divendres, 16 d’octubre del 2015

Trobada de Tereses

A la foto només hi ha quatre Tereses de les cinquanta Tereses que vam dinar plegades, ahir, en un restaurant de Vilanova. Vaig ser convidada a participar en aquesta trobada de Tereses de Vilanova per M. Teresa Ventosa (a la dreta de la imatge). El motiu era celebrar el dia de santa Teresa en un dia que no era un dia qualsevol, ja que la trobada tenia com a motiu la cloenda de la commemoració dels 500 anys del naixement de Teresa d'Àvila, doctora en lletres, però també en ciència de vida, que inclou la vida espiritual. En una societat com la nostra, la vida de l'esperit proclamada així, als quatre vents, fa de ben mal sentir. Sembla que alguns siguem una colla de retrògrades, per aquesta raó, que ho és de l'ànima (és clar que l'ànima tampoc no té bona premsa, entre els materialistes militants). Ho remarco perquè em fixo en les cares que fan alguns quan els parlo de la santa. En realitat, ben llegida, ens topem de cara a una dona poc convencional i amb un gavadal de solucions imaginatives per resoldre problemes. Una dona moderna, vaja. Potser sí, però, que hi ha retrògrades de veritat que potser enyoren els temps de les relíquies (a Teresa d'Àvila no li hauria agradat gens, el mercat que es va fer amb el seu cos). D'entre els llibres que s'han publicat o reeditat durant l'any que ha durat la commemoració dels 500 anys del naixement de Teresa d'Àvila, llegiu la declaració d'amor a Teresa de Jesús per part de Julia Kristeva al seu llibre Teresa amor mío. Vaig fer un comentari de la meva lectura del llibre que podeu trobar a: http://www.nuvol.com/critica/teresa-amor-meu/   

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Els separats, fracassats?

Acabo de descobrir que sóc una fracassada. Ho diu Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, en una entrevista publicada avui a La Contra de La Vanguardia. Els separats som fracassats. Més encara: som pobres! Llegiu: Això són els separats: pobres! I amb un to paternalista que cal rebutjar perquè ens denigra com a persones, afirma, contestant a la pregunta de si finalment serem acollits per l'Església Catòlica: Perquè no acollir-los i ajudar-los com fem amb altres fracassats? Perquè marginem als pobres casats als quals no els ha anat bé? No sabia que sóc una fracassada, ni que se m'hagués d'ajudar per aquest motiu, ni tampoc no sabia que per aquest motiu he de ser acollida per l'Església Catòlica, com si em fessin un favor. L'Església Catòlica no ha de fer favors. L'Església Catòlica ha comprendre la realitat i acceptar-la en la seva dignitat humana, altrament és com si estigués fora del món. No és que als 'pobres casats' no ens hagi anat bé, tot i que pot ser així. Però més sovint es tracta d'una altra cosa. Per continuar sent la persona que estem destinats a ser hem de separar-nos no d'aquell o d'aquella amb el qual ens van casar, sinó d'aquell o d'aquella que ara, o en el seu moment, ens va barrar el pas en la nostra evolució com a persones. Canviem i hem de poder canviar, això és la vida. Només la mort és la immobilitat pura.
(a la imatge, una finestra que és com la realitat, que es pot veure i mirar des de molts angles de visió). 

divendres, 9 d’octubre del 2015

Un conte japonès



El relat El tallador de canyes (Viena Edicions), de Junichirô Tanizaki (1886-1965) és un fruit molt bell de la imaginació japonesa. Un personatge desconegut explica aquest conte o relat de manera indirecta, obliqua, i al final deixa l’oient-lector tan sols amb la remor del vent entre les canyes. El contador de la història desapareix tal com havia aparegut, sense deixar rastre, dissolt en la llum de la lluna. Un miratge en una nit de lluna plena de tardor.

Si no fos que es tracta d’una narració, diríem que som davant d’una pintura japonesa tradicional desplegada en quadres d’imatges suaus pintades damunt d’un paper hôsho, o també damunt d’un paper xinès. Ambdós absorbeixen la llum com si fos l’esponjosa superfície de la neu. Aquesta comparació no és meva, sinó del mateix Junichirô Tanizaki, que l’escriu en un dels seus llibres més emblemàtics i reconeguts: Elogi de l’ombra, un tractat de l’estètica oriental escrit l’any 1933, amb un cert sentiment de pèrdua, atès que aquesta estètica japonesa mil.lenària ja començava a desaparèixer amb la invasió, gens subtil, de la cultura occidental. 

L’estètica oriental, com la narrativa oriental, almenys la tradicional, té ben poc a veure amb l’estètica i la narrativa occidental. D’aquí ve que aquesta narració de Tanizaki, considerada ja clàssica, s’esdevingui no pas sota la violència del focus solar sinó en la penombra d’una nit de lluna plena de tardor, amb la seva melangia. Els fets del conte de Junichirô Tanizaki reposen en la subtilesa de les seves llums platejades, nacrades, com un metall brunyit.

El conte es pot resumir d’aquesta manera: un passejant que es disposa a contemplar una nit de lluna plena es troba amb un altre passejant sorgit com una ombra entre les canyes que voregen un llac on es reflecteix la lluna. La poesia del moment dóna lloc a una conversa improvisada on el contador explica la història d’un triangle amorós format per un home enamorat d’una vídua jove que recorda les dames dels vells temps per la seva exquisidesa, i que es casa amb la germana petita de la dama per tal de tenir-la a prop. És clar que l’idil.li (platònic, no arriba a consumar-se) dura poc, aviat les coses es torçaran. Però mentre dura el relat, el lector perd la noció del temps, com quan contemplem extasiats una nit de pleniluni en temps de tardor, que ho és respecte del cicle de l’any, però que també respon a la cronologia tant del contador com de l’oïdor de la història. Són dos homes en la seva època tardoral.

Pel seu refinament poètic, tot i el drama i la tensió que conté, la història pot semblar una contalla d’altres temps. Potser és el que volia el seu autor en escriure aquest relat: donar testimoni d’una manera elegant de viure, sobretot en les classes més benestants, que no vol dir més adinerades, sinó més cultes, i que a poc a poc anava passant avall. Es conta de la seva biografia que, en ser desgraciat el seu matrimoni, Tanizaki va convidar la seva dona a tenir una relació amb un amic seu. És evident que un acord així entre una parella poc s’avindria amb la general mentalitat occidental, tan possessiva. L’espai masculí ha estat una reserva per a les infidelitats, però no a la inversa.

El relat El tallador de canyes, en la traducció impecable del japonès per part d’Albert Nolla (qui també va traduir l’esmentat Elogi de l’ombra) transcorre pels camins suggerents de la poesia japonesa, on cada objecte, i cada vestit, pren un protagonisme insospitat, sovint per contrast, com en aquest fragment: Un bon crespó no ha de ser només tou, va dir, sinó també ha de ser ben frunzit. Si toques la pell d’una dona després d’haver passat la mà per aquests plecs, la notaràs encara més suau, escriu Tanizaki. El contacte es demora en moments tàctils que passen del crespó a la pell…

     Ens trobem davant la descripció d’un moment de sensualitat exquisida, com és exquisit buscar la bellesa en la llum indirecte, en la penombra, o en els tornassolats que amanyaguen els rostres, les figures i els paisatges banyats en la llum de la lluna plena en una nit de tardor.

(article publicat a Eix Diari, 8 d’octubre de 2015)

dimecres, 7 d’octubre del 2015

El mòdem se'n va anar al cel

Ja ho sabeu: la matinada del dissabte passat, dia 3 d'octubre, va fer una tempesta fabulosa, amb grans tronades i llamps que  van il.luminar casa nostra com si fos el palau de Versalles en un dia de festa. Molt bonic, sí. Però la festa va tenir conseqüències. Un d'aquests llamps, el que devia carregar més energia, va fondre els ploms i es va endur el mòdem connectat a l'ordinador al cel... Fins avui la companyia telefònica no ha tingut la gentilesa de fer-nos arribar el mòdem nou. Dic gentilesa per no continuar enfadada amb un servei que paguem caríssim i que té forats per tot arreu. La fotografia que veieu la vaig prendre en un viatge en avió. Només des d'aquestes alçades es pot veure el cel com si ja hi fossis, com una avançada del cel que ens prometien els catequistes quan ens portàvem bé... És una imatge preciosa i la sensació és d'ingravidesa. Però no sé si m'agrada prou. Vull dir que no és pas aquest el cel que espero. El meu cel més aviat s'assembla a un moment d'íntima pau, de concòrdia amb mi mateixa.

diumenge, 27 de setembre del 2015

La taverna dels 11

És el projecte d'una parella jove i feinera que no ha estalviat esforços en posar-lo en marxa. Tot l'estiu que hi han treballat de valent, reciclant això, allò, mans i imaginació... Dilluns, dia 28 (un dia en què, sigui com sigui, a Catalunya res no serà igual després de les votacions d'avui), obren les portes al públic d'aquest petit establiment situat al carrer Tavern, 11 (està molt a prop de la sortida de Muntaner dels Ferrocarrils Catalans). D'aquí ve el nom de la taverna dels 11. En aquest petit bar-taverna serviran esmorzars i dinars. El Rubén és bon cuiner i té moltes idees. La meva filla Cristina l'acompanya i l'ajuda en aquesta aventura, que és de tots dos. Visiteu-los i gaudiu de les seves atencions! 
(em va plaure molt dissenyar el logo)

divendres, 25 de setembre del 2015

El vot de la meva vida

Totes les ocasions de votar són importants, però la convocatòria del proper diumenge, el 27S, ho és d'una manera significativa. Ho he dit en altres escrits: m'adreço a vosaltres amb tot el respecte per les vostres idees i sentiments. 

Amb aquest esperit, aquí sota trobareu reproduït l'article que avui publico al Diari de Vilanova (un mitjà de comunicació, sigui dit de pas, en el qual sempre he trobat acollida per expressar les meves lliures opinions en l'àmbit que sigui):

Diumenge dipositaré a l’urna el vot de la meva vida. Aquesta proclama no es tracta només d’un eslogan. Hi ha moments a la vida que després d’haver fet camí ens trobem en una cruïlla i hem de decidir cap on volem anar. Podem anar enrere. Però la vida mai no va enrere. Com que la vida no va enrere, et quedes aturat. Les aigües estancades aviat esdevenen pútrides. Ara bé: et pots parar tant com vulguis, t’hi pots florir, parat, però el temps no es para: et passa per fora i per dins, i t’afaiçona, com deia Marguerite Yourcenar. Cal portar les regnes de les nostres vides, fer-la caminar.
    

Temps tindrà l’antropologia per estudiar-ho: el nostre procés cap a un estat sobirà és tant una qüestió social i política com un pas d’envergadura còsmica. Els grans canvis en la Història de la humanitat han anat així: comencen per transformacions individuals i acaben sent transformacions col.lectives. Hi ha ressagats, sempre n’hi ha hagut. Però Catalunya, tot i els entrebancs que ha anat trobant pel camí, sempre ha estat motor de canvis. El d’ara és monumental i incloent-hi tothom qui hi vulgui ser, com sempre.


El psicòleg Abraham Maslow va fer una escaleta amb els valors amb els quals viu el comú de la gent: supervivència, seguretat, relacions personals, prestigi i desenvolupament personal. Bé. Però no és tracta d’anar fent sinó de superar-nos. No s’hauria creat ni una engruna d’art, ni la ciència no hauria fet gaires passos, ni s’hauria abolit l’esclavitud, amb tanta conformitat. Joseph Campbell, l’autor de L’heroi de les mil cares, va més enllà de Maslow i posa el focus en un impuls poderós que empeny a transcendir la mediocritat. Un impuls capaç de despertar la ment i crear una vida pròpia, no adotzenada, per col.laborar de manera positiva a alçar l’edifici de la societat. Sobre aquestes actituds personals i col.lectives s’ha erigit tota civilització. Amb l’energia desperta que avui mobilitza una gran part de la gent de Catalunya, som en camí de transcendir la mediocritat ambient. Tinc a punt el vot de la meva vida per empènyer cap a tot el que podem ser, que no és poc, en tinc la certesa.

(a la imatge, un fragment d'una fotografia presa al carrer el setembre del 2014). 



 


dimarts, 22 de setembre del 2015

Stampas de Mercè Insenser


Des del 18 de setembre i fins al 7 d’octubre de 2015, es pot veure a la vilanovina galeria d’art Ismes l’exposició Stampas, de la gravadora Mercè Insenser.

Seguint amb el seu vigorós impuls per l’experimentació artística en el camp del gravat, bona part del material base amb què estan confeccionats aquests nous gravats, Mercè Insenser se serveix de cartes postals i correspondència antiga guardada per la família en calaixeres i secreters. Aquesta correspondència entre els avantpassats de l’autora ara pren, doncs, dimensió artística en ser incorporada en aquestes Stampas, tot preservant en la realització dels gravats una harmonia visual de colors càlids, d’acord amb la pàtina del temps que ha engroguit les pàgines dels llibres, els fulls cal.ligrafiats, la tinta dels manuscrits.

Un fil conductor, un relat, dóna un sentit unitari a la mostra Stampas, que lliga iconogràficament en un espai lletres de motlle, cal.ligrafies, llibres, cartes postals i fulls manuscrits de correspondència. La incorporació d’elements propis de l’escriptura en aquest espai, ja siguin postals, cal.ligrafies o lletres de motlle, en la composició artística d’aquests gravats, proporciona a les obres una atractiva forma visual que té una llarga tradició, tant a Orient com a Occident.

A Occident tenim els incunables, llibres miniats artesanalment, confeccionats pàgina a pàgina, amb les seves il.lustracions imaginatives en harmonia amb el text realitzat amb una cal.ligrafia de bon traç. No puc deixar d’esmentar aquí, perquè forma part de la nostra genealogia femenina en el món de l’art, a la monja Eude, que al segle X va il.lustrar tantes de les pàgines del famós Beat de Girona (970 d.C). Pel que fa a Orient, en la pintura tradicional xinesa i japonesa també veiem com s’incorporen formes cal.ligràfiques en la imatge total de la pintura o del gravat, i sempre deixant espais en blanc, a manera de refugi de la imaginació i per fer ressaltar el plaer de la tinta, com diu el pintor i premi Nobel de Literatura xinès, Gao Xingjian.

És just el que trobem en aquests gravats, Stampas, de Mercè Insenser: el plaer de la tinta, de la taca i de la distribució dels elements visuals sobre el paper. ‘Com que vinc del món de la pintura, els meus gravats són molt pictòrics’, diu la mateixa Insenser dels seus treballs. En els espais buits, estratègics, que trobem en alguna d’aquestes Stampas, hi ha el que en podríem dir un espai per pensar suggerit per la imatge sensible del gravat. És per aquest motiu que més amunt parlava d’un fil conductor, d’un relat en aquesta exposició de Mercè Insenser. En el seu camí creatiu, en aquest moment biogràfic l’autora ha sentit la necessitat de recuperar objectes que remeten a una vida passada i que en el seu cas formen part de la memòria familiar.

En un efecte mirall, l’espectador també pot sentir-se cridat a evocar una carta o un plec de cartes manuscrites, unes postals antigues, o alguns dels llibres de la biblioteca dels pares o dels avis. Així és com la contemplació d’aquestes Stampas provoca el record de nostra pròpia educació sentimental. I en un camí de retorn, l’art que ha transformat l’emoció invisible en visible, la contemplació de l’art torna visible la nostra emoció íntima.

(article publicat a Eix Diari, 21 de setembre de 2015)