divendres, 10 d’agost de 2012

Correus


A rel de la mort del pare he rebut e-mails, cartes. Els condols fan una càl.lida companyia. Però poc s’escriuen cartes. Cartes convencionals vull dir, cartes escrites a mà o a màquina i enviades dins d’un sobre amb segell de correus. Certament que enviar una carta és car: un segell normal val 36 cèntims d’euro, la qual cosa equival a 60 pessetes antigues (segons com encara hi haurem de tornar!).
Els e-mails van substituint les cartes. És tan fàcil, tan ràpid i tan barat escriure’n a través de la Xarxa! Però rebre una carta amb tots els ets i uts té molta màgia: has d’obrir el sobre, reconeixent la lletra o no, la qual cosa encara afegeix més misteri al fet, extreure’n el paper, desplegar-lo, llegir la carta finalment, omplir-se el cor del seu missatge. Un bell ritual que vaig cultivar durant anys: vaig escriure i vaig rebre moltes cartes personals, joies de paper que guardo als meus arxius. No totes, però. De vegades he fet trencadissa, i sovint m’he penedit d’haver-la fet.
Dies enrere, tot buscant una altra carta, vaig retrobar i rellegir les cartes que m’havia enviat el pare Jordi Llimona. En l’última no s’estava de parlar sobre la gravetat de la seva malaltia. Jordi Llimona va morir el setembre de 1999. En aquesta carta, escrita amb la seva lletra ja una mica vacil.lant però sempre en línia ascendent, hi vibra encara la seva gran humanitat. En l’escriptura cal.ligràfica hi ha part de la nostra energia, com bé estudia la ciència grafològica.
Hi va haver un temps, a principis del segle XX, en què va ser moda escriure targetes postals. La gent se les enviava de tot arreu, ni que vivíssin a quatre passes de casa. Així van néixer moltes col.leccions de postals que s’han guardat, o no, en moltes calaixeres i mobles secreters. Les oficines de correus tenien feina a dur-les amunt i avall, a vegades amb poques dades a l’adreça arribaven igualment. A Guillem Viladot li agradava molt rebre cartes i postals on només hi havia el seu nom, Farmacia Viladot, Agramunt.
Però no sempre el correus havien estat així. El gremi dels correus no es va organitzar fins a l’any 1587. En temps pretèrits, qui volia enviar una carta ho havia de fer de manera privada pagant algú perquè fes aquest camí a propòsit. Aquestes persones eren anomeades correus, i depèn del mitjà de transport que utilitzessin s’anomenava correu d’espardenya si el correu anava a peu, o correu a cavall si anava a cavall, o si ho feia navegant s’anomenava correu de mar.
En un moment determinat van començar a establir-se rutes que es feien de manera periòdica i es van anar fixant dies de sortida i d’arribada. Quantes vegades no hem vist a les pel.lícules l’arribada de sacs amb cartes i paquets via cotxe de línia o via ferrocarril! L’aviació també va permetre una gran acceleració en els correus, les comunicacions escrites van escurçar el seu temps de trajecte.
Les editorials, amatents als interessos dels lectors, han publicat correspondències mantingudes durant anys entre autors la talla dels quals han convertit en literatura de nivell aquelles lletres escrites com si fossin les pàgines d’un llibre. Fins i tot hi ha hagut escriptors amb premi Nobel de Literatura que en la seva joventut van treballar de carters, com ara William Faulkner a la ciutat de Nova York. Fins que es va descobrir que per comptes de fer de correu, el jove es dedicava a beure, a jugar i a fer de poeta decadent. La seva va ser una veritable vida de novel.la, i les seves novel.les, genials.
(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’agost de 2012. A la imatge, una ceràmica italiana)

    

    

1 comentari: