dissabte, 29 de setembre del 2012

Memòria dels morts


El passat dia 26 de setembre va fer tres mesos de la mort del meu pare.
Ningú no podria afirmar d’una manera absoluta que els morts no existeixen.
Existeixen en aquest espai que és l’absència que se superposa a la presència. I també existeixen en la memòria: una recreació constant, és a dir, en el moment present, d’allò que un dia va ser i d’aquells que un dia van ser. La memòria ens retorna els nostres morts una i una altra vegada, indefinidament. Amorosament5.

dijous, 27 de setembre del 2012

Avui volem decidir

Tota experiència humana, tant en l’àmbit personal com en el col.lectiu, és filla del seu temps. Els humans som bàsicament temps, tot i que en nosaltres hi hagi l’herència del passat i la projecció del futur. Aplegant passat i futur avui volem decidir què fer de l’herència i com ens projectem vers el futur. L’ésser humà es manifesta en l’acció, no podem renunciar a actuar sense deixar de ser humans en plenitud.
(fotografia presa a la Via Laietana el dia Onze de Setembre de 2012)

dimarts, 25 de setembre del 2012

Llenguatge poètic


El llenguatge poètic busca expressar el món, fer llum sobre el que l’habita. El llenguatge poètic busca comprendre el món, no prendre’l, no pretén dominar el món sinó estimar-lo.
(a la fotografia, l'aparador d'una botiga de la població de Burgo de Osma, agost de 2012) 

diumenge, 23 de setembre del 2012

Catalunya viva


En aquests nous temps que hem començat a viure –després de la manifestació multitudinària de la Diada res no serà el mateix- es faran esforços per confondre –des de dins i des de fora de Catalunya- el procès de superació de les estretors autonòmiques. És humà, però s’ha de veure venir aquest ball de màscares.
La manifestació de la Diada va donar una resposta a una realitat de dependència que es percep com a negativa. És per aquest motiu que una gran civilitat va presidir una manifestació que ha fet història. Ha estat gran portada als mitjans, sobretot en els internacionals.
Ningú no ens va ensarronar: el convenciment de la necessitat d’un acte d’afirmació multitudinari venia de dins de cadascú i havia estat llargament madurat. Ningú no ens ha volgut enganyar amb artimanyes, com s’ha dit per rebaixar l’evidència. Simplement observant la realitat –injusta amb la nostra manera de ser i de fer, fins i tot en democràcia- ens ha anat obrint els ulls. Quan un desperta dóna resposta. És un procès natural en tota persona viva. Viure, en el sentit ple del terme, és sinònim d’evolució, no d’immobilitat. Només la mort ens deixa inerts, cadàvers.
Catalunya, malgrat tantes plantofades històriques, és un poble viu que vol continuar vivint i que sent que se l’asfixia. Per viure s’ha de respirar, és una llei física. En la manifestació de la Diada, a més de la reivindicació d’una part important de la població que vol que Catalunya es constitueixi en estat, hi havia molta èpica. La vida resulta eixorca sense èpica. Madurs i assenyats, però també èpics i entusiastes, molts ens vam manifestar per afirmar una voluntat de ser, de continuar sent. El permís per viure com som ens l’hem de donar nosaltres. Això val per a les persones, però també per als pobles. 
La voluntat mou muntanyes. Les raons per voler la independència (o sigui un estat propi) omplen un sac. És només al fons del sac, ple fins dalt de greuges acumulats, on sura el tema econòmic que, no obstant això, no s’ha de menystenir. Tal com van les coses al món, en els últims temps ens hem fet experts en economia. Per això, malgrat els fantasmes de la por que faran recórrer, sabem que Catalunya és viable. No en va tenim una generació de joves molt ben formats que han fet molts números, que coneixen bé les lleis que ens poden afavorir en les noves conjuntures i que han estudiat a fons les relacions internacionals. Molts d’aquests joves eren a la manifestació: joves catalans de diversos orígens que nodreixen la Catalunya del futur que va començar el dia Onze de Setembre de 2012. 
No hi era tothom, s’ha dit, per minusvalorar el valor social, polític i cultural d’una manifestació espectacular. És evident. Els uns perquè no hi van poder anar, els altres perquè no hi van voler anar. És natural que sigui així, cal comptar sempre amb la pluralitat d’opinions com també cal comptar amb la persistència d’algunes realitats. En el camp de la medicina, així com en el de la psicoanàlisi, s’ensenya que quan un problema no es resol torna a aparèixer, i sovint magnificat. Per això sobta que hi hagi gent sorpresa del que està passant, del fet que molts volguem anar on volem anar. Una transició descafeïnada va deixar el mal anomenat ‘problema català’ sota l’estora. Però Catalunya és una nació històrica i per això es vol estat. Les noves generacions hi tenen tot el dret i els més grans que pensem com ells encara no som morts.
(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de setembre de 2012)



 

dimecres, 19 de setembre del 2012

No deixis que es rovelli...

En el Llibre de la vida, de Teresa de Jesús, en un paper que em devia servir de punt, he trobat aquesta frase que va signada per Teresa de Calcuta: Continua a desgrat que tothom esperi que abandonis. No deixis que es rovelli el ferro que hi ha en tu. No podia arribar en millor moment, personal i col.lectiu. Comparteixo amb vosaltres la troballa.
(a la fotografia, unes teules velles)

dimarts, 18 de setembre del 2012

Demostracions

Els científics juguen amb una bona eina, que és la demostració de les seves hipòtesis. També els valors, de naturalesa tan extraordinària com indefinible, han de ser demostrats a través de l’acció.
(a la fotografia feta aquest juny passat, parada de llibres de segona mà a Florència)

dilluns, 17 de setembre del 2012

Expressió de la multiplicitat


La unitat, expressió d’un ideal, és una realitat. Com també és una realitat que la unitat és multiplicitat. La vida és una. L’expressió de la vida és múltiple.
Fent teologia especulativa, si Déu (o el que anomenem Déu) s’hagués volgut únic i indivisible no s’hauria dividit en la creació, aspecte de l’existència que, ara com ara, està en procès.
Metafísicament parlant, doncs, un fenomen com la independència no està fora de la unitat sinó que l’expressa en la seva multiplicitat.