Papallones vermelles

Ja sabeu: aquests dies som Carnaval... Papallones vermelles agafades al vol... de la càmara fotogràfica.

Des de Vílnius

Fa uns dies, via Internet, em va escriure l'artista Elvyra Katalina Kriauciunaite, la meva amiga lituana. La seva carta és de felicitació, ja que li havia arribat la notícia que al Parlament s'ha proclamat Catalunya poble sobirà, és a dir, amb capacitat (legítima) de decidir sobre el seu destí com a poble... Ella sap molt bé què significa això, tot i que, com li dic en la contestació a la seva carta, tan sols és un primer pas per al nou estat que molts volem. Lituània va retornar a ser un país lliure fa vint-dos anys, després de la desfeta de la Unió Soviètica. "Hi va haver molts problemes", em diu l'Elvyra. "Però val la pena suportar-los en ares de la llibertat." Jo li dic que sí, que, com les persones, també els pobles amb voluntat de ser-ho han de poder ser lliures.
(a la fotografia, una imatge de Vílnius)

L'ou o la gallina

No hi ha primer gra i l’ou ha estat anterior a la gallina –escriu l’estudiós R.A. Schwaller de Lubicz. La substància d’aquest ou sempre ha existit com a substància sense forma, Verge còsmica. L’esperma del gall, per contra, ha arribat a ser, ha estat generat en ell des de la nebulosa còsmica.

No desfarem avui el misteri de si és primer l’ou o la gallina, o la inversa, en els orígens del món. Schwaller creu que primer va ser l’ou. El meu pensament participa d’aquest mateix principi, però això no vol dir res, encara que a mi em serveixi per sentir –això és la vida manifestada- el que la meva raó no sap. 

(a la fotografia, un gall del Penedès fotografiat aquest Nadal passat) 

La veu de la terra

Algú dirà: aquesta dona té molta imaginació. I és que sento la veu de la terra. Una veu que em parla amb la llengua dels avantpassats, que la van pastar amb bona farina del llatí. Ha vingut gent d’altres terres, direu, gent que parla altres llengües. Però la veu d’aquesta terra és la que és i, amable com és, convida tothom a parlar amb aquesta llengua a fi i efecte que se la sentin seva com es poden sentir seva aquesta terra. La gent que ha vingut d’altres terres és possible que no senti aquesta veu a la primeria. És natural. Però amb el temps, quan es para l’orella, la veu de la terra pot sentir-se… 

(a la fotografia, una imatge del paisatge del Priorat, estiu de 2006)   

"Moisés i Aaron" de Schönberg

La música atonal (i, posteriorment, dodecafònica) d’Arnold Schönberg (Viena, 1874 – Los Ángeles, 1951), ens posa de cara a la paret, ens obliga a fer-nos-en una opinió segons les nostres tendències estètiques. Perquè, sens dubte, en la música de Schönberg hi ha una voluntat de provocació intel.lectual, però també de provocació sensorial que trastoca els cànons.

Devem a Schönberg una transformació radical en el llenguatge de la música, com resalta l’antropòleg Lluís Duch en el text d’introducció del libretto de l’òpera d’Arnold Schönberg Moisès i Aaron (Fragmenta), per a la traducció del qual ha comptat també amb la col.laboració del músic Josep Barcons.

Lluís Duch ens posa en antecedents de les coordenades intel.lectuals que van guiar el sender arriscat de Schönberg. Conèixer la biografia d’un autor, el que en podríem dir la seva biografia espiritual més que no pas l’anecdòtica, facilita la comprensió de la seva obra. Nascut en el si d’una família jueva, com tants joves Schönberg es va declarar agnòstic. Més tard es va convertir al protestantisme. La Primera Guerra Mundial, un daltabaix polític, social, però també d’estructures psicològiques, que va saccejar el cor d’Europa, va fer prendre consciència a Schönberg de la seva judeïtat posada en qüestió per un entorn tan advers com beligerant. En aquest moment, l’any 1923, va retornar al judaísme, tot i que no ho va fer públic fins al 1933.

Les composicions atonals de Schönberg, que inicialment s’havien volgut trencadores amb una música pautada, convencional, que reflectia l’ambient burgès, acomodat, frívol, de la Viena de l’època, segueix aquest camí de preocupacions metafísiques. És des d’aquest punt de vista que cal llegir Moisès i Aaron. Partint del text bíblic i de la pròpia experiència espiritual com a jueu, Schönberg posa en contrast el paper dels dos germans en la seva relació amb Déu i la llei. Una relació que, d’alguna manera, també es pot trobar reflectida en una època històrica que va provocar tanta conflictivitat.

Moisès rep al Sinaí la revelació de la paraula de Déu i la seva llei, però és Aaron qui s’encarrega de traduir-la al poble, i ja se sap que tota traducció comporta alguna forma de traició a la paraula original. A l’òpera Moisès i Aaron, Aaron hi escenifica la bellesa; Moisès, la veritat –escriu Duch. En efecte. El text de Schönberg posa en diàleg antagònic la religió més o menys idolàtrica del poble i la veritat nua i pura. El Déu de Moisès es manifesta sense imatge, per tant és difícil de conceptualitzar, és més, no s’hauria de representar de cap manera. Així, doncs, Schönberg viu el Déu dels seus avantpassats a la manera mosaïca, sense guarniments en la oratòria, que en algun moment, ai, sempre pot actuar d’encantadora de serps.

Tal vegada el camí per retrobar aquest Déu inaccessible sigui retornant al silenci tot abandonant les formes convencionals que hem creat. Però com fer-ho? Schönberg va voler començar de zero. Davant de la incomprensió, va pensar que algun ordre hi hauria d’haver també per a la música atonal. I va inventar un sistema, el dodecafonisme, basat en el mapa d’evolució espiritual que atorga la càbala jueva. A la vista de la música, ja sigui culta o popular, dels nostres dies, algú pot preguntar-se si Schönberg va fracassar en la seva proposta. Es diu que a Roma s’hi arriba per tots els camins. A Déu i a la música també. Però la tendència es buscar camins que resultin més fàcils de transitar. El de Schönberg, com el de Moisès amb el qual el compositor s’identificava, certament no ho és.
(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de gener de 2013)

Vers de Pitàgores

A Pitàgores se li atribueixen moltes dites, molts proverbis, versos d’or, com en diu la tradició respecte del mestre. N’aplego un a l’atzar, que em salta a la vista: No poseu l’aliment en vas impur. Un vers bo per a meditar una tarda sencera, millor encara, una vida sencera.

Simbolisme del cos

El simbolisme del cos com a temple (o casa de Déu) és universal i, per tant, corrent tant a Orient com a Occident. Això és així perquè segons la tradició vam ser creats a imatge i semblança de la divinitat. El microcosmos es correspon al macrocosmos, deien els grecs; el que és a dalt és a baix, diu la doctrina hermètica.

(a la fotografia, ermita de la Marededéu de la Foia, Cabassers, Priorat, estiu de 2006)

La vida és

El veritable Déu existeix. I no mor perquè Déu significa la veritat més alta, l'energia fonamental de l'univers. Déu existeix, però la humanitat ha fugit d'ell, la civilització moderna ha girat completament l'esquena a l'ordre de l'univers. Aquestes paraules són del reconegut monjo zen, Taisen Deshimaru. Si la paraula Déu incomoda, escriviu energia fonamental de l'univers, allò que som en la nostra fisicitat i més enllà de la fisicitat, tot i que això ens resulti un misteri. Quant a l'ordre de l'univers, per més que no el poguem comprendre, hi és perquè la vida a través de la qual es manifesta és...

Gent de bona voluntat i el poder

L’experiència –viscuda o observada- ens diu que els profetes (o gent de bona voluntat i amb coratge) acaben malament. Molesten perquè denuncien les institucions de poder. Així, doncs, pel que fa a la nostra tradició, el conflicte no va ser entre Jesús i el judaisme –és a dir: la creença espiritual-, sinó amb el poder establert. Sembla que sempre ens trobem en el mateix lloc, i en això no es diferencia pas l’àmbit profà del sagrat. Només cal mirar entorn.

(a la imatge, una fotografia d'Escaladei, estiu de 2006)

De quan érem hippies

“Jo era massa pobra per ser hippy” –diu en una entrevista la soprano lírica i intèrpret de jazz Barbara Hendricks, nascuda a Arkansas. “Els hippies eren nois rics que passaven els caps de setmana en cases molt boniques.”

Vet aquí. Com aquella bohèmia que a principis del segle XX només podien practicar els nois (no les noies!) de casa bona… Ho he afirmat en moltes ocasions, quan parlo de la nostra època hippy, afortunadament més equitativa quant a sexes. La majoria érem hippies de cor perquè no en podíem exercir, ja que érem gent que treballava de dia i estudiava els capvespres amb ànim de fer estudis superiors, de no interrompre la formació que consideràvem imprescindible. I quan dic hippies vull dir el seu vessant romàntic d’estimar la poesia tan empeltada d’Orient, la pau en aquella època de guerra al Vietnam, a Israel, la llibertat de pensament enfront del pensament únic que imperava a la península i que vam esberlar a les catacombes. Això sí, anàvem vestits de hippies, al meu parer aquell estil de robes era bonic, era alegre, ens estava bé, als joves. Però fèiem una vida ben complexa, complint amb la responsabilitat i els horaris de treball, i expandint-nos estudiant i estudiant, com si ens haguéssim de beure biblioteques senceres. La bohèmia no hi tenia gaire lloc, en aquesta vida, tot i que segurament molts n’hauríem volgut viure alguns bocins encara que només fos per tastar-la.

(extret de La capsa verda. Fotografia extreta d'Internet)

Aprenentatge

El fracàs, les equivocacions, els errors no ensenyen en el mateix moment que la persona els comet. S’ha d’esperar que baixi la temperatura de la desil.lusió, del desengany, fins i tot de l’autopunició. L’aprenentatge és posterior, es produeix per reflexió. Aprenentatge necessari perquè la vida humana vagi agafant un sentit humà, precisament.

(a la fotografia, arc de Sant Martí a Vilanova i la Geltrú)

Fulguració

Som éssers periples, això diu la carn. Però en algún racó d’aquesta carn s’hi amaga una fulguració que ens llança més enllà del límit de la matèria: la memòria d’aquells que ens estimen, l’admiració d’aquells que tenen el cor obert com per admirar… Però també hi ha alguna cosa, en aquesta fulguració, que ens diu que no mor. Perquè vivim en la carn, però també en aquesta fulguració que la sobrepassa.

Regeneració

Com suposàvem, el 21 de desembre va portar el solstici, però no la fi del món. En companyia de la família i dels amics, i brindant amb cava, hem encetat el 2013. Un any de crisi encara, però per aquesta mateixa causa, una porta oberta a la regeneració dels valors que potser ens hi han dut.

Moltes veus coincideixen, a les acadèmies, al carrer, a les cases: és un fet que els homes i les dones occidentals (i els orientals que ens imiten) cada dia s’han obsessionat més amb els aspectes materials de la vida i s’identifiquen amb la seva personalitat, en realitat una màscara que ens allunya de la nostra naturalesa veritable, que és espiritual, i que en el passat ha estat cultivada a través de creences i religions. Que, sovint materialitzades elles també, han acabat per ser gairebé només una representació. És evident que estem generalitzant, ja que hi ha exemplars i valentes excepcions. En la nostra tradició penso ara en Teresa Forcades, en Xavier Melloni o en el desaparegut Raimon Panikkar, i molts més que no cabrien en aquest full.

La vida quotidiana no està deslligada de la transcendència, i aquesta experiència conjunta de l’immanent i el transcendent forma part dels continguts fonamentals dels camins espirituals que els humans hem estat capaços de crear per viure una vida amb sentit, per a cada cultura el seu i per a cada persona el seu. Fins i tot filòsofs de la sospita com Freud han pouat camins que pensen la naturalesa humana més enllà de l’estricta materialitat, tot i que, està clar, la continguin. Psicologies avançades com la transpersonal ja contemplen l’ésser humà en la seva globalitat, tal com l’entenien els savis antics: carn, ànima o psique, i esperit.

Cal pensar, perquè així s’experimenta, que, segons diu Maslow, dins de cadascú hi ha una naturalesa innata, intrínseca i immutable. Un nucli essencialment bo, ètic i sobretot real, més real que la nostra personalitat. Sembla difícil veure’ns així quan el que observem és força mala fe i el mal en formes diferents. Quan no sense un treball herculi per part nostra assolim d’apartar el vel de la ignorància –el mal és sobretot ignorància-, podem reconèixer en nosaltres aquest Ser que som més enllà de tota contingència. És difícil salvar la distància entre el nostre ego i aquest Ser, que la Bíblia diu que és a imatge de Déu, i que Jung identifica amb el Sí-mateix o Jo superior.

Si pensem que aquest nucli de veritat ens pot empènyer a la realització de la seva bondat i bellesa, si creiem que aquest nucli té la necessitat de manifestar-se amb tota la seva intel.ligència, amb tota la seva llum, donem-li pas i cultivem-lo en la mesura de les nostres forces. La natura, que és mestra, ens ensenya que tot fruit està contingut en la seva llavor. L’esperit del Nadal i el naixement de l’any nou pot ser viscut com un infantar aquest Ser interior perquè visqui i maduri durant l’any. És un lloc comú dir que tota evolució i regeneració comença per un mateix. Però és així.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de gener de 2013)

Actitud auroral

Dies enrere vaig llegir que José María Torres, excampió del món de karate, quan va deixar aquesta pràctica per crear una empresa, va llençar a les escombreries tots els trofeus que havia guanyat. Volia partir de zero, molt d’acord amb l’esperit que inspira el karate.

L’any 1993, uns pocs anys després d’haver decidit entrar en el camp de les lletres, vaig llençar el munt de trofeus que havia aconseguit presentant-me a premis de tercera fila, és clar, però que van donar empenta a la meva autoestima, però de la qual vaig voler prescindir en aquest moment com a agafador. I és que de seguida vaig veure que el camí literari que havia agafat cada dia seria més estret i encara no preveia fins a quin punt.

Sempre m’ha semblat adient anar deixant llast, que no em pesi res a l’hora de posar-me davant del paper. I si alguna cosa em pesa la deixo ben allisada precisament al paper…

No parteixo de zero, a l’hora d’escriure, ans al contrari. La memòria, l’experiència i la reflexió són ingredients bàsics en el meu obrador. Però sí que parteixo de zero quant a la meva actitud, que voldria sempre auroral. Aquesta llum naixent i amb olor de bugada m’obre la ment i el cor. Així devia ser el primer dia… –aventuro amb la imaginació. I em situo en l’aire net d’aquest primer dia sense por, mirant de conduint la por, mirant de transmutar la por en llibertat en la mesura de les meves forces, que són les que són més el desig de superar-les, conscient que allò que m’empeny és més que el meu jo.

(extret de La capsa verda. A la imatge, una aurora en una finestra de casa) 

La Carla i el Rei Ros

La Carla mirava ahir molt atentament el Rei Ros, que té a les mans un caramel, preludi del que ha estat avui, un dia màgic per a tants infants!

Mà angèlica

Mà angèlica, obre’m el cor.

No amb els dits del dubte de Tomàs

sinó amb els dits de l’aurora.

Obre en el meu cor una galeria de llum

que travessi de bat a bat

la muntanya de dolor.

No temo la teva mà d’aigua

ni la teva mà de foc.

He sembrat aquesta terra amb paciència

i ja sento a l’oïda el vent del nord.

(a la fotografia, primer pla d'un dels àngels que viuen a casa)

Moisès Broggi

El dia 31 de desembre de 2012, amb una gran lucidesa va morir a 104 anys el doctor Moisès Broggi, humanista promotor de la bioètica, pacifista i patriota català, metge cirurgià noble de cor que havia salvat moltes vides.

Quan va saber la notícia, la mare de seguida em va recordar que va ser ell qui va operar la meva cama esquerra quan me la vaig trencar als tretze mesos. Diu que cantava mentre m’operava. M’agrada la gent que es mostra feliç de fer el que fa i el doctor Broggi era feliç amb el seu ofici humanitari.

Després d’operada, la cama va començar a gangrenar-se. El doctor Broggi em va donar per morta. Tant és així que les monges d’aquella senzilla clínica privada –Broggi havia estat destituït del seu càrrec a l’Hospital Clínic per la repressió franquista-, compadides de la jove mare i de la nena que explicava a tothom que ho volgués escoltar com s’havia trencat la cama, van anar a la capella a resar. Potser esperaven un miracle i el miracle es va produir. Un metge jove, amb iniciativa, segurament un bon deixeble del doctor Broggi, davant del cas va decidir dur a terme una cirurgia dràstica, radical. Amb el bisturí va anar apartant la carn podrida que ja anava enfilant-se per la cama infantil fins a deixar-la pelada com un os. La cura salvatge va resultar salvadora, la carn va començar a crèixer i d’aquell trasbals de la matèria viva només en resta una cicatriu. Això sí, tinc poc muscle en aquesta cama i és uns mil.límetres més curta que l’altra, la qual cosa no es veu gens, però en els meus primers anys joves es va descobrir que havia condicionat el desenvolupament de la meva columna vertebral. No recordo cap dia de la meva vida que la columna no em faci mal. Però estic viva.

(extret de La capsa verda. A la imatge, Moisès Broggi de jove)

1 de gener de 2013

Benvingut, 2013! Alguns diuen que serà un any dolent perquè porta el número 13. Provem de mirar una mica més enllà del que es veu i sumem els números que el componen. Dóna 6. Entre els símbols que porta aparellats el número 6 anotem aquest: el número 6 és el número de la creació, ja que, segons el relat bíblic, al sisè dia es va completar l'Obra. No sembla, doncs, que sigui pas de mal auguri... Desitjo que tot allò que tingueu entre mans (i aixó val també per al nostre país) es completi i us doni la merescuda satisfacció i que la poguem compartir, com nosaltres ahir vam compartir el sopar fraternal per rebre el nou any a casa dels nostres amics vilafranquins, l'Anna Ruiz i el Pere Martí. A la fotografia, una imatge de la recepció del 2013!

Bon Cap d'Any 2013!

L'ànima ha de trencar-se, obrir-se en la seva pròpia llum -escriu Mestre Eckhart. De la nit i de la llum brolla un foc, un amor. És així com l'ànima ha d'entrar en l'ordre diví.

Que d'aquesta nit, l'última de 2012 i la primera de 2013, brolli un amor que il.lumini tots els dies de l'any que som a punt d'entrar!

Aniversari

Aquesta nena de quatre mesos que es mira amb atenció la seva mà, va néixer tal dia com avui fa 33 anys...

Per molts anys, Cristina!