diumenge, 18 de desembre de 2011

L'habitació imaginària

El passat 15 de novembre va inaugurar-se a Arts Santa Mònica la mostra L’habitació imaginària, que comissariada per l’arquitecte Enric Granell proposa un recorregut pel món creatiu de Juan Eduardo Cirlot, una personalitat literària complexa, inclassificable i fora dels cànons, i per aquesta raó massa desconeguda encara, tot i que provoca un gran entusiasme intel.lectual en aquells que s’hi acosten. 
Al Diccionario de símbolos de Juan Eduardo Cirlot es pot llegir respecte del símbol de l’habitació: “És el símbol de la individualitat, del pensament personal”. En aquesta afirmació sens dubte hi ha una interpretació tan simbòlica com psicoanalítica relacionada amb el món dels somnis. Basti recordar aquí un dels llibres de Cirlot: 80 Sueños, publicat l’any 1951 sota el segell de Dau al Set, grup artístic i intel.lectual amb el qual el poeta, simbolista i un dels crítics d’art més influents del seu temps va estar estretament lligat.
Va existir l’habitació imaginària? Va existir una habitació que el mateix Cirlot descriu al poema Momento, i de la qual parteix la mostra. Però l’habitació que descriu Cirlot és la d’aquell ‘moment’, ja que com el mateix Granell explica al text del catàleg editat per a l’ocasió, sembla que Cirlot no era un home que acumulés llibres i objectes en aquesta habitació de treball: el que hi tenia avui ja no ho tenia demà, tot circulava a una gran velocitat, ja que el poeta sempre necessitava nous estímuls per als seus poemes.
Inalterables en el seu lloc potser només hi havia les set espases que a partir de 1954 s’alçaven en vertical en un fons de paret blanca, i que el fotògraf Francesc Català-Roca va immortalitzar juntament al bust d’un home genial al qual no li van ser estalviades les nits de l’ànima precedents a cada canvi evolutiu del seu esperit inquiet. La vista de les espases devien recordar a Cirlot els símbols que les espases representen (el símbol és una realitat universal i oberta que l’experiència humana actualitza dotant-la així de significats que poden interpretar-se personalment).
Aquell que busca és essencialment un nòmada. D’aquí que l’habitació, símbol de la individualitat i del pensament personal, com el mateix Cirlot va escriure, hagués de ser, gairebé per força, ‘imaginària’ en funció dels treballs del moment. Així, doncs, aquesta habitació és més aviat un lloc per a la poesia, un lloc de signe espiritual que, partint del marc de les quatre parets i del temps històric en què el poeta l’habitava, podia igualment situar-se en el temps mític i dialogar amb les figures arquetípiques en estat pur. Perquè altra cosa no semblen les trobades i connexions més enllà del temps i de l’espai del poeta amb les dones imaginàries que li van inspirar cicles poètics com el de Bronwyn, Susan Lenox o Inger Stevens. L’existència d’aquestes dones és simbòlica. I és la mateixa ciència simbòlica que ens posa sobre la pista dels versos cirlotians que celebren aquestes presències lluminoses, ja que la figura de la dona simbolitza l’Ànima. Deia Jung de l’Ànima: “Tot home porta la imatge de la dona en el seu sí, però no la imatge d’una dona determinada, sinó d’una dona indeterminada”, o arquetípica, caldria afegir. Basti recordar el paper de guia per part de Beatriu en la Divina Comèdia del Dant.
Ara bé: ¿Es tracta de transcendir la condició humana en la conquesta o assumpció de l’Ànima en la seva bellesa celístia, angèlica? No, tot i que al seu poema Momento, escriu Cirlot: […] no he sabido o no he podido/ trascender la condición humana, y el amor ha sido mi elemento,/ aunque fuese un amor hecho de nada, para la nada y donde nunca. L’amor ha estat el meu element, diu el poeta. És, doncs, el mateix Cirlot qui dóna la clau d’interpretació de la seva Quête existencial. És justament l’amor viscut des de la consciència d’una ferida mortal allò que situa la humanitat en els límits d’ella mateixa. En el límit de la pròpia humanitat, el poeta Cirlot sap que l’amor és la força creadora que mou el sol, les estrelles i busca una vida més alta en un mester tan sagrat com la poesia, que relliga els dos móns: el físic i el metafísic.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 16 de desembre de 2011)



1 comentari:

  1. A vegades, alguns éssers es creu tan perfectes, singulars i adorables que no s'adonen de les seves bigues als ulls. És quan no saben trobar la perfecció que, pensen, han de tenir els altres éssers. Llavors es queden tan insatisfets com els altres en queden d'ells. I ells, imperfectes com tothom, es creuen transcendits per l'abstracte com si fossin imbuïts per majestat celeste. Aquests sempre tenen els seus adoradors incondicionals.
    Olga

    ResponElimina