diumenge, 29 d’abril de 2012

Cabanyes i Dickinson


Quan l’agost de 1833 va morir tan prematurament el poeta Manuel de Cabanyes a la vil.la familiar als afores de Vilanova i la Geltrú, Emily Dickinson tenia tres anys. La petita Emily vivia a la casa que el seu avi, Samuel Fowler Dickinson, havia fet construir a Amherst, un indret no gaire lluny de Boston. Diu la llegenda, i és veritat, que el més gran poeta nordamericà de la seva generació, una dona, Emily Dickinson, va viure reclosa en aquesta casa i jardí per voluntat pròpia. Rebia les visites amb un vestit blanc que avui dia encara penja de l’armari de la seva petita cambra.
Jo era la més menuda de la casa./ Em vaig quedar amb la cambra més petita./ Per la nit, el meu petit llum, un llibre/ i un gerani, va escriure Dickinson. Això és tot, i tant com és per a fer gran poesia, pensava aquest matí, Diada de Sant Jordi, mentre participava en la lectura compartida i encadenada de textos de Manuel de Cabanyes al jardí de l’entrada de l’avui Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, obert al públic pel Consell Comarcal del Garraf.
També aquesta vil.la pal.ladiana sembla construïda expressament per al poeta que hi va morir, com ha subratllat Xavier Solà de Andrés, especialista en l’estudi de l’obra de Manuel de Cabanyes: Aquesta magnífica i majestuosa masia semblava bastida perquè hi visqués i perquè hi morís un personatge il.lustre inoblidable. Aquest va ser, sens dubte, el gran poeta Manuel de Cabanyes. Aquell dia d’estiu de 1807 en què van anar-se’n els últims manobres i la masia va quedar construïda (que no acabada) tal i com la coneixem, el poeta ja havia estat engendrat. Als sis mesos va néixer el futur poeta i ambdós, poeta i masia, formarien una unitat mítica indissoluble per sempre més.
A la Masia d’en Cabanyes es conserva intacta la cambra on el poeta va finar, lúcid davant la mort: I quan la llum del món per mi s’apagui,/ quan al sepulcre fred davallaré,/ sense paraula, moribund, encara/ repetiré: “T’estim, t’estimaré”, escriu, febrós, a l’estimada, en un dels seus darrers poemes, aquí en una traducció de Jaume dels Domenys, pseudònim d’Alfons Maseras.
La mort és un tema que els romàntics van mirar sempre de cara, potser perquè tenien la visió i la consciència que la vida és més que matèria i circumstància. No és que morir ens faci tan mal./ És viure el que més ens dol./ Però morir és quelcom diferent,/ no sé, una cosa darrere la porta, tradueixo lliurement d’un poema d’Emily Dickinson que la meva filla va tenir molts anys penjat a la seva habitació de noia.
Sembla que la poesia, encara que ningú no la llegeixi, penetra les consciències i les nacions i dóna empenta enèrgica a la Història, inventa i enfonsa déus, funda i enruna règims polítics, mou muntanyes, escriu en un pròleg Juan Marqués a El viento comenzó a mecer la hierba (Nordicalibros), un recull recent del bo i millor de la poesia d’Emily Dickinson.
Per totes aquestes característiques es diu que la poesia és la memòria del món. Així, llegint la poesia de Manuel de Cabanyes es descobreix algú que es fa portaveu de tants, que clama no només per la llibertat de la poesia (que és expressió de la llibertat humana), sinó que també clama contra els poders absoluts i contra l’esclavisme. Han passat quasi dos-cents anys, dels seus versos, i seguim clamant pel mateix: per la Veritat i la Bellesa, així, amb majúscula, escriu Dickinson, ja que ambdues són la mateixa cosa, són germanes.
(article publicat al Diari de Vilanova, 27 d’abril de 2012. A la imatge, estàtua de Manuel de Cabanyes a l'entrada del Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú)




2 comentaris:

  1. Tota la meva infantesa i joventut vivint a cent metres del carrer que porta el seu nom i només coneixia que allà on acabava, pujant Montjuïc, havia nascut Serrat.
    Fa ben poc vaig saber de l'IES Poeta Cabanyes, a Vilanova, des d'on escrius.
    Ara, de la teva mà, he après més d'ell.
    Amb Veritat i Bellesa.
    I amb delit.

    ResponElimina
  2. Giro una mica el cap i el veig, al Poeta, que em mira amb els seus ulls brillants. El retrat és d'època, i algú podria pensar que està pintat una mica idealitzat. No. Jo crec que els seus ulls encara eren més brillants, i la seva mirada encara més tendra i intel.ligent. Va morir tan jove. No puc deixar de pensar en la seva mare, en el seu dolor...

    ResponElimina