Castell de Penyafort

Ahir, segon diumenge de mes, es podia visitar el castell de Penyafort, que es troba al municipi de Santa Margarida i els Monjos. La torre que es veu a la fotografia, al costat del que va ser una casa forta de l'època (al seu lloc hi ha una gran església), és la casa natal del dominic Raimon de Penyafort (1185-1275), sant Raimon a partir del 1601, tot i que va ser l'introductor del Tribunal de la Inquisició a Catalunya (algú demanarà perdó per les dones remeieres que el 'sant tribunal' va fer cremar?). Savi ho va ser, Raimon, ja que era especialista en dret canònic i doctor en teologia escolàstica.

Per la porta del Parlament...

En aquest moment, al Parlament de Catalunya hi té lloc un acte de gran transcendència. Espero que aquest matí per la porta hi hagi entrat un àngel...

Lola Anglada i Enric-C. Ricart

¿Us imagineu Enric-C. Ricart cantant cançons catalanes acompanyant-se d’un acordió? Ho explica Lola Anglada a les seves Memòries 1892-1984, recentment publicades per la Diputació de Barcelona, dipositària del seu llegat, en una edició a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll. Es tracta d’un bell volum, maquetat amb gust, deixant marges perquè el text respiri. El volum conté també moltes il.lustracions, com s’escau en les memòries d’una artista de primera fila, la creadora, entre d’altres, del simbòlic personatge El més petit de tots.

Lola Anglada, gran dibuixant que suspenia la perspectiva, com ella mateixa explica del seu aprenentatge a l’Escola de Belles Arts de Llotja, va conèixer Ricart a l’acadèmia del mestre Galí, on també va conèixer Joan Miró, Josep Ràfols, Marian Espinal, mossèn Josep Garriga. Ella era l’única noia d’una colla de joves artistes que sempre estaven alegres, i que així que en tenien l’ocasió anaven a visitar exposicions de pintura.

Una vegada el mossèn no reeixia en la pintura d’un bodegó. Es va posar de tant mal humor que va començar a tirar la fruita pel balcó, bo i fent blanc en el guarda de punt. Quan el guarda, enfurismat, va mirar cap al casalot, els cinc balcons que donaven al carrer es van tancar de cop, al mateix temps. En el casalot hi tenien estudi els cinc estudiants de can Galí. Lola Anglada explica que el mossèn treballava amb la sotana arremangada, que Miró es tombava el trajo per no embrutar-se’l i que Ricart es vestia amb un batí blanc fins als peus, fantasmagòric.

D’entre aquests companys jo apreuava l’Enric Cristòfol Ricart com el més ben dotat, posseïa ja una personalitat, la seva tècnica era meravellosa, cisellava al boix directament, el seu cop d’eina no fallava. I era un bon amic, de caràcter agradable i excel.lent persona, posseïa una ironia fina per fer broma del pròxim sense molestar ningú. Anglada admirava Ricart perquè veia que no divagava en el seu art, que el seu camí era sòlid, que tenia personalitat. Joan Miró en canvi era reservat, poc conversava. Només una vegada va obrir la boca per dir als amics que potser ell, en un atac de bogeria, potser també s’hauria tallat l’orella com Van Gogh.

Galí havia dit a la jove Lola Anglada: Treballeu i estudieu segons la vostra orientació i personalitat; vós sola trobareu el camí. A Ricart, com a la mateixa Anglada, li agradaven Giotto, Fra Angelico. La influència dels mestres italians és visible en l’obra de caràcter noucentista de tots dos.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de novembre de 2015. A la imatge, una escultura de Ricart realitzada per Manolo Hugué, l'any 1941)

Memòries de Lola Anglada

Lola Anglada Sarriera, nascuda el 1892, va ser una dibuixant de nivell en un món misogin i on els homes artistes eren majoria. Llegir les seves Memòries després de tants anys de morta provoca desconcert. ¿Com és possible que havent-les deixat gairebé enllestides abans de morir, l’any 1984, no s’haguessin publicat? Han passat més de vint anys. La Diputació de Barcelona, dipositària del seu llegat, les acaba de publicar ara en un llibre molt bell i il.lustrat amb el bo i millor de les seves creacions artístiques. Han tingut cura d’aquest treball delicat, i amb una gran quantitat de notes a peu de pàgina per tal d’orientar el lector a cada moment, Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, autores d’uns pròlegs que situen Lola Anglada en el seu temps artístic i en les seves circumstàncies personals.

Una vegada una amiga artista em va comentar que s’havia de tenir una bona vídua que es preocupi de mantenir viva la flama un cop l’artista ja no hi és. Va dir vídua, no vidu, i em va picar l’ullet. Lola Anglada no es va casar i va deixar el seu patrimoni a la Diputació de Barcelona. Només la seva casa de Tiana, i algunes de les seves pertinences, les va deixar a una família amiga que van tenir cura d’ella els últims anys de la seva vida.

En les seves Memòries, Lola Anglada, una artista vocacional, defensa la seva solteria. En els seus comentaris dóna cobertura al seu estat en base a la decepció que, sens dubte, li va provocar l’artista Tomàs Aymat, amb el qual va mantenir una relació amorosa. En una nota a peu de pàgina d’aquestes Memòries, trobem escrit: En el dietari de París [Lola Anglada] explica com, en una ocasió, ella esperava la seva arribada [la de Tomàs Aymat] amb deler per veure’l i explicar-li les seves inquietuds artístiques, però ell li contestà: Jo esperava veure’t  per dir-te que m’interesses tu i res més… però tu sola, apartada de totes aquestes coses per les quals tu vius… i vull que escullis entre jo i aquestes il.lusions, el teu art. El fet, que s’explica per ell mateix, enllaça amb el que la mateixa Anglada escriu, que no m’estic de reproduir perquè explica la que devia ser una decisió no gens fàcil de prendre: Els homes talentosos, els genis, troben aquella dona generosa, enamorada, que els ajuda moralment (…) la dona de vàlua intel.lectual no troba l’ajut de l’home…

Després de la Guerra Civil, en la qual Catalunya va quedar esclafada en la seva cultura i identitat, Anglada, que havia estat l’autora d’El més petit de tots, fruit del seu compromís amb la República i amb Catalunya, va recloure’s en el seu món interior. El món que havia viscut i en el qual va desplegar la seva obra artística de gust noucentista, va fer-se fonedís per un llarg temps. Recuperada la seva tasca com a dibuixant i escriptora de contes per a la mainada, en els últims temps va rebre homenatges. Així encapçala Lola Anglada les seves Memòries: Avui, 11 de setembre de 1977. Per Catalunya. Per la nostra llibertat.

(Article publicat a El 3 de vuit, 23 d’octubre de 2015)

Mar Hernández Plana: esculpir-se a si mateixa

El dia 19 d’octubre és el dia internacional del càncer de mama. En aquest moment, el nivell de curació del càncer de mama és alt. Però en el procès d’aquesta curació, que ho és del cos, cal curar també les ferides que provoca en l’ànima.

L’arquetip més potent de l’inconscient col.lectiu és l’arquetip de la mare. Ningú no pot parlar d’ell mateix, d’ella mateixa, sense parlar de la seva mare. Les mares gesten la vida, tot en la vida té mare, procedeix d’una matriu. D’aquí ve que en temps reculats fos una deessa la imatge de la faedora, de la creadora del món, així com també la seva sustentadora. Les velles deesses mitològiques, les figures precioses de les quals veiem en les vitrines dels museus, presenten un cos generós, d’amples malucs, de pits abundants. Són la viva imatge de la maternitat universal generadora i nodridora de les vides humanes.

Aquest arquetip de la feminitat, de la vida en la seva generació, és molt poderós en la psique de les dones, en siguem o no conscients. Es posa en marxa en diverses ocasions de la vida de la dona: la primera regla, la primera relació sexual, l’infantament dels fills, l’alimentació del nadó, la menopausa. Són exemples puntuals de la consciència de que en les nostres vides particulars estem encarnant l’arquetip més universal. De la consciència d’aquest arquetip procedeixen els trasbalsos anímics que a vegades patim, ja que la força de la vida (la vida de l’univers!) ens sacseja fortament en cos i ànima.

Hi ha un altre moment en què la força de l’arquetip del femení matern emergeix en el conscient: una malaltia greu als ovaris, a la matriu, a les mames. No hi fa res que no siguem mares des del punt de vista biològic. Una dona sempre ho és, mare. L’arquetip de la mare sempre és a la psique de la dona. Un càncer de mama ens recorda no només la bellesa del cos que ara es malmet sinó també la funció de les mames: l’aliment, que ho pot ser des del punt de vista fisiològic, però que sempre ho és des del punt de vista espiritual.

El diàgnòstic d’una malaltia greu als ovaris, a la matriu o a les mames és un cop fort en la psique de la dona. Pot ser que no sigui un càncer, però que hi hagi el perill que ho sigui en base a indicis. Aleshores es produeix una mutilació preventiva per salvar-nos d’aquest perill, o per guarir-nos d’un diagnòstic cert. Una histerectomia (l’extirpació de la matriu) requereix un dol, ho sé perquè el vaig haver de fer. Una mastectomia (l’extirpació d’una o de les dues mames) requereix un dol. Conec dones que l’han hagut de fer. És clar que en aquests moments hi ha la possibilitat d’una reconstrucció de les mames. No és així en el cas de les histerectomies. ‘Allà’ sempre hi haurà un ‘buit’ i caldrà conviure-hi, omplir-lo simbòlicament per tal de sobreviure a la pèrdua.

Les maneres de superar el sentiment de pèrdua poden ser infinites, i cada dona troba les seves. En el procès de superar el càncer de mama –la quimioteràpia, les diverses reconstruccions dels pits- l’escultora Mar Hernández Plana va trobar dos aliats mentals que li van fer de suport: l’esport, en el seu cas la bicicleta, que feia anys que no practicava, i la necessitat d’expressar artísticament tot aquest camí en forma plàstica. El metge li va recomanar fotografiar les transformacions del seu cos. Amb l’ajuda del fotògraf Jordi Serra van anar sorgint unes imatges que li van agradar. El resultat és l’exposició Identitat esculpida. La mostra, amb fotografies de gran format i inaugurada el passat febrer al Museu Melcior Colet, ha itinerat pel territori català. El passat dia 22 d’octubre, en l’estela del dia internacional del càncer de mama, va tenir lloc un acte inaugural d’aquesta exposició en la seu de l’Institut Català de les Dones. L’exposició es podia visitar des del dia 5 d’octubre i es clourà el dia 29 d’octubre.

Per la seva professió-vocació, Mar Hernández Plana esculpia, modelava, perfilava. De sobte va canviar la perspectiva: era el cirurgià el que m’esculpia a mi, el que em dibuixava i em mesurava, com jo havia fet tantes vegades en les meves obres. Això ha estat així, certament, quant a la reconstrucció del cos. Però el treball de reconstrucció interna, el modelat de la feminitat interna, el ressorgiment de l’arquetip del femení de la vida en el seu cos de dona, ha estat obra d’ella mateixa, de Mar Hernández Plana. I ho ha fet a través de la disciplina de la bicicleta, amb l’aire net que li dóna a la cara en el moment de les curses, i a través del treball artístic que ha donat l’exposició Identitat esculpida. Aquest ressorgiment és una invitació àmplia. Perquè està a l’abast de tothom (homes i dones som fills, i d’alguna manera incomplets) esculpir-se de nou la identitat. Però en aquest néixer conscient a la vida som nosaltres qui ens fem de mare, unint en el mateix cercle la maternitat individual amb la maternitat universal.

(article publicat a Eix Diari, 26 d’octubre de 2015. A la imatge, una de les fotografies de l’exposició)

¿Quanta transparència podem digerir?

El filòsof i teòleg Francesc Torralba, autor d’una bona quarentena de llibres que conviden a reflexionar sobre temes d’una humanitat que inclou el seu vessant transcendent, a ¿Quanta transparència podem digerir? La mirada honesta sobre un mateix, els altres i el món que ens envolta (Pagès editors) posa el dit a la nafra al principi de realitat. Aquest assaig és una invitació a desemmascarar-nos. Volem transparència, sinceritat, honestedat. Ho exigim. Però, i nosaltres, fins on som capaços d’arribar en el camí de la transparència? Sovint a no gaires passes, si ens volem dir la veritat.

Dividit en cinc capítols: Exercicis de transparència; Ser transparent amb un mateix. El mirall; Ser transparent amb l’altre. Nuesa i màscara; La transparència dels éssers; i Transparència amb el misteri del món, el doctor Francesc Torralba ha escrit trenta-sis apartats que valen una meditació profunda cadascun. Podem aturar-vos en qualsevol dels apartats, tots ens interpel.len en el més profund de l’ànima.

Un exemple. En el capítol de la tercera part, titulat No esperar res de l’altre. Destruir expectatives, Torralba fa una sèrie d’observacions sobre aquella tendència fatal a esperar que els altres siguin com nosaltres volem que siguin, un calc de l’ideal que ens n’hem fet. Aquesta suposada ‘perfecció’ (als nostres ulls, s’entén) es dóna rara vegada, en aquest altre, i això provoca una frustració monumental com més allunyada es troba de l’ideal.

Perquè aquest és un aspecte molt quotidià, hi he reflexionat sovint, arribant a la conclusió que l’altre: un familiar pròxim, un amic, una veïna o una companya de feina, no és un objecte que puguem modelar a voluntat. L’altre és qui és, i és com és, i si es dóna algun canvi en la seva manera de ser i d’actuar, només pot venir d’ell mateix, de la seva voluntat de canvi. A l’altre l’hem d’acceptar, bo i esperant que ell, que ella, també ens accepti!, ja que ningú no està lliure per tirar la primera pedra. Una bona posició és no esperar res d’aquest altre, doncs, ni que ens faci feliços ni que deixi de fer-nos-en. La responsabilitat de ser feliços és exclusivament nostra. El que no tinguem per nosaltres mateixos no ens ha de venir de ningú.

Una mirada honesta, sincera i transparent sobre un mateix, sobre els altres i sobre el món que ens envolta és difícil. Ho és perquè ens veiem, i veiem els altres i el món a través de l’ego, la gran pantalla, i també la gran ficció. En el moment en què som capaços d’apartar l’ego, la visió de la realitat, la pròpia i l’aliena, se’ns torna clara i real. El secret és l’amor. L’amor veritable desfà l’ego, la pantalla, la màscara, la comèdia, i deixa emergir l’ésser que va nu, com el del conte, l’ésser intern.

Escriu el doctor Torralba: La mort aixeca tots els vels. La mort, que ens dóna consciència de finitud, de destí físic inexorable, ens dóna també consciència de la inutilitat de la simulació. Però l’amor també aixeca tots els vels. L’amor, a diferència de la seducció, també és un exercici de transparència. En efecte: quan estimem de debò algú volem, desitgem que sigui ell mateix. Quan estimem algú no pretenem que sigui un altre, no li tallem les ales, desitgem la seva evolució com a persona. Quan estimem algú de veritat, no en funció dels nostres interessos, l’estimem de forma integral, amb les seves llums i ombres. Dues persones que s’estimem es miren cara a cara. Sí: l’amor (com la mort) ens deixa al descobert, deixa fora de sentit la representació. Els subjectes de l’amor som nosaltres al nu. En l’amor som al cor mateix de la transparència, la vida en la seva plenitud, no en la servitud d’una disfressa, d’una màscara… efímera.

(a la imatge, un estanc amb peixos, fotografia presa a Malta l'estiu de 2014. Article publicat a Eix Diari, 20 d'octubre de 2015)

Egipte i els animals simbòlics

Les cultures judeocristiana i grecoromana donen fonament i consistència a través dels segles a la cultura d’Occident. Però de seguida ens adonem que en aquest mapa intangible no podem obviar la cultura egípcia. No només per raó de veïnatge sinó també per raons d’imaginari col.lectiu. Som lluny d’Egipte, però mentalment no tant com ens pensem, estem amarats també d’aquella cultura.

L’atractiu de la cultura i art dels antics egipcis va més enllà dels seus constructes materials. L’atractiu de l’antic Egipte prové d’una mescla d’exotisme i familiaritat. Una exposició amb temàtica egípcia és un èxit segur. Molts de nosaltres hem fet quilòmetres per visitar els millors museus d’art egipci, ja sigui al mateix Egipte o en les ciutats més importants d’Europa, comptant que a Barcelona també tenim un destacable Museu Egipci.

Des del 23 de setembre fins al 10 de gener es pot veure a CaixaForum l’exposició Animals i faraons. El regne animal a l’antic Egipte. Les obres exposades procedeixen del Museu del Louvre, algunes fins i tot les recordareu, com les sorprenents mòmies de gat, amb el seu embolcall pintat amb aparent ingenuïtat. Picasso, amb els seus grans ulls, se les devia mirar molt, em sembla.

Cal dir que ja ha passat aquella època en la qual, per ignorància del significat simbòlic que per als egipcis tenien els animals, els antics egipcis es consideraven zoòlatres. Però de cap manera adoraven els animals, sinó el que representaven simbòlicament les seves forces i expressions. Amb els coneixements que ara tenim d’aquella cultura podem acostar-nos a una exposició molt completa sobre aquesta relació immaterial entre homes, faraons i animals, que cal situar més enllà del modern animalisme. Que les figures dels déus i faraons egipcis apareguin amb el cap d’un animal té a veure amb el que aquests animals representen simbòlicament en aquella cultura de l’antiguitat.

L’egiptologia, tota una ciència!, ha generat una bibliografia de proporcions gegantines. Com un riu que va creixent com el mateix Nil que li ha donat cabal, els coneixements interdisciplinaris sobre la civilització egípcia augmenta cada dia que passa amb noves incorporacions. Thot. Libro de los talismanes egipcios (Ediciones Picazo, 1982), que signa l’estudiós J. Garcia Font, és un d’aquests llibres que val la pena de tornar a consultar davant d’una exposició com Animals i faraons, en la qual s’exposen no pocs d’aquests talismans amb formes d’animals. L’assaig de Garcia Font no només parla de la potència de la imatge simbòlica (ell n’és un expert) sinó també de la utilització de la imatge de forma creativa i dinàmica. Escriu Garcia Font que un talismà no és un amulet: un talismà és un objecte elaborat amb art i constitueix l’expressió d’una manera peculiar de concebre el món que ens envolta i de les forces que actuen en altres dimensions més enllà de la física.

L’exposició Animals i faraons és com un llibre en viu de l’antiga cultura egípcia a través de les figures que s’hi exposen. Tant que potser demana més d’una visita per aquells que estan disposats a gaudir de la contemplació de les peces una per una, i embadalir-se en els seus significats. I és que l’art per l’art no existia, en aquella època, tota forma d’art era sagrada. Hi ha figures monumentals, i mòmies d’animals cobertes amb uns teixits pintats que reprodueixen l’efigie dels animals. També hi ha figures diminutes, com els talismans dels quals he començat a parlar. Qui no s’ha enamorat d’un anell amb un escarabeu de lapislàtzuli? En l’exposició hi ha uns quants escarabeus tallats en diferents materials. Els quals, atenció, prenen diferents significats si la talla està feta amb fusta del sicòmor (nehet), considerada mítica. O amb fusta de salze (tcheret), arbre que estava consagrat a Osiris perquè, segons conta la llegenda, va acollir el seu cos després de ser esquarterat pel seu germà Shet, i on l’ànima del déu s’hi asseia en forma d’ocell.

Els símbols tenen la capacitat de revelar una modalitat d’allò real, o una estructura del món no evident en el pla de l’experiència immediata, escriu Mircea Eliade, historiador de les religions. L’escarabeu Kefer simbolitza el Sol, força de tota la vida planetària, així com, per analogia, simbolitza el sol interior que és el cor (per als egipcis, el cor és la seu de la saviesa). No m’estendré gaire més en el significat simbòlic que per als antics egipcis té l’escarabeu Kefer, és amplíssim i en podeu trobar més explicacions en llibres com l’esmentat Thot, de J. Garcia Font, o en l’imprescindible estudi del professor Richard H. Wilkinson, Magia y símbolo en el arte egipcio (Alianza Forma, 2003), i altres. L’escarabeu Kefer (kefer vol dir el que s’engendra a ell mateix) com a figura simbòlica significa la vida que no mor. Els antics egipcis creien en la vida del més enllà. La cosmologia egípcia, visualment tan fascinant, és d’una gran complexitat. Els codis d’interpretació que es van coneixent faciliten la comprensió d’una civilització tan fèrtil com les aigües del Nil que, sens dubte, han banyat, i no poc, la nostra cultura d’Occident.

(article publicat a Eix Diari, 14 d’octubre de 2015. La fotografia que il.lustra l'article la vaig prendre al Museu Egipci de Berlín el juny de 2015)