idea de la poesia lligada a la filosofia, és a dir: a una poesia amb sentit de la mateixa manera que ella no concebia la filosofia sense la raó poètica que obre les portes a un coneixement que va més enllà de la filosofia tal com l’entén la moderna filosofia materialista.

Vaig incloure el text a Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení. El títol me’l va inspirar la filòsofa. Vaig escriure el deute en la cita que l’obre: «S’ofereix la flor a l’ombra [...]. Criatura de l’aire, paraula lleu que roman en un punt en què, donant-se de moltes maneres, parla de la identitat indivisa». Una declaració de principis que descrivia el nucli de les meves reflexions.

Voldria donar raó, i segur que algú ja s’ho ha preguntat, perquè tradueixo María Zambrano. D’origen malagueny i criada a Segòvia, el seu pare era amic del poeta Antonio Machado. És un plaer i un repte anostrar la filòsofa al català: només cal comprovar com sonen les seves paraules en la nostra llengua, com hi brillen els conceptes desmentint que el català té menys recursos lingüístics que el castellà. Mai no m’ha faltat la paraula adient per traduir Zambrano, si de cas he trobat les mateixes dificultats expressives que trobaria un traductor francès o, més difícil encara, un traductor anglès: l’estil literari de María Zambrano és peculiar i a vegades indesxifrable per la seva complexitat: són constants els invents conceptuals sorgits de la seva imaginació creativa. Zambrano s’hi refereix quan diu que la seva filosofia-escriptura és com una serp que en les seves ondulacions va fent un camí que en algunes ocasions arriba a acostar-se a la mística. Aquí sí que el llenguatge pateix, el seu i el de tothom que vulgui descriure el que és una experiència que ja va fer emmudir Joan de la Creu. El que no se sap és als nostres ulls com una selva espessa perquè la racionalitat no hi arriba, tan sols la poesia en beslluma alguna espurna, i és que «tota raó queda sense raó davant del no-res primordial».  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 4 d'octubre de 2024)