Nit de Nadal

Abans d'ahir vam anar a visitar l'exposició de diorames que cada any organitza l'Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú, una de les més actives i amb treballs de més qualitat de Catalunya. Vaig fotografiar alguns d'aquests diorames. En aquesta escena delicada -Josep, Maria i el Nen dormint en la nit del 24 de desembre-, hi ha un àngel trapella que els vol despertar del seu repòs. Enfilat dalt l'escala hi ha un colom blanc, figura de l'Esperit Sant.

Dies enrere, en una entrevista a La Vanguardia, a John Rutter, director i compositor de música coral, i autor de nadales molt conegudes, li preguntaven si creia que el relat del naixement de Jesús és històric. Pregunta clau, en aquests moments de pensament materialista, positivista i fins i tot nihilista i encara poca-solta i burleta. John Rutter, anglicà, deia que, certament, molts passatges de l'Evangeli semblen un conte... Però que per a ell l'important no era tant si la història era veritable sinó si era inspiradora! Hi estic d'acord. I com que la realitat no-és-d'una-sola-manera, també podem llegir-la, i sobretot, viure-la, de forma mítica, simbòlica, poètica i ben embolcallats en el misteri de l'Existència!

(el diorama de la imatge és de Jesús Rex)   

Nadala 2015

Aquí teniu la nostra Nadala, amb els millors desitjos!

A la taula de Nadal

Es van fent els preparatius d’una festa que agafa sentit al voltant d’una taula. Mentre faig el pessebre –m’agraden aquestes representacions casolanes d’escenes del Nou Testament-, comprenc, cada any de més a prop, perquè a la taula de Nadal hi ha un cert aire de melangia per part dels grans. Una atmosfera que posa alguna llàgrima en les nostres cares que van arrugant-se, certificació clara dels anys viscuts, i que només s’esvaeix quan s’hi asseuen els infants amb aquella gatzara inconscient i visita diària al paradís. El tió espera vora la llar de foc amagat sota una manta.

A taula de Nadal hi ha molta gent. I és que ells, pares i avis, i algun oncle o tia estimats que fa anys que van morir (en la memòria el temps no compta), també hi són. Els nostres morts hi són amb una presència retallada amb precisió com les estrelles enganxades en el paper blau del pessebre. Són una presència viva. Mentre se serveix l’escudella, em vénen a la memòria les paraules de l’àvia, amb aquella falda on hi cabia tothom. O la de l’avi, home lliurat al treball de les seves vinyes. Patia, a l’estiu, per si els ceps agafaven malures. I em ve a la memòria també el meu pare i el seu capteniment. Era home de poques paraules, però les que deia ja te les podies aprendre de memòria: et servirien per tota la vida.

A la taula on m’asseuré a celebrar el Nadal ningú no veurà aquestes presències. Només tenen santuari en el meu cor. Em fan companyia. No em faria res menjar només un plat de sopes. A la meva taula de Nadal hi ha tot l’or del món, encara que ningú no el vegi. Els meus records es van fent poema a cada cullerada del que sigui. El meu pare encara em deia que m’havia de deixar un dit buit a l’estómac. No he oblidat res del que deia el meu pare, ni del que em deien tots aquests morts que a la taula de Nadal em bufaran coses precioses a les orelles. Agraïda, somriuré, i faré moixaines als petits. Un dia els petits seran grans. I en alguna taula de Nadal, vés a saber on, potser recordaran alguna de les coses que els vam dir. I així un Nadal rere l’altre.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de desembre de 2015) 

Una reflexió sobre art

La xifra és escandalosa: sembla que un 20% de les obres d’art que circulen i s’exhibeixen són falses. Ho diuen les policies a les quals els arriben denuncies per aquest tema arreu del món. Un quadre, un gravat, un dibuix d’un artista cotitzat –qui decideix la cotització, també ens podríem preguntar- augmenta de preu a mesura que cada dia que passa es pot vendre més car (una bombolla que algun dia explotarà). D’aquí ve que es falsifiquin algunes firmes, tots en tenim més d’una al cap. Es falsifica i s’especula amb una cosa que és sagrada, o ho hauria de ser. Però en els nostres temps seculars el que triomfa és l’art profà. I encara rai si té nivell.

  

Cada època, i com més cap aquí anem, més, ha controlat la producció de l’art. I el jove artista, entusiasta i amarat encara amb aquell esperit que el mou i l’il.lumina, ha de bregar amb forces que suposa, però de les quals ignora el poder fins que no les té al davant. El jove creador, o el vell creador que no s’ha doblegat a això que en diem el mercat, ha de lluitar enfront d’uns valors que no són humanístics sinó especulatius. Sempre hi ha excepcions, és clar, i és possible que l’artista, malgrat les forces adverses, sobresurti. Però més aviat es donen històries, sovint dramàtiques, com la de Vincent Van Gogh, un creador noble, autèntic, sincer. L’aneguet lleig ho és per a la gent cega de la seva generació, que no sap veure la seva naturalesa de cigne. Cal dir que només es poden reconèixer els iguals. Per la seva mateixa condició, l’ignorant no pot reconèixer el savi.

L’artista, l’home o la dona generosos en sentit artístic, és a dir, no interessats, és el que hauria de ser normal, sense que això vagi en detriment de guanyar-se la vida com en qualsevol altre ofici. Però en l’època dels oripells, la majoria només volen ser famosos. M’ho comenta un veterà professor de Belles Arts, arronsant les espatlles. L’artista autèntic aspira a que la seva obra sigui mirada, la qual cosa significa l’oportunitat de poder establir un diàleg amb l’espectador, i, per extensió, amb el món i amb les generacions de l’avenir. 

Pot passar que un artista noble, sincer, un artista que a desgrat d’haver fugit del cant de sirenes, o d’aquells que no tenen escrúpols a l’hora de prostituir ànimes, hagi sobresortit i sigui manipulat posteriorment, quan ell ja no hi és. I es falsifiquin obres seves, i es venguin a preu d’or passant per damunt de la biografia d’algú que ha treballat, ell sí, per amor a l’art, i sigui autor d’una obra aurífica, plena d’energia espiritual, una obra fruit d’aquell foc interior que traspassa les parets del temps. L’artista honest sap, perquè la sent com flama viva en el santuari de la seva ànima, quina és la veu que el guia, la veu del mestre interior. Com deia Francesc de Borja, no servir a senyor que es podreix. És a dir: servir amb amor al principi superior que, fins i tot des de la quàntica, entenem com a incorruptible, digueu-li el nom que vulgueu.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de desembre de 2015. A la imatge, una pintura de Vincent van Gogh)

Santa Llúcia, Hannukà, el sol es pon a mar i Aquarel.la

Avui, Santa Llúcia, festa gran en el nostre calendari litúrgic a les envistes de Nadal. Coincideix amb la Hannukà jueva, que és també una festa de la Llum. A Vilanova i la Geltrú, per aquestes dates i fins d'aquí a un mes llarg, el sol es pon a mar. Ahir, però, el sol estava tenyit de plata, com es veu en aquesta imatge. També la vista d'aquest sol és pura meravella... Acompanyo aquest apunt amb un dels poemes de la suite Les Nadales del Museu, titulada Aquarel.la:

Un traç blau

recorre el paper

de dalt a baix.

Es un gest que respira,

aigua que es dóna en l’amor,

núvol i llàgrima,

cel que abraça la mar:

Naixement.

L'hora de Clarice

El dia 10 de desembre, a molts llocs del món, és L'hora de Clarice. Tot fent referència al títol d'un dels seus llibres, L'hora de l'estrella, així s'anomena l'homenatge a l'escriptora en el dia del seu naixement. És una de les meves escriptores preferides. Reprodueixo aquí un article publicat al Diari de Vilanova (18-7-2014). Es tracta de la segona postal d'estiu, de les sis que vaig escriure dedicades a dones escriptores:

POSTALS D’ESTIU (2) Clarice Lispector i els espills

El veritable pensament sembla sense autor, escriu Clarice Lispector a Aigua viva (Pagès editors, 2006). Un veritable cop a l’ego, tan senyor ell, i tan il.lús. L’ego és una màscara que tapa el rostre del veritable ésser, que en realitat no en té, ocult en el més recòndit de cadascú. Clarice Lispector ho sap i ho diu, poc escriptors com ella han anat tan a fons de les entranyes de la realitat en el seu doble vessant: físic i metafísic. Bé, potser sí: María Zambrano i Rainer Maria Rilke.

No hi ha cap frase en aquest relat excepcional que és Aigua viva que no mogui al pensament. Si algú volgués estudiar filosofia sense obrir un llibre de filosofia en tindria prou en llegir-lo i apamar-lo a fons. Tota l’escriptura de Lispector és una meditació en veu alta d’on emergeixen les preguntes existencials i les mil-i-una respostes aproximades. Viure és respondre a la vida. Per aquest motiu, l’autora utilitza sovint la primera persona a l’hora de narrar i la tècnica del monòleg per a escriure els seus contes i novel.les.

Els personatges de Clarice Lispector (Txetxèlnik, Ucraïna, 1920 – Rio de Janeiro, 1977) sempre responen, tot i que de forma gens convencional. D’aquí l’estranyesa que provoquen els seus textos: I no tinc trama de vida? sóc inesperadament fragmentària. Ho sóc a poc a poc. La meva història és viure (…) és una història d’instants que fugen com les vies fugitives que es veuen des de la finestra del tren. Quanta lucidesa! Aleshores: ‘ella’, o la seva protagonista, on és? És només en aquest instant de presència pura de l’ésser abscòndit que necessita d’un cos per a transportar-se, o fer-se visible a través del jo que actúa.

Així, l’autor del pensament, o l’autora de l’escriptura d’Aigua viva, la protagonista desdoblada en l’abstracció d’un objecte, diu: Què sóc en aquest instant? Sóc una màquina d’escriure fent ressonar les tecles seques en la humida i fosca matinada. Consciència de ser a través d’un cos –o la màquina que escriu com a metàfora-, així com s’espitlla en aquest cos per a dir i per a dir-se (això vindria a ser també escriure). Som i no som a una banda i l’altra del mirall de la vida.  

En els relats de Clarice Lispector hi ha molts espills: reals, al.legòrics i simbòlics. L’espill, imatge de l’aspecte lunar de l’existència, reflecteix. Però, què reflecteix? Física i metafísica una altra vegada com a companyes de ball. En realitat, l’espill és buit, com nosaltres som buits sense ànima, o sense l’alè vital. D’aquí ve l’antiga superstició de tapar els miralls de les cases quan es moria algú. L’espill ens mostra una imatge, un ‘doble’. Però en realitat no ‘som’ aquell o aquella de l’espill. Qui mira un espill, qui aconsegueix veure’l sense veure’s, qui entén que la seva profunditat consisteix a ser [un espai] buit, qui camina cap a l’interior del seu espai transparent sense deixar-hi el vestigi de la pròpia imatge, aquest ha entès el seu misteri. Aquest o aquesta que aconsegueix veure l’espill en la seva naturalesa pura entén el misteri de l’espill, però també entén el seu propi misteri. Tan sensible és l’espill en la seva qualitat de reflex lleu, només la imatge, no el cos. El cos de la cosa. Aquesta cosa és el que som? Som a imatge i semblança de Déu, es diu a la Bíblia. Així, doncs, espitllem (amb millor o pitjor cara) aquesta realitat, posem-li el nom que vulguem? Tot el món va començar amb un sí. Som miríades de sís, pols d’estrelles, de fragments d’existència, i ja és prou, ja que feina hi ha per veure’s més enllà de l’espill. Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint, diu Lispector al relat L’hora de l’estrella. Perquè la meva vida veritable i difícil de reconèixer és extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. I tampoc no té espill, ja que en l’última realitat no hi ha espill que l’espitlli, com diu Clarice Lispector. I, això no obstant, escriure per a veure més enllà del que s’hi veu.

            

    

 

Pessebre

L'any 2009 vam passar la festes de Nadal a Còrdova i a Sevilla. La tradició de fer pessebres a les esglésies i als patis de les cases és vigent fins a tal punt que també es troben pessebres preciosos als aparadors de les botigues. Aquest és un dels pessebres que vaig fotografiar (en una església) aquell hivern benigne. Tot i que no l'inspira directament, jo pensava en els pessebres de casa, en la meva infantesa, il.lustra el primer poema de la sèrie Nadales del museu, i que es titula precisament, Pessebre:

El pessebre en un altar,

el cel de paper blau,

els turons nevats de sal.

De puntetes mira l’Infant que somriu

com ell en aquella fotografia

a la falda de la mare.

Alça les mans netes,

sense ferides.

Ja vindrà la set

i l’aigua amarga.