Encarant el 2016!

Aquí teniu dues imatges de la taula de l'Anna i el Pere, els nostres amics vilafranquins, la taula que va acollir un sopar esplèndid i la posterior gatzara de l'arribada del nou Any! Comencem amb bon peu, amb bona companyia... Bon Any a tothom!

Bona entrada d'Any 2016!

Les tradicions es creen. També les particulars, les personals. Des de fa una colla d'anys celebrem l'entrada de l'Any Nou a casa dels nostres amics vilafranquins, l'Anna i el Pere. Aquesta fotografia està presa un d'aquests anys, en aquell moment en què, tot brindant, ens desitgem un bon any! Us desitjo un 2016 ben pròdig també per a vosaltres!

Marededéu

Acompanyo aquesta imatge de Maria i Jesús infant, que pertany a la col.lecció de figures de pessebre de l'Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú, del poema Marededéu, que forma part de la suite Les Nadales del Museu:
Somriu amb cor de cirera.

Els ulls –ametlles tendres-

miren al lluny.

Com la memòria del pa

el cabells sense edat,

mel als pits inflats

que abeuren el Fill.

Nit de Nadal

Abans d'ahir vam anar a visitar l'exposició de diorames que cada any organitza l'Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú, una de les més actives i amb treballs de més qualitat de Catalunya. Vaig fotografiar alguns d'aquests diorames. En aquesta escena delicada -Josep, Maria i el Nen dormint en la nit del 24 de desembre-, hi ha un àngel trapella que els vol despertar del seu repòs. Enfilat dalt l'escala hi ha un colom blanc, figura de l'Esperit Sant.

Dies enrere, en una entrevista a La Vanguardia, a John Rutter, director i compositor de música coral, i autor de nadales molt conegudes, li preguntaven si creia que el relat del naixement de Jesús és històric. Pregunta clau, en aquests moments de pensament materialista, positivista i fins i tot nihilista i encara poca-solta i burleta. John Rutter, anglicà, deia que, certament, molts passatges de l'Evangeli semblen un conte... Però que per a ell l'important no era tant si la història era veritable sinó si era inspiradora! Hi estic d'acord. I com que la realitat no-és-d'una-sola-manera, també podem llegir-la, i sobretot, viure-la, de forma mítica, simbòlica, poètica i ben embolcallats en el misteri de l'Existència!

(el diorama de la imatge és de Jesús Rex)   

Nadala 2015

Aquí teniu la nostra Nadala, amb els millors desitjos!

A la taula de Nadal

Es van fent els preparatius d’una festa que agafa sentit al voltant d’una taula. Mentre faig el pessebre –m’agraden aquestes representacions casolanes d’escenes del Nou Testament-, comprenc, cada any de més a prop, perquè a la taula de Nadal hi ha un cert aire de melangia per part dels grans. Una atmosfera que posa alguna llàgrima en les nostres cares que van arrugant-se, certificació clara dels anys viscuts, i que només s’esvaeix quan s’hi asseuen els infants amb aquella gatzara inconscient i visita diària al paradís. El tió espera vora la llar de foc amagat sota una manta.

A taula de Nadal hi ha molta gent. I és que ells, pares i avis, i algun oncle o tia estimats que fa anys que van morir (en la memòria el temps no compta), també hi són. Els nostres morts hi són amb una presència retallada amb precisió com les estrelles enganxades en el paper blau del pessebre. Són una presència viva. Mentre se serveix l’escudella, em vénen a la memòria les paraules de l’àvia, amb aquella falda on hi cabia tothom. O la de l’avi, home lliurat al treball de les seves vinyes. Patia, a l’estiu, per si els ceps agafaven malures. I em ve a la memòria també el meu pare i el seu capteniment. Era home de poques paraules, però les que deia ja te les podies aprendre de memòria: et servirien per tota la vida.

A la taula on m’asseuré a celebrar el Nadal ningú no veurà aquestes presències. Només tenen santuari en el meu cor. Em fan companyia. No em faria res menjar només un plat de sopes. A la meva taula de Nadal hi ha tot l’or del món, encara que ningú no el vegi. Els meus records es van fent poema a cada cullerada del que sigui. El meu pare encara em deia que m’havia de deixar un dit buit a l’estómac. No he oblidat res del que deia el meu pare, ni del que em deien tots aquests morts que a la taula de Nadal em bufaran coses precioses a les orelles. Agraïda, somriuré, i faré moixaines als petits. Un dia els petits seran grans. I en alguna taula de Nadal, vés a saber on, potser recordaran alguna de les coses que els vam dir. I així un Nadal rere l’altre.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de desembre de 2015) 

Una reflexió sobre art

La xifra és escandalosa: sembla que un 20% de les obres d’art que circulen i s’exhibeixen són falses. Ho diuen les policies a les quals els arriben denuncies per aquest tema arreu del món. Un quadre, un gravat, un dibuix d’un artista cotitzat –qui decideix la cotització, també ens podríem preguntar- augmenta de preu a mesura que cada dia que passa es pot vendre més car (una bombolla que algun dia explotarà). D’aquí ve que es falsifiquin algunes firmes, tots en tenim més d’una al cap. Es falsifica i s’especula amb una cosa que és sagrada, o ho hauria de ser. Però en els nostres temps seculars el que triomfa és l’art profà. I encara rai si té nivell.

  

Cada època, i com més cap aquí anem, més, ha controlat la producció de l’art. I el jove artista, entusiasta i amarat encara amb aquell esperit que el mou i l’il.lumina, ha de bregar amb forces que suposa, però de les quals ignora el poder fins que no les té al davant. El jove creador, o el vell creador que no s’ha doblegat a això que en diem el mercat, ha de lluitar enfront d’uns valors que no són humanístics sinó especulatius. Sempre hi ha excepcions, és clar, i és possible que l’artista, malgrat les forces adverses, sobresurti. Però més aviat es donen històries, sovint dramàtiques, com la de Vincent Van Gogh, un creador noble, autèntic, sincer. L’aneguet lleig ho és per a la gent cega de la seva generació, que no sap veure la seva naturalesa de cigne. Cal dir que només es poden reconèixer els iguals. Per la seva mateixa condició, l’ignorant no pot reconèixer el savi.

L’artista, l’home o la dona generosos en sentit artístic, és a dir, no interessats, és el que hauria de ser normal, sense que això vagi en detriment de guanyar-se la vida com en qualsevol altre ofici. Però en l’època dels oripells, la majoria només volen ser famosos. M’ho comenta un veterà professor de Belles Arts, arronsant les espatlles. L’artista autèntic aspira a que la seva obra sigui mirada, la qual cosa significa l’oportunitat de poder establir un diàleg amb l’espectador, i, per extensió, amb el món i amb les generacions de l’avenir. 

Pot passar que un artista noble, sincer, un artista que a desgrat d’haver fugit del cant de sirenes, o d’aquells que no tenen escrúpols a l’hora de prostituir ànimes, hagi sobresortit i sigui manipulat posteriorment, quan ell ja no hi és. I es falsifiquin obres seves, i es venguin a preu d’or passant per damunt de la biografia d’algú que ha treballat, ell sí, per amor a l’art, i sigui autor d’una obra aurífica, plena d’energia espiritual, una obra fruit d’aquell foc interior que traspassa les parets del temps. L’artista honest sap, perquè la sent com flama viva en el santuari de la seva ànima, quina és la veu que el guia, la veu del mestre interior. Com deia Francesc de Borja, no servir a senyor que es podreix. És a dir: servir amb amor al principi superior que, fins i tot des de la quàntica, entenem com a incorruptible, digueu-li el nom que vulgueu.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de desembre de 2015. A la imatge, una pintura de Vincent van Gogh)