No tinc por

No tinc por és el lema que va sorgir de forma espontània després del contingut i emocionat minut de silenci que es va fer a la Plaça de Catalunya com a epicentre del dol dedicat a les víctimes del terrorisme gihadista a Barcelona i Cambrils.

     

Els rituals són necessaris: altars de flors i espelmes, minuts de silenci, missatges de condol, manifestacions de rebuig per la guerra (el terrorisme és una de les seves formes) i en favor de la pau i la convivència, actes de solidaritat com donar sang o oferir companyia o casa. Però també és necessari conjurar el terror i la por sembrades en actes criminals com els atemptats que hem patit sense poder comprendre per què (tot i que en sabem les causes) i sentir-nos colpejats per les morts i tant de mal causat. Per restablir el perdut equilibri personal i comunitari es fa necessari fer una acció concreta, un gest significatiu, dir una paraula que conforti, resar una pregària.

     

La por és un sentiment reactiu davant d’una amenaça, així, doncs, és normal sentir por. Però també és normal dir no tinc por quan s’adquireix la consciència que la por paralitza, que no permet avançar al pas de la vida. Amb por no es fa res i és en moments com els que estem vivint quan més falta fa dur a terme accions de tota mena.

Dissabte vinent està convocada una gran manifestació al Passeig de Gràcia de Barcelona amb el lema No tinc por. L’amenaça de mort és certa. Diversos llocs del planeta hem patit atacs terroristes, s’han tacat amb roses de sang i de dolor les nostres places, carrers, vies de comunicació. Fa temps que convivim amb aquesta realitat que ens convoca precisament per neutralitzar-la, per fer el cor fort, per seguir construint la vida de cada dia. Amb l’exclamació no tinc por, amb aquest mantra sorgit del més profund de l’ànima que es vol en llibertat, estem afirmant la voluntat de viure i procurar la vida: la joia preciosa que cal preservar enfront de la mort.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova-, 25 d'agost de 2017)

17 d'agost de 2017, a les 17h.

Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic

que fa sortir la lava calenta de les llàgrimes,

líquid vermell com la flor de la sang

                                              que taca la Rambla.

Fa un segon que s’atropella la vida

d’anònims vianants fins que sabrem el nom

                                                               de morts i ferits.

Follia.

Follia en el cervell menjat per una rata infectada d’odi.

On està enterrat Eugeni d'Ors?

A Vilanova i la Geltrú o a Vilafranca del Penedès? Els amables lectors ja saben que Eugeni d’Ors va morir a Vilanova i la Geltrú i que és enterrat a Vilafranca del Penedès. Per aquest motiu la indignació per la confusió entre les dues ciutats augmenta a mesura que es va llegint Eugenio d’Ors 1881-1954, la biografia del filòsof escrita per Javier Varela i que ha estat premi Gaziel de biografies i memòries 2016.

     

Com es pot premiar una obra en què l’autor confon tantes vegades en el seu text les dues ciutats, i aquest no és l’únic error al llarg de la biografia? Com es pot premiar un autor que no s’ha dignat visitar ni la tomba del seu biografiat ni el lloc on va morir? Des de quin marc geogràfic, però sobretot des de quin marc mental escriu Varela? Si en senyal de respecte i desig de comprensió del seu biografiat hagués visitat la casa adossada a la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on Eugeni d’Ors va passar tants estius, hauria entès a fons, no de forma anecdòtica i polititzada, aquests dies d’acostament de Xènius a Catalunya. Varela no coneix la nostra versió del metafísic viatge a Ítaca expressada en la frase: volta el món i torna al Born, on l’ànima es recull.

I si Javier Varela (Madrid, 1952) s’hagués desplaçat fins al cementiri de Vilafranca del Penedès sabria el motiu pel qual Eugeni d’Ors va voler ser enterrat a la tomba de Matilde, sabria la història que hi ha darrere d’aquesta decisió. Aquestes circumstàncies bé deuen ser importants per a una biografia. Varela  també s’atreveix a dir que Eugeni d’Ors no era filòsof perquè els seus treballs no estaven sistematitzats en un pensament reglat. Vet aquí el pensament únic des del qual està escrita la biografia d’un home de geni, controvertit i de difícil etiqueta. Varela ha escrit una biografia fallida d’Eugeni d’Ors amb quin interès, o al dictat de quins interessos, cal preguntar-se.

(article publicat al DV (Diari de Vilanova). En la fotografia, jo el juny de 1998 al costat de la tomba de Matilde, al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d'Ors)

George Harrison, una vida espiritual

I arribarà un moment en què vegis que tots som un

i que la vida flueix dins i fora de tu.

George Harrison

    

A George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual (Editorial Milenio), el doctor en musicologia Francesc Vicens Vidal centra la biografia d’aquest Beatle en aquest aspecte de la seva vida i obra, en aquest cas, la creació musical. George Harrison (Liverpool, 1943 – Los Ángeles, 2001) tenia el convenciment que la música constitueix un camí cap a la realització espiritual i humana, i va obrar en conseqüència. Poques són les figures de la seva talla i fama dins del món de la música popular que hagin desenvolupat una carrera artística en la qual la vivència espiritual és al centre.

Quan fem un repàs de la nostra biografia personal a vegades comprenem coses que en el seu moment no podíem entendre perquè no teníem la perspectiva. George Harrison era el meu Beatle preferit, com Ringo Star ho era de la meva amiga Natàlia. Ens distanciàvem del parer de la resta dels amics, que apreciaven de forma unànime, sense discussió, les personalitats artístiques de John Lennon i Paul McCartney. Però si és molt soso, deien. Sí, ara llegeixo que al ‘meu’ Beatle l’anomenaven el ‘Beatle tranquil’ o també li posaven el sobrenom d’Angelo misterioso. Ambdues coses, com escriu el professor Vicens, revelen una personalitat ascètica, introspectiva, contemplativa i consagrada a bussejar qüestions existencials, sens dubte una cosa ben estranya en una rutilant estrella del rock.

     

És just per aquest motiu que aquest Beatle m’atreia, interessada com sempre he estat per temes metafísics i deixant-me conduir pel meu esperit recercador d’altres maneres d’entendre i viure l’espiritualitat, en aquell moment les orientals. La lectura de Sidharta de Hermann Hesse hi havia influït, sens dubte. Però també el coneixement a fons de la poesia de Rabindranath Tagore, l’apassionant lectura de la biografia de Gandhi, així com els escrits de Lanza del Vasto, deixeble seu.

     

S’ha parlat molt de la trobada providencial dels Beatles, en un programa televisiu, amb el professor Joan Mascaró, traductor del sànscrit a l’anglès del Bhagavd-Gita. La vàlua de Mascaró aquí s’ha conegut tard. La Guerra Civil, la postguerra i el llarg franquisme van apagar molts llums, van deixar moltes habitacions de la cultura a les fosques. El mallorquí Joan Mascaró, que abans de la guerra havia donat classes de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, és un dels representants més rellevants de la primera meitat del segle XX, de la influència de l’Índia a Occident.

     

En realitat la trobada es va donar entre el professor Mascaró i el Beatle Harrison, per a qui la relació amb l’Índia i la seva religiositat també s’efectuaria a través de Maharishi Mahesh Yogui, que el va introduir en la meditació transcendental, i el músic Ravi Shankar, amb qui col.laboraria musicalment i establiria amistat per tota la vida. En aquesta excel.lent biografia escrita per Francesc Vicens en la qual es posa l’accent en l’espiritualitat de George Harrison, es reprodueixen les cartes que Harrison i Mascaró es van creuar.

     

Ja en plena crisi d’egos pujats, consum de drogues i presències com la de Yoko Ono (aleshores encara l’amant de Lennon), crisi que espatllava la convivència de la banda, els Beatles van viatjar a l’Índia. Les fotografies dels Beatles a l’Índia són a la retina dels joves de la meva generació. Per iniciativa de Harrison, que ja hi havia viatjat amb anterioritat, el febrer de 1968, i amb ganes de renovar-se en tots sentits, els Beatles amb les seves parelles van fer una estada llarga en un ashram, on van rebre els ensenyaments de Maharishi. Star va aguantar només deu dies, de seguida va fer les maletes i se’n va tornar a Anglaterra. Lennon i McCartney s’hi van estar més temps, però en aquell ambient de silenci van començar a aflorar el que ja s’havien endut de viatge, i es pot dir que el que havien anat a buscar, una revelació, una llum, no la van pas trobar. És evident que amb les alforges que portaven no es podia pas produir un canvi significatiu en les seves vides, hauria estat un miracle. Amb tot, l’Índia no els va deixar indiferents i la seva aura va influir en la seva música posterior, com reporta el professor Vicens en el seu llibre, que al final de cada capítol recomana l’audició d’algun dels discos dels Beatles, sobretot de les composicions de Harrison que fan referència a la seva experiència espiritual, sempre viscuda amb intensitat, al límit.

     

Fins al final de la seva vida, George Harrison, fidel al seu instint de recerca del que hi ha d’espiritual en la matèria, en la vida, va seguir amb el seu propòsit: trobar Déu, que en el seu cas es va revelar en una cara de la cosmologia espiritual hindú, en la faç de Krishna. Francesc Vicens Vidal, que durant molt de temps ha estudiat la trajectòria humana, espiritual i musical del Beatle Harrison, en dóna puntual informació a George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual. Ho va ser, una vida espiritual, des del moment en què George Harrison va saber canalitzar les seves inquietuds espirituals en una música que les reflecteix.

(article publicat a l'Eix Diari, 5 de juliol de 2017)

Llegendes de bruixes (a propòsit de la Nit de Sant Joan...)

Amb la publicació de Les bruixes d’Arnes, La metgessa de Barcelona, Les dones sàvies de la muntanya i El caçador de bruixes, David Martí (Barcelona, 1970) s’ha anat fent un nom en el coneixement de bruixes, remeieres, herbolàries, sanadores, curanderes, dones sàvies, llevadores, sibil.les, endevinadores, vidents, magues, encantadores, fetilleres... Figures femenines que es confonen en l’imaginari col.lectiu i s’encaixonen en el nom genèric ‘bruixa’.

     

Hi va haver una època terrible que centenars de dones van ser cremades per bruixes, la majoria innocents. Mirat a través del temps, sembla més aviat un fenomen que derivat per una banda de la superstició ambient i per l’altra emparat en el dogma religiós, en podríem dir ‘donafòbia’. Es cremaven o penjaven dones que per la circumstància que fos vivien soles, o s’atrevien a no seguir el corrent establert i així es feien sospitoses en les comunitats tan tancades de l’època; s’empresonaven dones que tenien habilitats sanadores, o que plegaven herbes de la muntanya i en feien remeis, o sabien donar consell, o ajudaven a dur fills al món. Però tantes, i alienes a aquests mesters, simplement van ser denunciades per gelosia o malvolença per part d’algun veí o veïna.

     

Aquell gran metge, creador del concepte de la medicina psicosomàtica que va ser Juan Rof Carballo, en un dels seus escrits parla del desig ocult, fruit d’un instint biològic no superat per la maduració de la persona, de voler ‘matar’, ni que sigui amb la imaginació, l’adversari o adversària. Aquest instint no sublimat per una cultura que respecti l’alteritat, la diferència, els drets de les persones, a vegades es torna col.lectiu.

     

De manera que, amb fèrries lleis a la mà creades expressament, hi va haver cacera de bruixes entre els anys 1424 fins al 1620. Ho explica amb tot detall David Martí al seu llibre Llegendes de bruixes i altres històries dels boscos (Ediciones B). No se sap la xifra exacta de les morts de bruixes a Catalunya, que és l’àmbit territorial que l’autor ha estudiat, i que ha donat lloc a la segona part del llibre: un recull de llegendes sobre aquesta figura a casa nostra. Els més moderats parlen de quatre-centes víctimes mortals. Algun informe de la Inquisició parla de més d’un miler. Sigui com sigui, milers de dones van ser denunciades, empresonades, torturades, i moltes van ser penjades o cremades. No cal dir que després de les terribles tortures patides, aquelles desgraciades deien el que es volia que es digués, i així va néixer bona part dels tòpics que recullen les llegendes: les bruixes feien tota mena de malifetes, es reunien en aquelarres o aplecs, adoraven el diable, tiraven mal d’ull, amb les seves males arts provocaven malalties o tempestes que feien malbé les collites, mataven nens. És clar que això també s’havia dit dels jueus. Forma part del mateix mal social que en aquest cas és la judeofòbia.

     

Una visió dogmàtica i imperativa del cristianisme que es va imposar durant segles, té una cara ben fosca que s’ha d’anar aclarint. Res tan sa com l’exploració científica, filosòfica i antropològica. També és sa l’exercici del discerniment, pensar les coses com si es pensessin per primera vegada, sense prejudicis. L’any 1975 es va publicar Brujología (Hora H), que recollia les ponències i comunicacions del Congreso Nacional de Brujología que es va celebrar a Sant Sebastià el setembre del 1972. La rellevància dels participants en aquesta trobada passa per noms com Francisco Rico, Julio Caro Baroja, Luis Bonilla, Raúl Guerra Garrido, entre d’altres estudiosos. En aquest congrés hi va presentar una comunicació el gravador Antoni Gelabert, que hi va parlar de la seva publicació sobre les bruixes d’Altafulla, i que la gent del poble, entre la temença i la reverència, se sentia ben seves.

     

I és que, com explica David Martí en l’interessant pròleg al recull de llegendes, molta gent coneix o ha conegut alguna dona que fent ús d’algun remei natural curava el mal de coll, o el mal de panxa, o curava d’espatllat, una expressió que de nena havia sentit a casa i que encara no sé ben bé què vol dir. Curaven, aquestes dones, per art de màgia? Ho semblava. Però no. Simplement s’atenien a les receptes que els havia ensenyat la seva mare o la seva àvia i que havien anat prou bé per curar les malalties de la família i dels veïns.

     

Al seu llibre David Martí presenta un conjunt d’històries de dones que la llegenda diu que muntaven escombres (la psicoanàlisi hi té molt a dir, d’aquesta imatge), que duien barrets punxeguts, que en grans olles de ferro colat feien bullir els seus remeis i ungüents, que feien sortilegis o endevinaven el futur; però Martí també dóna raó de dones preses per bruixes quan en realitat eren herbolàries o trementinaires; o personatges un punt enigmàtics, això sí, com la que es diu que va ser l’última bruixa de Cadaqués, la Lídia de Cadaqués; o fades encantadores con les dones d’aigua, les llegendes de les quals també estan repartides per tot el territori català.

     

L’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) va publicar un llibre dedicat a la figura de la Bruixa, que ell va escriure així, amb majúscula, perquè parlava d’un arquetip. La lectura d’aquest assaig és il.luminadora. Michelet, que valorava les dones, va endevinar abans que Freud que a la bruixa la va crear la societat misògina i repressiva amb la dona. En reprimir el que Goethe va anomenar l’Etern Femení, l’energia generatriu, iniciadora, creadora, tendeix a rebel.lar-se. I és que l’aigua abundosa sempre s’escola entre els dits. El llibre de Michelet va causar escàndol, però es va convertir en un best seller de l’època.

     

Les bruixes sempre han tingut defensors com Michelet. Perquè una bruixa no sempre és una bruixa. Al seu relat David Martí n’esmenta uns quants, com Francisco Vaca. Posant la lupa en casos reals, Vaca va veure que moltes de les acusades no havien fet res, que els càrrecs que se’ls imputaven no es podien comprovar, de tant fantasiosos, i que sovint les delacions eren fruit d’enveges o desavinences. El tòpic diu que les bruixes eren velles, lletges i dolentes, així són dibuixades en els contes. Però el cert és que entre les que eren acusades de bruixes n’hi havia de francament guapes, bones i amb talent, i això, ja se sap, provoca una ràbia... Les històries inventariades a Llegendes de bruixes, algunes escoltades de les nostres mares i àvies, són plenes de malifetes i encanteris protagonitzats per bruixes, però fan de tan bon llegir com a rondalles a la vora del foc.

     

Un estudi més aprofundit d’aquestes narracions ens portaria, però, per dos camins: un camí és la constatació que el que anomenem ‘bruixa’ és algú que, en efecte, no fa el bé, però això no és pas exclusiu de les bruixes; l’altre camí és la constatació que durant segles la dona ha estat objecte de segregació i maltractament, la dona ha estat acusada de no tenir ànima o de ser el diable en persona a causa de les temptacions que provoca, a la dona se li ha dit que és un ésser menys intel.ligent que l’home... Però algunes dones intel.ligents i de caràcter es van defensar d’aquests estigmes fent la seva, i això era molt mal vist per les comunitats tan dependents moralment dels dogmes establerts.

     

Sembla ben difícil, en els nostres dies, veure en la sibil.la de Delfos o en la sibil.la de Cumas una bruixa. O veure una bruixa malèfica en l’orsiana Lídia de Cadaqués. O veure una bruixa en una dona que és tot intuïció i que veu el que els altres no veuen, que llegeix la realitat més enllà de l’aparença. O veure una bruixa amb nas de ganxo en la bella i llegendària dona d’aigua de Gualba la de mil veus, que pentina els seus cabells mentre plou i fa sol. Sembla ben difícil veure una bruixa en una llevadora d’aquella època nefasta en què també van ser perseguides les llevadores, pel fet que quan ajudaven a parir a vegades moria la criatura. Un mal fat, sí, però no pas per causa de la dona que posava tota la seva experiència, tot el seu saber, en procurar el més gran miracle de la vida, que és néixer.

La figura de la bruixa la va anar creant el prejudici ancestral en contra de la dona. Amb la dona tot s’hi valia, era el boc expiatori de tots els mals. Això no vol dir, però, que algunes, poques, per sort, s’hi van posar a ser-ne en ferm, de bruixes, ara veuràs. Haberlas hailas, es diu a Galícia. Tothom en coneix alguna, en un sentit moral més que real. O algun. Perquè de malànimes i de fetillers també se’n podria fer un castell ben alt. En aquest sentit, una àvia que m’ha contat la seva història de vida em diu que el qui va ser el seu marit la va enredar amb les seves cartes enverinades. No cal dir que ja sabem de quina mena és aquest verí, aquest elixir amorós nefast. En aquest cas, paraules boniques però falses. I és que els encantaments serpentins no només són coses de bruixes, i sinó que ho preguntin a Casanova o a Don Juan.

(article publicat a l'Eix Diari, 19 de juny de 2017. A propòsit de la Nit de Sant Joan...) 

Cares del "Bullying"

Hi ha alarma escolar, amb la pràctica del bullying. Amb raó. Causa sofriment. Malestar psíquic. Causa mort. No és broma. Es dóna a l’escola de primària i als instituts. Però desgraciadament va més enllà, no és només cosa de nens. Entra a algunes cases, i a llocs de treball. I es dóna entre grups d’amics, suposats amics. I en institucions on hi hauria d’haver germans, suposats germans.

     

No el pateixen només persones fràgils o amb l’estima en hores baixes. No. El pateixen també persones amb talent. Justament perquè tenen talent. Perquè sense pretendre-ho destaquen. Aquella llum fa tan mal. Mal a qui va a les fosques i es fa més fosc encara fent bullying. Hi ha d’haver un dolor profund en aquesta ànima, i cal compadir-la i fins i tot perdonar-la. Però també cal apartar-se’n. Corrents. Cal tenir coratge i fugir d’aquesta negror. Cal sobreviure perquè la llum és més necessària que mai per neutralitzar la ràbia, l’enveja, l’odi, el voler veure mort algú a vegades simplement perquè és. I és que el qui fa bullying està en negatiu: no és si no és fent aquesta mena de mal.

Si el bullying practicat en edat jove és una manca o distorsió que es pot redreçar amb una presa de consciència del mal que es fa, el bullying practicat en edat adulta és una clara mostra d’un dèficit en la consciència, qualitat espiritual que ens fa humans. Un humà caigut. Hem de parlar de la banalitat del mal perquè en els seus extrems ja sabem on porta. El bullying, el menyspreu cap als altres, és a l’avantsala de l’horror. Per això cal buscar remei, educar per a l’acceptació de la diferència, també la diferència intel.lectual. El talent dels que tenen talent beneficia a tots. La humanitat és un cos orgànic. Per això el mal ens fa mal a tots i el bé ens fa bé a tots. Fugim de qui ens fa bullying. Centrem-nos a donar els nostres talents, petits o grans, tots valen. Són vitals per a la vida, per a la construcció d’un món millor.

(article publicat a DV (Diari de Vilanova), 16 de juny de 2017. A la imatge, escales cap a la llum)

Visió, contemplació

Diu Pablo d’Ors en el seu text publicat al llibre conjunt La experiencia contemplativa. En la mística, la filosofía y el arte (Kairós) que hi ha unes malalties (de l’ànima) que obstaculitzen la visió de la realitat tal com és. Enumerem-les: els prejudicis, aquestes idees que impedeixen que ens acostem a les coses netament; la covardia, aquesta por que posa portes i aixeca parets a la realitat; la peresa o mandra, aquesta manera de ser (i d’obrar) de baixa intensitat que ens fa viure per sota de nosaltres mateixos, de les nostres possibilitats. Pablo d’Ors afirma que en la contemplació o visió contemplativa (que no és simplement mirar sinó observar i comprendre) no és que es visqui per sobre de si mateix sinó que es viu a la pròpia altura.

     

Descabdellem alguns dels arguments d’aquestes malalties que tan de mal fan a la visió de la realitat, amb l’efecte secundari d’obstruir la convivència, ja sigui en l’àmbit familiar, social, polític. El prejudici, i prou que ho sabem, és un defecte del pensament. El prejudici és un pensament tort, un mal pensament; la covardia i la peresa són defectes dels afectes i de la voluntat. La persona amb prejudicis és algú arrogant que s’enroca en una opinió o postura, que no dóna el braç a tòrcer. A vegades, com deia la meva àvia, en contra seu, així es comporta aquesta mena de ceguesa. La persona mandrosa és covarda, diu d’Ors, no està disposada a posar de la seva part en la festa de la realitat; i és l’únic que tenim...

Cal dir que és difícil veure la realitat tal com és. Sempre hi ha algun vel, en nosaltres, que la pot ocultar. Manca o excés de sentiments obstaculitzen la visió de la realitat; a vegades és el culte al cos que obtura la percepció de l’ànima; a vegades són massa idees que tapen l’essencial. I així. La contemplació ajuda a arribar a la visió de la realitat nua. Per aquesta raó doctrines i filosofies la recomanen com un dels camins per arribar al centre de la realitat. La contemplació demana netedat de cor i rectitud en la intenció, no perfecció personal. No és poc, però és factible.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de juny de 2017. A la imatge, una vista que vaig prendre a l'interior d'una església. La llum que entra pel finestral dóna en el reclinatori diversificada en colors)