dilluns, 1 de novembre de 2010

Fontaine-de-Vaucluse

Des d’Avinyó, pelegrinem fins a la Font de la Vallclosa, on, tants dies i tantes nits, Francesco Petrarca va asseure’s a meditar sobre l’alfa i l’omega de l’existència. L’indret, que encara desprèn, voluptuosa, l’aura màgica que va encisar el poeta nascut a Arezzo, és ferèstec i de dimensions colossals. Avui se’ns apareix amb la bellesa tardoral que transforma la vegetació en or i foc. Contemplant el centre obscur de la font amagada en la roca viva, escoltant la remor quieta de les aigües de l’origen, Petrarca, transit d’amor i de dolor, fugia de Laura i trobava Laura en la diana de la llum líquida i nocturna que només ell podia veure. Immergit en el misteri de la font, Laura esdevenia símbol de la Dama, el Poema, el Camí.
(extret de Sojorn a la Font de la Vallclosa – 30 d’octubre 2010)

7 comentaris:

  1. Ara sí que m'has fos el cor. Sabia que havies anat a Avinyó, però no em pensava arribar al teu bloc i trobar la meva estimada Fontaine de Vaucluse, que em porta records i records, tots bons. Quina enveja que em fas. Et preguntaria: està com sempre la gorga? el camí és molt transitat? encara hi ha el text de la figuera de la Mireio de Mistral incís a la vora del camí? I el molí paperer? Però no sé si ja hi havies estat abans i si em podràs contestar. Ben tornada, Teresa! Preciós el text.

    ResponElimina
  2. La gorga està com sempre, jo diria... No, no hi havia estat mai a la Fontaine de Vaucluse, i creu-me que ha estat una experiència. El camí no era gaire transitat, suposo que a l'estiu deu ser una rambla, però ara, a la tardor... Hi ha el molí paperer, i el text de Mistral, i la presència del Petrarca i Laura, mig dona mig musa... Encara estic commosa, com tu, per aquella bellesa ferèstega.

    ResponElimina
  3. Ben retrobada, Teresa.
    A banda de conèixer Avinyó com sembla obligat, més aviat recordo aquest lloc associat a Durrell, en les seves novel·les d'Avinyó.

    ResponElimina
  4. Les rebuscaré a la biblioteca, les novel.les de Durrell, que no recordava. Gràcies, Olga.

    ResponElimina
  5. Or i foc.

    Avui, pels camins de la ribera del Cinca, disfrutava dels espectaculars colors de la tardor.
    Tú els has posat nom, or i foc.
    Quin texte deliciós.

    Estic encuriosit per: "encara hi ha el text de la figuera de la Mireio de Mistral incís a la vora del camí?"

    M'agrada tant el nom de Mireia (es el que li vàrem posar a la nostra filla gran).

    ResponElimina
  6. Mireia és un nom preciós, i Magalí, que també és d'aquelles terres tan parentes de les nostres!

    ResponElimina
  7. Gràcies per les notícies de la Fontaine, Teresa. Tot segueix allà, com sempre, encara que jo no ho vegi amb els ulls del cos, però sí amb els del record. I l'ombra immensa de Petrarca.

    ResponElimina