dilluns, 31 d’octubre del 2016

El pou (in memoriam)

El pou.
Imatge negra, fonda, opaca.
Ull buit, ull de calavera.
No hi ha buit en el record.
Record de què.
T’ho diré:
un home va caure al pou mentre el construïa.
Inici de la tragèdia.
Inici de la buidor terrible.
Absència del pare.
Es va perdre l’amor en aquella fondària.
Es va extingir en aquella foscor.
La memòria,
amor i dol transfigurats,
roman.

(aquest poema, que pertany al llibre de poemes inèdit, Mans, còdols, el cel, està escrit en memòria del meu pare i del seu pare. La fotografia està presa al cementiri de Montjuïc, on fa quatre anys està enterrat el meu pare)


dilluns, 24 d’octubre del 2016

Escriure a mà

Hi ha expressions artesanals que comencen a ser rareses. Escriure a mà n’és una. Quan jo era nena se’ns ensenyava a escriure a mà, com ara, però també se’ns ensenyava cal.ligrafia. No és el mateix. La cal.ligrafia, executada amb una ploma especial, era tot un art. En vaig aprendre, i durant bastant temps la meva lletra va estar impregnada d’aquell gest que dóna l’aprenentatge de la cal.ligrafia. La meva lletra ha anat evolucionant, i de quina manera!, però no ha perdut aquell gest en el qual s’hi pot llegir, per exemple, la sensibilitat de la persona.
     
Escrivim amb la mà, però qui dirigeix l’operació és el cervell. Escriure a mà demana un temps que no s’adiu gaire als temps accelerats que vivim. Amb l’invent de les màquines d’escriure vam començar una carrera que l’ordinador encara ha fet anar més lluny. A la mateixa escola on em van ensenyar a escriure a mà i a fer cal.ligrafia, també em van ensenyar a escriure a màquina. Tot m’ha servit a l’hora de dibuixar i d’escriure, que són les dues línies que van paral.leles en la meva realització professional i personal.
     
Poc escrivim a mà, ara, i molt menys fem cal.ligrafia! I, no obstant això, és recomanable adquirir destresa amb les mans escrivint a mà, aprendre a fer una lletra clara a més de resoldre problemes matemàtics, situar-se al mapa, saber història, escriure sense faltes d’ortografia, entendre el que es llegeix, saber el teorema d’Arquímedes i el que més convingui per donar eines de base per edificar això que en diem cultura, coneixement.

     
En alguna ocasió m’han preguntat si escrivia versos a l’ordinador. Sí, perquè a vegades em ve un vers al cap i l’escric de seguida. Però molts altres versos els escric en papers minúsculs, o darrere la targeta T-10 per la mateixa raó de seguir la veta inspirada. Guardo alguns d’aquests papers on es veu el ritme del pensament quan enllaça amb la imatge poètica... Això només és possible veure-ho en un paper escrit a mà.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d'octubre de 2016. El text manuscrit, antic, procedeix d'una fotografia del meu arxiu)

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Els poetes se n'alegren


Parlo de Robert Zimmerman, que va prendre el nom del poeta Dylan Thomas, no perquè sí. Hi ha un debat encès entorn de la concessió a Dylan del Premi Nobel de Literatura 2016. Defensors i detractors es tiren els plats pel cap. On s’és vist, el Nobel de Literatura és per a l’alta literatura. No sóc gens sospitosa d’escriure res intranscendent fins allà on arriben les meves llums i, en canvi, m’he alegrat que l’Acadèmia Sueca hagi premiat el fet d’haver creat "noves expressions poètiques dins la gran història de la cançó americana". Tot innovant-la, la poètica de Dylan segueix el fil de la tradició, passant per la beat generation.
 
Ha estat un fenomen, el debat a favor i en contra de Dylan, que no ha dit res. El que havia de dir ho diu amb les seves cançons. Sempre he considerat Dylan més poeta que cantant. Les seves lletres, traduïdes al català pels grups de folk dels meus anys joves, són en el meu paisatge literari al costat de Zweig, Tolstoi, Dickinson, Musil, Hesse, Tsvietàieva, Lispector, Zambrano, Lao Zi, Basho, Khayyam, per posar noms als quals afegeixo el de Cohen, poeta i cantant com Dylan. És contradictori? Al jardí de la literatura hi creixen moltes flors. Així, quan vaig començar a confegir la meva genealogia com a escriptora vaig descobrir les trobairitz. Com els antics aedes grecs, aquestes dones de l’Edat Mitjana cantaven poemes compostos per elles mateixes.

Sempre he trobat meravellós que un poema inspiri música. He plorat en escoltar en el piano i en la veu del jove Salvador Pané composicions musicals inspirades en els meus poemes Amor que descansa i La casa és de pedra. Jo no en sóc capaç i admiro qui en sàpiga, com admiro veus poètiques a contra corrent com la de Blake, Whitman o Lorca, que mai no van guanyar un Nobel. Ja se sap que el suec és un premi que té molt de polític i potser ara el que premia, obrint el compàs de la percepció de la literatura, és una manera de veure el món, una actitud. Per això mateix crec que els poetes que admiro s’alegren del reconeixement de Dylan, jove rebel que ha cantat com ho ha fet perquè ells li van obrir el camí amb les seves pròpies rebel·lies.

(article publicat a Catorze14, 14 d'octubre de 2016)

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Noies guies

Moltes de nosaltres hem estat Noies Guies, Girls Guides, la branca per a noies scouts fundada anys després del 1907, quan l’anglès Baden-Powel va fundar l’escoltisme, una escola de formació humana de primer ordre. L’escoltisme s’inspira en la idea que es pot arribar al nostre màxim potencial sempre que ho treballem, és clar.
     
En un reportatge que signa Bea G. Aranda informa que Hillary Clinton, que pot arribar a la presidència dels Estats Units, va ser noia guia. El seu pare li va suggerir apuntar-s’hi perquè la filla volia tenir una professió de noi i ell era conservador. La jugada no va sortir bé, ja que ser girl scout no va treure els ocells del cap de Hillary sinó al contrari: la va empènyer a volar.
     
L’escoltisme, que dóna recursos pràctics per ser autosuficient, també dóna eines per dur a terme feines de lideratge com planificar, analitzar problemes i resoldre’ls, reaccionar de forma positiva davant les dificultats... Recordeu les que heu estat cap de garba (així s’anomenen en català els diversos grups de què es compon un esplet, o agrupació escolta de noies guies), recordeu la responsabilitat de comandar la vostra garba i dirigir-la amb eficàcia sense autoritarisme, tal com crèiem. Vam aprendre a exercir autoritat, més que poder, que ja sabem com les gasta.

Hi ha un aspecte viscut en aquells anys de noies guies: l’aprenentatge d’un feminisme militant que no hem deixat, i dues de les fites que es treballen en l’escoltisme. Una: la màxima Sempre a punt, afirmada en la cerimònia de la promesa, i l’altra la recomanació de fer un BO diària. Què és la BO? Una bona obra, una obra bona, apuntar al millor, a l’excel.lència. Allò que fem bé repercuteix positivament en els altres. El món no canvia sol ni el canvien els de dalt, sigui on sigui aquest dalt. Nosaltres contribuïm al canvi. Això és la BO: responsabilitat individual en consonància amb l’entorn. La BO és per sempre, perquè sempre ens estem fent.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d'octubre de 2016. A la imatge, les noies guies que integràvem la garba Carlines (les garbes del meu esplet duien noms de flors silvestres. La fotografia està presa en una excursió a Palau de Plegamans i crec que devia ser l'any 1965. La cap de garba,  en aquell moment Natàlia Senmartí, mostra l'ensenya en el bordó)

divendres, 7 d’octubre del 2016

La força de la nació

Fa poc el president Obama va inaugurar el Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana, on es visualitza la història dels esclaus negres als Estats Units. Posar de manifest una vergonya nacional honora les víctimes i les restaura de la violència de l’esclavitud que van patir de forma tan injusta com cruel. Aquest tipus de museus es fan perquè es reconeixen les raons morals que han d’emparar la llibertat de pobles, col.lectius i persones.
     
Vaig recordar aquest esdeveniment que potser ha arribat una mica tard, però ha arribat, esdeveniment que reconeix les raons morals de col.lectius i persones dels EUA, mentre llegia La nació necessària (Angle Editorial), l’assaig de filosofia política de Joan Vergés Gifra, premi Ramon Trias Fargas. Aquest professor diu que els catalans, que no tenim armes ni diners ni ambaixades ni aliats poderosos, tenim una força fonamental per sortir-nos-en amb el procés sobiranista: raons morals.
     
Les raons morals són imbatibles, o ho haurien de ser en les societats democràtiques o amb vocació d’assolir la plena democràcia. Hi ha antigues raons històriques de voluntat d’esclafament de Catalunya, de persecució i aniquilació de la llengua i la cultura (Josep Benet parlava de genocidi cultural), i de maltractament econòmic fins i tot en els darrers temps, teòricament democràtics. Són raons fortes, de pes, raons que alimenten per elles mateixes el desig d’autodeterminació de tants catalans. Però hi ha una raó encara més poderosa: la raó moral, un dret humà, es miri com es miri. Però hem d’explicar-ho bé perquè no es vol sentir, potser perquè s’hauria de reconèixer aquesta raó moral.
     
Amb tot, imaginem, diu Vergés, que algú fa la pregunta: “Catalunya, perquè té dret a la independència?” La resposta és tan senzilla com concloent, ja que no mira només al passat sinó que descriu el moment present, el moment definitiu en el qual hem pres consciència d’una manca total d’eines per a desenvolupar-nos com a persones autònomes i amb totes les potencialitats, i això val per a tots els catalans, siguin o no independentistes, tots som al mateix vaixell: “Catalunya té dret a la independència perquè els fets recents i la història demostren que l’Estat espanyol no reconeix Catalunya com a nació ni té la intenció de fer-ho (el subratllat és meu). Aquest no reconeixement constitueix una injustícia, perquè els catalans han demostrat reiteradament que Catalunya és una nació. En tant que nació [maltractada i menystinguda] té dret a crear un estat propi si una majoria de catalans així ho desitgen”.

     
La nació és, doncs, tan necessària com un dret fonamental i moral del catalans. I els demòcrates, d’aquí i d’allà, haurien de recolzar aquest dret com amb pretensions universalistes recolzen els drets d’altres pobles. No es pot ser tan cínic, no es pot parlar dels drets humans i morals dels més diversos pobles i nacions del món sense respectar i reconèixer els drets dels pobles d’una Espanya que es nega a reconèixer a ser plurinacional.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d'octubre de 2016. Imatge de l'estelada penjada a casa nostra un 11 de setembre)