Algú dirà: aquesta dona té molta
imaginació. I és que sento la veu de la terra. Una veu que em parla amb la
llengua dels avantpassats, que la van pastar amb bona farina del llatí. Ha
vingut gent d’altres terres, direu, gent que parla altres llengües. Però la veu
d’aquesta terra és la que és i, amable com és, convida tothom a parlar amb
aquesta llengua a fi i efecte que se la sentin seva com es poden sentir seva
aquesta terra. La gent que ha vingut d’altres terres és possible que no senti aquesta
veu a la primeria. És natural. Però amb el temps, quan es para l’orella, la veu
de la terra pot sentir-se…
(a la fotografia, una imatge del paisatge del Priorat, estiu de 2006)
En la veu de la terra suposo que s'inclou la veu del mar, que certament domina la de la terra entesa com una part més reduïda del conjunt. I tant, si se sent, la veu de la Terra i de la terra: amb els seus arbres al vent, el xiular del mestral en carrers i congostos. I el mar, que com més té més brama, diuen els pescadors.
ResponEliminaUna abraçada,
Olga
Les veus de la natura, doncs, sí, alguna cosa es percep però s'ha d'estar amatent i creure que és possible escoltar-les.
ResponElimina