La pintora Montserrat Fargas

 

Montserrat Fargas (Barcelona, 1908 – circa 1975) va ser la companya d’Apel·les Fenosa entre els anys 1930 i 1939, entre la tornada de l’exili parisenc de l’escultor i la fugida després de la desfeta de la Guerra Civil. Però Montserrat Fargas, una dona elegant i gestualitat expressiva en la posa, tal com es veu en els retrats d’aquells anys i en l’escultura que li va fer Fenosa, va ser una artista ben coneguda i activa durant aquesta dècada prodigiosa: Montserrat Fargas va exposar de manera individual i col·lectiva els seus dibuixos, aquarel·les i pintures a l’oli a les sales més rellevants de Barcelona i va participar en una munió de certàmens artístics tal com queda reflectit a la premsa del moment i en els comentaris crítics de la seva obra. Ara podem resseguir les traces de la seva vida i obra en les obres exposades amb el bon gust habitual de Josep Miquel Garcia, comissari de l’exposició i autor del catàleg de la mostra que es pot visitar a la Fundació Fenosa del Vendrell.

En l’exposició es pot admirar l’habilitat artística de Montserrat Fargas pel dibuix, el tractament del color i l’espontaneïtat dels traços i taques de la tinta xinesa molt més enllà d’algun comentari micromasclista, com en diríem ara (a l’època devia ser freqüent) sobre els seus «dibuixos delicats i sensibles». El traç de Fargas no violenta ni el paper ni la tela, i tant que no, el deixa fluir sobre la superfície segons el seu temperament artístic que, posats a buscar companys d’estètica, es podria agermanar al d’artistes com Enric-Cristòfol Ricart, Francesc Domingo o  Pere Pruna. Amb aquesta associació tracto de situar al seu lloc una artista que tenia la seva personalitat, ara desconeguda potser perquè la pintora va anar a viure un temps a Madrid, si bé la carrera artística de Montserrat Fargas va continuar després del daltabaix bèl·lic. Fargas va continuar treballant i va exposar a Barcelona en diverses ocasions. L’any 1953, Juan Barcino diu d’unes litografies: «Montserrat Fargas demuestra también saber poner atención a rasgo, línia y forma». Aquesta apreciació ja s’ajusta més a l’art de Montserrat Fargas, al seu estil estilitzat, essencial, però ferm en el que Barcino en diu atenció i que jo en diria intenció en l’expressió.

(article publicat a La Fura, 29 de juliol de 2021. A la imatge, una aquarel·la de Montserrat Fargas exposada a la Fundació Fenosa del Vendrell) 

L'home i l'artista Picasso

 

L’any 1963 es va inaugurar el Museu Picasso de Barcelona, no pas amb aquest nom, sinó com a Col·lecció Jaume Sabartés, escultor i amic que havia estat el seu secretari. Era un subterfugi, ja que el dictador Franco encara senyorejava al palau del Pardo i Picasso estava exiliat a França, on va morir a la seva casa de Mougins l’any 1973.

El Museu Picasso és un monument a Picasso, sens dubte un artista genial. Aleshores estudiant d’art, vaig visitar el museu Picasso tan bon punt va obrir les portes al carrer Montcada. No és el mateix veure una pintura en una diapositiva com les que ens passaven a l’escola, que veure el quadre en directe. La impressió és fenomenal. La primera època de la seva pintura amb rerefons modernista, i les èpoques posteriors: la blava, la rosa, i la inicialment cubista, fruit de la seva estada a Horta de Sant Joan, imantaven la meva mirada. Però de seguida vaig advertir en alguns quadres cubistes una violència que em produïa un cert desassossec. En aquell moment vaig pensar que calia conèixer més a fons la vida de Picasso. Com l’antropòleg Lluís Duch, crec que tot s’explica per la biografia.

Vaig trigar bastant a llegir testimonis personals. En aquell moment en el mercat català no hi havia res enllà dels textos que parlaven de la seva obra. L’any 1990 vaig llegir els tristos records de Fernande Olivier; l’any 2002 vaig llegir els records punyents de Marina Picasso. Em van trasbalsar fins al punt d’arribar a escriure un conte que vaig publicar al recull El saber del cor (2013). L’home Picasso no hi queda bé, la qual cosa no treu l’admiració, no em canso de mirar les seves Menines. En aquells dies ja es començava a parlar més obertament del mal tracte que infligia a les seves companyes de vida. Dur va ser llegir la biografia de Dora Maar (2014): Picasso va destrossar la vida a una jove i bona fotògrafa. Dues de les seves dones es van suïcidar. L’home que hi ha en un dels més grans artistes del segle XX es mostra detestable. S’ha de poder dir amb llibertat de consciència. És el que ha fet l’artista Maria Llopis amb les seves alumnes de l’escola Massana amb una performance, una acció silenciosa al Museu Picasso. És de justícia per a les víctimes.

(article publicat al setmanari La Fura, 1 de juliol de 2021. A la imatge, un fragment d'una pintura de Picasso amb un perfil de dona)

García Lorca i Catalunya

 

Federico García Lorca, poeta de tarannà suau, tranquil, serè, imantava, seduïa els seus interlocutors i espectadors amb la llum de la seva paraula, amb el seu encant com a persona. Federico García Lorca va encaixar a Catalunya, espai cultural obert i receptor entusiasta del seu art poètic, teatral, musical, plàstic. García Lorca va fer molts amics a Catalunya, i Catalunya el va estimar a través d’aquests amics, entre d’altres: els germans Anna i Salvador Dalí, Margarida Xirgu, Josep M. de Sagarra, i tota la plèiade d’artistes i intel·lectuals de la generació del 27 catalana.

La primera estada de García Lorca a Catalunya va tenir lloc a l’Empordà durant la Setmana Santa de l’any 1925, quan Salvador Dalí, company seu a la Residencia de Estudiantes de Madrid, el va convidar a la casa familiar. Ho reporta amb detall Salvador Giné al llibre Federico García Lorca a Catalunya (Viena), que ressegueix l’itinerari vital i artístic de García Lorca per tot el país. Es tracta d’una guia ben documentada dels indrets on García Lorca va viure, els llocs que va visitar i actuar, els teatres on va rebre aplaudiments abrandats, ja fossin escenaris selectes o platees obreres. Els últims aplaudiments els va escoltar a Mataró el dimarts 7 de gener de 1936, al Teatre Clavé Palace, on Margarita Xirgu representava l’obra Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores. Enderrocat en la dècada de 1970, d’aquest teatre només se’n conserva la façana.

Aquesta guia dels indrets lorquians a Catalunya fa de bon seguir i ens podem fer ressò de les paraules que García Lorca va escriure a Melchor Fernández Almagro: «Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! [...] Además, yo soy catalanista furibundo, simpaticé mucho con aquella gente tan construída y tan harta de Castilla».

Amb només dues paraules defineix Federico García Lorca la gent que va conèixer i apreciar a Catalunya: gent ben construïda i farta de Castella, ja fossin intel·lectuals de primera fila, ja fossin la gent treballadora que s’asseia als teatres dels ateneus. Llegir la guia de Giné permet acompanyar uns i altres tot fent memòria del poeta assassinat pel feixisme que, malauradament, no cessa en la seva brutalitat.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de juliol de 2021)

Dones poetes

 

Apostar per la cultura i el territori hauria de ser una fita significativa en una Catalunya inaugural com la que volem. El territori, els seus paisatges i accidents geològics influeixen més del que ens pensem en l’imaginari sensible i visual dels creadors. És evident, doncs, que la comarca del Garraf, des de la qual escric aquest article, té una personalitat ben remarcable entre la costa i el massís que li dona nom, així com hi destaca la reverberació de la llum en l’aire, curiosament al Garraf i a Sitges blanca, a Vilanova i la Geltrú i a Cubelles blava.

La geografia i la geologia són agents importants en la nostra biografia. Per aquesta raó fa de bon llegir per exemple la influència a nivell intel·lectual del paisatge d’alta muntanya i la climatologia dura, feréstec, que va inspirar alguns dels principals conceptes nietzscheans. A Les allaus de Sils Maria (Fragmenta), el filòsof Michel Onfray explica que és a Sils Maria, Suïssa, on Nietzsche es va fer conscient d’una de les seves idees estrella: la de l’etern retorn.

Catalunya és un mosaic de paisatges i per força ha de donar una gran pluralitat de veus poètiques. Per aquest motiu m’ha resultat molt atraient la lectura de Dones poetes de la Maresma (Voliana edicions). D’entrada, cal fixar-se en la paraula Maresma, no pas Maresme, extreta Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll. És indicativa de la voluntat de donar protagonisme fins i tot gramatical a les dones en aquest treball que han dut a terme Emília Illamola i Queralt Morros, curadores d’aquesta antologia de poetes de la Maresma que abasta el segle XX fins ara.

Són cent set les dones poetes que en aquesta antologia donen fe del seu quefer poètic i que segons les curadores pretén que un públic ampli de la comarca i fora de la comarca reconegui el valor de les poetes que des de principis del segle XX han escrit i escriuen en aquesta franja de terra vora mar. Tal com indiquen les respectives biografies, no totes les poetes són nascudes a la Maresma, però hi viuen, hi han fet casa, s’omplen els ulls i el cor del seu paisatge, respiren el seu aire. Ben bé com moltes de les poetes que ara mateix vivim a la comarca del Garraf, casa nostra... Una antologia de dones poetes del Garraf seria una bona idea.

(article publicat a La Fura, 4 de juny de 2021. A la imatge, la Masia en Cabanyes de nit, amb vinyes en primer pla)

La Sibil·la d'Anglada Camarasa

Hermen Anglada Camarasa (1871-1959), de qui aquest any es commemoren els 150 anys del seu naixement, va ser un pintor de gamma colorista i orientalitzant, un artista d’estètica entre modernista, Art Déco i tocs impressionistes. L’any 1913 va signar un oli que va titular La Sibil·la. La imatge d’aquesta Sibil·la, amb un vestit que recorda el de La Granadina que pintarà un any després, l’any 1914, és la d’una dona misteriosa i enigmàtica com l’oracle grec que la figura de la sibil·la duu incorporat. En l’antiguitat hi ha consignada més d’una Sibil·la, ja que respon a un arquetip: l’endevina que remet a la pítia oracular de Delfos.

Si el món de l’art ha estat sensible a la representació de la Sibil·la: és famosa la Sibil·la dèlfica de Miquel Àngel, també ho ha estat el món de la literatura. A la Ilíada d’Homer trobem la jove Cassandra, una sibil·la que amb poderosa visió profetitza la destrucció de Troia per causa de la bella Helena. Cassandra (1983) és la protagonista d’una novel·la de Krista Wolf, escriptora de l’Alemanya de l’Est, crítica amb el sistema i molt feminista. Amb gosadia intel·lectual i domini de l’art de narrar, Wolf reinterpreta la guerra de Troia com un conflicte econòmic i polític en una societat matriarcal en transició cap a una societat patriarcal. Val la pena llegir-escoltar la veu d’aquesta Cassandra en la qual ressona el drama de la guerra, com val la pena llegir Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona veu a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo.

Podem imaginar La Sibil·la d’Anglada Camarasa tant en un saló espiritista, un corrent transcendentalista llavors molt de moda, com en una obra de teatre representant el paper d’una sibil·la. El rostre de la sibil·la d’Anglada Camarasa recorda el dels retrats que va fer a Marianne Willumsen (1911), a Sonia Klemery, comtessa de Pradère (1913), o a la pertorbadora ballarina Tòrtola València (1912). La efígie d’aquesta Sibil·la sedueix per la seva bellesa secreta com espaordeix pel poder intern que s’endevina en una mirada que emergeix de les profunditats de la psique.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de juny de 2021. A la imatge, La Sibil·la, d'Anglada Camarasa)

 

Per què llegir Gilbert Durand

Aquest any 2021 es compleixen cent anys del naixement de Gilbert Durand (Chambéry, 1921-2012). Gilbert Durand va ser deixeble de Gaston Bachelard, i és des d’aquesta condició i amb curiositat intel·lectual que el jove professor va entrar en contacte amb el Cercle Eranos fundat per Olga Fröbe-Kapteyn, Rudolf Otto i Carl G. Jung l’any 1933 i dissolt l’any 1988. Amb voluntat ecumènica i multidisciplinària, aquest Cercle ha deixat un llegat tan fondo i tan impressionant que, curt com és el nostre trajecte vital, necessitaria moltes vides per estudiar-lo de cap a cap.

Per les sessions acadèmiques del Cercle Eranos, classes magistrals, d’alta volada que tenien lloc a l’estiu a la localitat suïssa d’Ascona, van passar figures tan colossals com els esmentats Jung i Otto, Eliade, Kerényi, Neuman, Zimmer, Sholem, Massignon, Suzuki, Campbell, Corbin, Bachelard, Durand, Hillman... Tots ells, i entre tots, van alimentar un autèntic fogar de sabers que han estat recollits en 57 volums trilingües: els mundialment famosos Jahrbücher.

El Cercle Eranos va ser el col·lectiu responsable de la renovació general, al segle XX, dels estudis sobre la religió. Eranos va prendre com a punt de partença per a les seves investigacions la teoria del simbolisme elaborada per Jung, tant per arribar a conclusions pròpies com per dedicar-se a la interpretació cultural de llenguatges simbòlics concrets. En aquesta estela d’investigació i docència, Gilbert Durand, professor d’antropologia cultural i sociologia a la Universitat de Grenoble, l’any 1966 va fundar amb Léon Cellier i Paul Deschamps el primer Centre de Recerques de l’Imaginari (C.R.I), amb extensions a nombroses universitats i acadèmies del món.

L’any 1969 Gilbert Durand va publicar la seva tesi Les estructures antropològiques de l’Imaginari: Introducció i arquetipologia general, que, com totes les obres posteriors, no s’esgota en una lectura, ni en vint, ja que en els treballs de Durand s’hi conjuguen l’antropologia, la mitologia, la psicologia i fins i tot les ciències exactes en els seus originals i celebrats mètodes crítics: la mitocrítica i la mitoanàlisi. Mètodes que interessen tant en el camp de la literatura com en el camp de la música i les arts plàstiques, així com en camps de tan ampli espectre com són les tradicions dels pobles i les formes d’espiritualitat. Els treballs de Gilbert Durand tracten les Ciències Humanes de manera global.

L’any 1978, Alain Verjat (1943-2019), professor del Departament de Filologia Francesa i Provençal de la Universitat de Barcelona i vinculat al C.R.I de la Universitat de Grenoble, va ser nomenat per Gilbert Durand delegat seu. El mateix any va fundar a la Universitat de Barcelona el G.R.I.M. (Grup de Recerca de l’Imaginari i Mitocrítica), que ha donat fruits intel·lectuals que perduren i fomenten estudis encaminats a explorar les estructures simbòliques del món, de la realitat.

Per què cal llegir Gilbert Durand, i ara amb atenció especial en un moment de grans crisis com les que estem vivint? Recordem unes paraules seves escrites en un article dedicat a Andrés Ortiz-Osés, estudiós dels seus treballs: «Els nostres orgullosos temps moderns demanen justificació del devenir, de l’envelliment, de la mort i del mal, que atempten contra la seva supèrbia humanista. L’Antiguitat era més modesta (...) plantejava l’emergència del Bé o, si més no, del Ser en la seva identitat substancial». He subratllat la paraula justificació perquè, interpretant Durand, la vida no té justificació si no és en el sentit espiritual i, per tant, humà, que li donem. Gilbert Durand va dedicar vida, estudis i fins i tot va elaborar mètodes que tan feliços fa als positivistes, per tornar a incorporar al saber universal el que els antics ja sabien, tal com ho conceptua el mateix Durand: «La espiritualitat comparada [el seu estudi] no reivindica una font privilegiada, ja que qualsevol llum pot servir per fer acréixer la Llum».

Amb motiu de la commemoració del centenari de Gilbert Durand, el proper 27 de maig a les 6 de la tarda, a la Biblioteca de Catalunya tindrà lloc la Taula: Centenari Gilbert Durand (1921-2021). Tradició, ciència i creació. Participaran: Montserrat Prat, Emili Gil, Maria Carreira, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Cerdà i Hélène Rufat. S’hi pot assistir també per streaming: https://www.youtube.com/user/BibliotecaCatalunya/live

    

 

El mite Frederica Montseny

 

     

A Frederica Montseny (1905-1994) cal estudiar-la més enllà del mite de la dona anarcosindicalista i primera ministra del govern de la República, com es va proposar el Simposi (2019) que li va dedicar la Càtedra Ferrater Mora i del qual s’acaben de publicar els treballs presentats. A través de la seva lectura, de seguida s’adverteix que el mite Frederica Montseny és d’una gran potència. Volent-ho o no, entre d’altres mites que es podrien prendre de la mitologia clàssica per explicar la seva personalitat forta, hi ha el de Prometeu. Ho apunto en el meu treball Vida, la indomable, alter ego de Frederica Montseny, en el qual faig referència a la novel·la La indomable (1928). Vida, la protagonista, és el nom que en ser mare Montseny va posar a la primera filla.

Doctrines i ideologies elaboren mites. Per més robotitzats que estiguem, hi ha una part de nosaltres que vol alimentar-se d’alguna cosa intangible. A El poder del mite diu Joseph Campbell: «Un dels problemes de l’actualitat és que no estem familiaritzats amb la literatura de l’esperit. Ens interessen les notícies del dia i els problemes de l’hora». Amb això el mitòleg no volia dir que no ens hi havíem d’interessar, sinó que no hauria de ser l’única preocupació. Per a Campbell, el mite és un bon instrument per interpretar la realitat, enriquir l’experiència i comprendre els foscos i sovint aterridors abismes de l’existència humana. I, encara, els mites són la llavor de les religions (i, per tant, també de les ideologies modernes que ocupen el seu lloc) per explicar l’inexplicable i volem explorar, com ara les utopies. La de l’anarcosindicalisme n’és una. Llegint les novel·les i les memòries de Frederica Montseny, així com el que d’ella s’ha escrit, i més enllà d’encerts i errors (en els treballs del Simposi no hi ha pretensió hagiogràfica), cal apreciar la seva sincera lluita per assolir l’ideal àcrata, encarnant-lo en ella mateixa, cosa que no li va ser fàcil. L’home i la dona nous, cultes, lliures i desvetllats, encara són per fer. Però no podem renunciar-hi sense renunciar a l’impuls de la mateixa vida per aconseguir-ho.

(article publicat a El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 7 de maig de 2021. A la imatge, el llibre Frederica Montseny: més enllà del mite, Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora)