A les envistes de demà, 11de setembre

La tempesta del diumenge a la tarda va ferir greument el meu ordinador personal, ara s'està reparant i amb sort recuperaré els documents. Escric el post des d'un altre ordinador... Ja estic a punt, però, per assistir demà a la Via per la Independència... Us imagineu la força immensa que es pot transmetre abraçant-nos tants milers de persones les mans en les mans... Ho viurem.

Campanes i la Diada

El proper Onze de Setembre serem a la Via per la Independència, ens toca un tram dins mateix de Vilafranca del Penedès. Abans farem un àpat amb uns amics vilafranquins, hi assistirem plegats. Les campanes de Santa Maria, però, és possible que no les sentim repicar. Vilafranca del Penedès pertany a la diòcesi de Sant Feliu, i el bisbe de Sant Feliu no vol que repiquin les campanes de la seva diòcesi. Diu que l'Església ha de ser neutral en qüestions polítiques. Perquè l'Església sigui veritablement neutral en qüestions polítiques i de tota mena hauria de deixar que siguin els feligresos i les parròquies les que decideixin si les seves campanes han de repicar o no. No crec que el bisbe de Sant Feliu hagi consultat res a Roma, ho ha decidit ell, i la seva decisió no és neutra.
(la imatge està presa l'Onze de Setembre de 2012, a la manifestació multitudinària que es va celebrar a Barcelona)   

El banquer

Els banquers que coneixem, de tant mediocres, a penes pugen tres pams de l’arquetip del banquer. Corruptes sí que ho són, però nans, ja que ens han dut a la ruïna. Salvant les excepcions (hi ha banquers honorables i banques solidàries), ens afigurem aquest banquer de pel.lícula americana com un ésser àvid de diners i de poder, sense escrúpols, autosuficient i mafiós en alguns casos. Aquest banquer no està mancat d’intel.ligència, ans al contrari, és un superdotat.

Joan March, de malnom en Verga, fill d’un comerciant de la població mallorquina de Santa Margalida, encaixa a la perfecció amb aquest arquetip de banquer àvid i amb ment de cacic, amb una intel.ligència privilegiada per als negocis, amb una gran habilitat per a relacionar-se amb els poders amics i enemics, amb un instint fabulós per descobrir les febleses i les passions humanes (això li va permetre comprar qui fos), així com amb un cor fred com el marbre que el va facultar per actuar contra les lleis humanes i divines sense remordiments. Com explica Pere Ferrer Guasp al seu llibre Joan March. Els inicis d’un imperi financer (Edicions Cort), a March se li atribueix la mort de Rafel Garau, fill d’un soci seu. El motiu: haver tingut relacions amb la seva esposa, Elionor Servera. No l’estimava, però era la seva dona. De caràcter compulsiu i sexualitat vigorosa, Joan March va tenir una vida amorosa turbulenta, però fora de la seva llar.

Santa Margalida va donar dos fills d’intel.ligència superior: Joan March i Joan Mascaró, el savi orientalista i d’espiritualitat profunda que va traduir del sànscrit a l’anglès les Upanishads. A partir de 1939 Joan Mascaró va instal.lar-se a Cambridge. De molt jovenet havia estat requerit com a intèrpret per Joan March pels seus coneixements d’anglès i d’alemany, ja que March comerciava amb totes dues potències europees. Joan March i Joan Mascaró són exemple d’una intel.ligència centellejant aplicada a valors contraposats: l’un material, l’altre espiritual.

L’arquetip del banquer Joan March, l’home de finances creador de la Banca March, es dibuixa amb gran exactitud a El banquer (Edicions de 1984), de Núria Cadenes. Miquel Lluc encarna el personatge literari d’aquest banquer llegendari que va tenir prou visió de futur com per crear també la Fundació March, protectora de l’art en tots els seus àmbits. Una filantropia que havia de redimir la posteritat d’un home que no va tenir escrúpols de cap mena, que va fer anar el seu entorn com va voler. Gana la partida a sus compatriotas porque en él convergen el capitalista moderno y el aventurero de la Edad Media, va escriure Antonio Ramos a El capitalismo español al desnudo.

I el pirata. En March també hi havia un pirata. Amb una gran habilitat psicològica, a la seva novel.la El banquer Núria Cadenes hi recrea l’ànima d’aquest personatge de ment privilegiada i de caràcter convuls, ambiciós, amb una ànsia desmesurada per fer diners, utilitari i pirata audaç i combatiu que vivia la vida com un repte constant. Basada en un seguit de quadres escrits amb una prosa intensa, incisiva i amb unes imatges poderoses (en alguns moments el text s’acosta a la prosa poètica), la novel.la avança pels viaranys d’una trajectòria que ens mostra la interioritat d’aquest capitalista arquetípic (avui en diríem capitalista salvatge).

Cada dia neix un beneit, el que cal és saber trobar-lo. És una frase de Joan March, reportada per Joan Francesc March, un familiar seu. A El banquer estan traçades a la perfecció aquestes relacions de superioritat amb la resta dels altres mortals per part d’un home que en algun moment devia experimentar el sentiment d’una soledat còsmica. Admirat ho podia ser, estimat, ho podem dubtar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 6 de setembre de 2013)

       

    

    

     

Bellesa i veritat

Quan ens adonem de la bellesa d’alguna cosa, quan ens adonem que aquesta bellesa és de veritat, aquesta noció d’evidència de la bellesa o de la veritat no ens ve donada a través d’una forma intel.lectual sinó d’una bellesa que ocorre, és a dir, que es dóna en un moment determinat i de forma instantània. Quan descobrim aquest tipus de veritats estem callats, en silenci, en un moment en què no pensem.

(a la fotografia, una imatge abstracta extreta del jardí de casa)

Reflexions d'estiu

Damunt d’una tauleta de marbre amb el peu de ferro colat com aquelles dels cafès antics, hi tinc una pila de llibres. Sec en una cadira de jardí, a l’ombra de pins, acàcies i parquinsònies. Bufa un airet prim que dóna respir a l’ambient a vegades xafogós de les nostres contrades. Tot és a punt… per pensar. L’aire lliure, contràriament al que hom pugui creure, convida al pensament, a la reflexió.

De fa molt de temps, en la meva tasca d’escriptora hi tinc incorporat l’exercici de la crítica en diversos àmbits de l’art, sobretot en l’art literari. M’hi ha dut la meva condició de lectora. Llegir molt, bastant, m’ha dut a escriure crítica. Llegeixo i la lectura em provoca. Miro els llibres que tinc a la taula i sé que alguns em suscitaran l’escriptura d’una crítica. Aquests textos formen part de la meva obra, com els articles d’opinió. Escrivim en formats diferents i la crítica pot ser, millor dit, és tan creativa com ho és un poema, un conte, una novel.la.

La crítica, com la lectura que fem d’un llibre, respon a la pròpia naturalesa i als referents de qui l’exerceix. M’ho fa dir l’observació. Un mateix llibre suscita opinions i comentaris diferents, uns de més superficials, d’altres de més profunds. És natural. Escriure com llegir com emetre una crítica ens revela. Cal tenir present que no hi ha autor sense lector, així com totes les obres humanes són una revelació de si mateix, tant pel que fa al seu creador com per al seu lector o intèrpret.  

Mentre vaig pensant en tot això i ho vaig escrivint en un d’aquells paperets que sempre tinc a mà, tot d’una, animada per un recordatori, m’aixeco i me’n vaig a la biblioteca. Agafo un llibre d’Oscar Wilde, un escriptor que va exercir de crític i va opinar sobre la crítica. Sobre el arte y el artista és una antologia de diversos textos de l’autor sobre aquest tema. El va editar l’any 2000 DVD, una editorial desapareguda no fa gaire.

En un text extret del llibre El crític com a artista diu Wilde que la crítica és el document de la nostra pròpia ànima. Caram, respiro fons. També afirma que la crítica és una forma civilitzada de la nostra biografia, ja que no es refereix als esdeveniments sinó als pensaments de la nostra vida, no als accidents materials dels fets o les circumstàncies, sinó als estats d’ànim espirituals i a les passions imaginatives del pensament… Ho sospitava, però quedo com una estàtua de sal, com la dona de Lot. Wilde, que no es tallava gens a l’hora d’escriure, em deixa ben clar que un recull de les opinions escrites sobre els llibres que m’han provocat una crítica reflectirien com en un vidre ben net, els estats d’ànim i les passions imaginatives del meu pensament… Sé que és així.

I no pot ser d’una altra manera, si es considera el text crític com un text de creació, sorgit de l’ànima, no un comentari al servei de vés a saber quins interessos, petits o grans, però en tot cas constrenyidors de la llibertat d’opinió. La forma més perfecta de la crítica és la subjectiva, afirma Wilde. És clar. Els comentaris crítics han de ser personals i allunyar-se tan com es pugui del políticament correcte, que uniformitza l’opinió. Una opinió amb cara i ulls no pot ser neutra, un, una, hi ha de posar la camisa, com tampoc no ha de ser mercenària.

L’opinió crítica té una gran virtut, em sembla, i és que evoluciona al mateix temps que el pensament. Un creador és un ésser sempre a punt per a la metamorfosi sense perdre l’essència. Una bona crítica, diu Wilde, tracta el tema criticat com a punt de partença cap a una altra creació… Ben cert. Ja veig que aquesta plàcida tarda d’agost ha vingut carregada d’energia. És la mateixa energia, però, que la que incita els estats d’ànim i les passions imaginatives del pensament, per dir-ho a la manera d’Oscar Wilde.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 30 d’agost de 2013)

Col.lecció Fenosa

En memòria de Nicole Fenosa, que va morir a París el passat novembre de 2012, a la Fundació Apel.les Fenosa d’El Vendrell es pot veure la Col.lecció Apel.les i Nicole Fenosa, una part de l’exquisida col.lecció d’art del matrimoni Fenosa: pintura, dibuixos, gravats, ceràmiques, fotografies, originals de poemes, llibres de bibliòfil.

El col.leccionista d’art Juan Ybarra afirma en el catàleg raonat del seu patrimoni artístic que una col.lecció d’art respon als estats d’ànim del col.leccionista, a les seves vivències, als seus impulsos emotius.

A la vista de la col.lecció Fenosa, no hi ha dubte dels fets viscuts en una trajectòria artística fèrtil i les emocions personals que componen el relat visual de la col.lecció. En la seva contemplació, el visitant té la sensació que ha entrat en un espai de privilegi, així com se sent amarat d’una estètica molt particular. I és que els gustos estètics ens revelen tant o més que un retrat reeixit, com ara el que Jean Marie del Moral va captar de Fenosa l’agost de 1981, a la seva casa vendrellenca del Portal del Pardo, avui seu de la seva Fundació. La nuesa d’elements de la imatge resalten la figura nimbada de Fenosa en actitud concentrada, mentre traça una de les seves figures estilitzades a l’aiguatinta.

Una col.lecció personal d’objectes artístics, peces antigues i de valor bibliòfil, com és el cas, mostra uns gustos estètics que responen a una visió del món, que en el cas de Fenosa cal afegir-hi el do de les amistats. Una part de les peces exposades són obra dels amics artistes de Fenosa, entre ells el gran Picasso.

Cadascuna de les peces en exposició té una història al darrere, com ara la dels llibres i gravats japonesos antics de l’època Edo (els anomenats Ukiyo-e), que Apel.les Fenosa va adquirir l’any 1966, quan va exposar al Japó i va viatjar per l’illa a la recerca d’aquestes meravelles. 

Una col.lecció d’art descriu una història personal, però també un relat de l’entorn. Així, una col.lecció pot esdevenir un exponent magnífic d’un període artístic dins la història general de l’art i de la cultura. És el cas. En la col.lecció Fenosa s’hi pot veure el traçat d’aquell bullit artístic i cultural europeu del segle XX, que va omplir París amb el bo i millor d’artistes, intel.lectuals i escriptors de relleu com ara Paul Éluard, un dels fundadors del moviment surrealista, que abarcava tant la plàstica com la literatura. El poeta Éluard va ser un dels grans amics de Fenosa fins al punt que se’n va autoproclamar pare, com consta en una de les fotografies exposades, on es llegeix: Pour Fenosa, ton père, Paul Éluard.

En la visita vam trobar molt a faltar la Nicole, que ens rebia a casa seva amb aquella hospitalitat elegant que la caracteritzava. Sempre parlàvem d’Apel.les. Avui dia no hi ha homes com l’Apel.les. Ell mai es fixava en les coses petites, ni en les gelosies, que són ben humanes. Ell sempre a dalt, pensant en les coses de dalt, grans, mai petites, va dir-li una vegada Nicole Fenosa a Josep Miquel Garcia, el director de la Fundació, que amb encert va anar recollint paraules de la Nicole i que ara han estat publicades en una plaquette en homenatge. Les peces que integren aquesta col.lecció responen a aquesta sensibilitat afuada de Fenosa. Tanmateix, com les seves obres, que es presenten als ulls de l’espectador amb una bellesa ingràvida sorprenent, tractant-se d’escultures en bronze. Apel.les Fenosa era una ànima gran, molt gran, tant com a artista com com a persona. I Nicole Fenosa, que també era artista, l’adorava.

(amb Nicole Fenosa, al jardí de la seu de la Fundació Fenosa, estiu de 2009)

Ombrel.les

Ombrel.les de colors al cel festiu del carrer Major de Reus. Guarden de la pluja i del sol.