En aquests nous temps que hem
començat a viure –després de la manifestació multitudinària de la Diada res no
serà el mateix- es faran esforços per confondre –des de dins i des de fora de Catalunya-
el procès de superació de les estretors autonòmiques. És humà, però s’ha de
veure venir aquest ball de màscares.
La manifestació de la Diada va
donar una resposta a una realitat de dependència que es percep com a negativa.
És per aquest motiu que una gran civilitat va presidir una manifestació que ha
fet història. Ha estat gran portada als mitjans, sobretot en els
internacionals.
Ningú no ens va ensarronar: el
convenciment de la necessitat d’un acte d’afirmació multitudinari venia de dins
de cadascú i havia estat llargament madurat. Ningú no ens ha volgut enganyar
amb artimanyes, com s’ha dit per rebaixar l’evidència. Simplement observant la
realitat –injusta amb la nostra manera de ser i de fer, fins i tot en
democràcia- ens ha anat obrint els ulls. Quan un desperta dóna resposta. És un
procès natural en tota persona viva. Viure, en el sentit ple del terme, és
sinònim d’evolució, no d’immobilitat. Només la mort ens deixa inerts, cadàvers.
Catalunya, malgrat tantes
plantofades històriques, és un poble viu que vol continuar vivint i que sent
que se l’asfixia. Per viure s’ha de respirar, és una llei física. En la
manifestació de la Diada, a més de la reivindicació d’una part important de la
població que vol que Catalunya es constitueixi en estat, hi havia molta èpica.
La vida resulta eixorca sense èpica. Madurs i assenyats, però també èpics i
entusiastes, molts ens vam manifestar per afirmar una voluntat de ser, de
continuar sent. El permís per viure com som ens l’hem de donar nosaltres. Això
val per a les persones, però també per als pobles.
La voluntat mou muntanyes. Les
raons per voler la independència (o sigui un estat propi) omplen un sac. És
només al fons del sac, ple fins dalt de greuges acumulats, on sura el tema econòmic
que, no obstant això, no s’ha de menystenir. Tal com van les coses al món, en
els últims temps ens hem fet experts en economia. Per això, malgrat els
fantasmes de la por que faran recórrer, sabem que Catalunya és viable. No en va
tenim una generació de joves molt ben formats que han fet molts números, que
coneixen bé les lleis que ens poden afavorir en les noves conjuntures i que han
estudiat a fons les relacions internacionals. Molts d’aquests joves eren a la
manifestació: joves catalans de diversos orígens que nodreixen la Catalunya del
futur que va començar el dia Onze de Setembre de 2012.
No hi era tothom, s’ha dit, per
minusvalorar el valor social, polític i cultural d’una manifestació
espectacular. És evident. Els uns perquè no hi van poder anar, els altres
perquè no hi van voler anar. És natural que sigui així, cal comptar sempre amb
la pluralitat d’opinions com també cal comptar amb la persistència d’algunes
realitats. En el camp de la medicina, així com en el de la psicoanàlisi, s’ensenya
que quan un problema no es resol torna a aparèixer, i sovint magnificat. Per
això sobta que hi hagi gent sorpresa del que està passant, del fet que molts
volguem anar on volem anar. Una transició descafeïnada va deixar el mal
anomenat ‘problema català’ sota l’estora. Però Catalunya és una nació històrica
i per això es vol estat. Les noves generacions hi tenen tot el dret i els més
grans que pensem com ells encara no som morts.
(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de setembre de
2012)
