Bicicletes

Josefina Peraire Alcubierre, de 69 anys, el passat 28 d’abril va ser atropellada per una bicicleta a l’avinguda Diagonal de Barcelona, a l’altura del carrer Pau Claris. Va ser atesa i d’entrada es va poder aixecar i va seguir el seu camí. Però uns minuts després, quan va arribar al seu lloc de destinació, es va desmaiar, va perdre la consciència. Des d’aleshores la meva amiga, poeta i persona culta i de maneres exquisides, estava en un coma que no ha pogut superar. Ha mort avui, 30 de maig. La família està desolada.

Amb la memòria encara recent de la trista mort de Muriel Casals a causa del fort impacte d’una bicicleta, s’està comprovant el que potser ja sabíem sense posar-hi, amb mà ferma, els remeis adequats: la difícil, conflictiva convivència, sobretot en els espais urbans, entre ciclistes i vianants. Ciclistes i vianants són figures fràgils davant d’un accident, però sens dubte la més fràgil és la figura del vianant.

L’any passat, a Berlín, sovint vam patir, amb esglai, els embats dels ciclistes que circulen a primeres hores del matí, aquells que fan tard a la feina i corren com uns esperitats... per damunt de la vorera! Havíem de caminar fregant les parets per tal de protegir-nos.

A Barcelona es prohibeix que els ciclistes vagin a més de 20 quilòmetres per hora pel seu carril; però hi ha molts infractors, massa. Els meus pares, i parlo potser de deu anys enrere, ja van deixar d’anar a passejar per la Diagonal pels volts del Turó Park, i mira que la vorera és ampla, per por de les bicis, millor dit, dels ciclistes que hi circulaven a una velocitat excessiva. Tots correm el perill de prendre mal amb un cop de bicicleta; però un avi que cau per terra per causa d’una estrebada forta d’un ciclista que es pensa que és en un circuït de carreres pot ser un avi mort.

No penseu que a les petites ciutats o pobles el tràfic de ciclistes sigui més diàfan, més tranquil. Hi ha ciclistes modèlics, és clar. I l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport és ben recomanable tant des dels punt de vista ecològic com funcional. Però moltes vegades hem trobat ciclistes per l’asfalt o la carretera que a hores foscanes van sense llums i que no veus fins que els tens davant mateix. Un perill per al ciclista que no segueix les normes més elementals i un maldecap per a l’automobilista conscient.

Sembla que és obligatori circular sense auriculars de música... Doncs tampoc aquesta normativa no es respecta gaire, com no es respecten els carrils bici i trobes ciclistes serpentejant per les voreres, a pocs centímetres dels vianants.

La seguretat total no existeix. Allà on hi ha el cos hi ha el perill, deia el meu pare amb sentit comú. Però les autoritats pertinents han de procurar crear el màxim de seguretat en l’espai de convivència de pobles i ciutats, entre la gent més o menys motoritzada i la gent que va a peu. Certament que no s’hi val a badar, vianants...  Però cal tenir present, repetim-ho tot fent memòria de les víctimes, que el vianant és la part més feble i, per tant, la part que més cal protegir.

(article publicat a el 3 de vuit, 3 de juny de 2016. La fotografia està feta a Múnic l'estiu del 2008)

L'ou com balla a la catedral de Barcelona

Ahir, tarda de 'turisme' a Barcelona, la meva ciutat natal. La paraula no és baldera, ja que vaig haver de demanar pas a una munió de turistes vinguts d'arreu per poder fer aquesta aquesta fotografia de l'ou com balla a la catedral de Barcelona. Alguns preguntaven què era això del Corpus, què significa aquesta festa... 

Col.leccionisme

L’activitat col.leccionista té molts vessants. En primer lloc el lúdic. Es col.lecciona perquè agrada. Hi ha satisfacció en anar recollint aquells objectes del desig, com va escriure l’estudiosa brasilera Stella Maris de Figueiredo respecte dels ex–libris. Ho saben bé la gent de la Penya Filatèlica de Vilanova, amb Josep Ferrer al capdavant. Sota aquest paraigua s’hi arraïmen també col.leccionistes d’altres objectes, tal com mostren les activitats expositives que sovint van acompanyades de conferències il.lustratives. He estat convidada més d’una vegada per parlar d’ex-libris i col.leccionisme.

Hi ha també un vessant romàntic, en els col.leccionistes, que es concreta en una estima pels objectes antics i la voluntat de preservar-los de la destrucció o desaparició. Fan santament. Perquè el temps va deixant una estela d’objectes i de documentació que, aplegats i classificats, són a la base de tants dels museus que avui ens enorgulleixen. Darrere el patrimoni de molts museus hi ha un o més col.leccionistes que han tingut la visió de recollir aquí eines del camp, allà ferros forjats de manera artística, més enllà rajoles i ceràmiques populars, més ençà cartells i programes de Festa Major. I pintures i escultures de valor, i biblioteques de gran abast. I mòmies egípcies. Bona part del patrimoni de la Biblioteca Museu Balaguer procedeix de donacions de col.leccionistes d’objectes d’art i cultura.

Una experiència molt gratificant: visitar la col.lecció o col.leccions variades d’un d’aquests col.leccionistes romàntics, que estimen el que s’ofereix a la vista. Darrere les peces exhibides hi ha també l’experiència de la troballa per part del col.leccionista. Es nota perquè quan ho explica li brillen els ulls. Vam viure en directe aquesta emoció en la visita que vam fer a la masia penedesenca del vilanoví Oriol Puig i Vidal. I és que les col.leccions prenen vida quan es mostren a la llum.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de maig de 2016. A la imatge, una vitrina amb exemplars d'el Quixot)

Quan Jurupari era déu, segona edició

Aquí teniu la imatge de la coberta de la segona edició de Quan Jurupari era déu. Molt oportunament l'editorial ha incorporat el subtítol: Un viatge al Brasil.

Per molts anys, Olga Xirinacs!

Avui l'escriptora Olga Xirinacs fa vuitanta anys. Feliç aniversari, amiga. Que tinguis un dia lluminós d'afectes i de reconeixements!

Cultura resistent

Deia Aristòtil: Allò que s’assoleix amb molt de treball s’estima més. La cultura ha de resistir l’embat del soroll i la banalitat. Ens ho podíem pensar, que acabaríem de resistents des del moment en què el món dóna prioritat a tenir més que a ser. A aquestes alçades és un deure ineludible situar-se en la resistència que tant s’assembla a la cel.la dels medievals que amb el seu treball silenciós i perseverant van guardar el coneixement, la cultura, l’art, els mots.

Es fa veure que es fa cultura. Però no. És postura. És representació. La cultura no és un vestit ni una posada en escena. La cultura és el resultat de l’esforç de molts anys polint la pedra bruta, sent el nostre propi obrador. Modelar, treure les arestes, fer una obra d’art. Això no es fa en quatre dies ni en un moment d’inspiració, tot i que aquesta llum sigui necessària. Cal talent. I cal treball. Esforç gairebé mai no recompensat. El món que hem construït és de fàbrica i, per tant, poc valora l’artesania, l’art.

La cultura és formació. Més encara: autoformació. Cada dia, cada minut. Una persona culta, un professional de pedra picada, un artista, un periodista, un músic, un escriptor, es va construint maó a maó. Un petit temple alçat a major glòria de la humanitat, no amb interès personal. Entengui’s interès tal com l’entenia el poeta Anton Sala-Cornadó: no s’ha de treballar per interès sinó per amor.

L’amor és nodridor. La cultura és nodridora per a l’ànima, no embrutidora. Algú creu que el soroll, la superficialitat, no estan planificades? Si ens embrutim no pensem. El pensament, el sentit crític, l’assoliment del sentit de la vida pròpia i la dels altres neixen de la serenitat, el silenci. Això que anomenem el sistema és la factoria més gran de l’embrutiment generalitzat. Per al sistema no som persones. O som productors o som compradors. L’antídot: la cultura humanística com a acte de resistència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de maig de 2016)

Te i bona lectura

Fa una hora era al jardí prenent una tassa de te i llegint el llibre de l'amiga Olga Xirinacs. He fet aquesta fotografia amb el mòbil -quina temptació, la imatge, oi? Continuo la lectura a casa, ja que ara fa massa vent. Aquestes proses d'Olga Xirinacs fan entrar dins del seu món, fan caminar amb els seus pensaments...