divendres, 18 de gener del 2013

De quan érem hippies



“Jo era massa pobra per ser hippy” –diu en una entrevista la soprano lírica i intèrpret de jazz Barbara Hendricks, nascuda a Arkansas. “Els hippies eren nois rics que passaven els caps de setmana en cases molt boniques.”
Vet aquí. Com aquella bohèmia que a principis del segle XX només podien practicar els nois (no les noies!) de casa bona… Ho he afirmat en moltes ocasions, quan parlo de la nostra època hippy, afortunadament més equitativa quant a sexes. La majoria érem hippies de cor perquè no en podíem exercir, ja que érem gent que treballava de dia i estudiava els capvespres amb ànim de fer estudis superiors, de no interrompre la formació que consideràvem imprescindible. I quan dic hippies vull dir el seu vessant romàntic d’estimar la poesia tan empeltada d’Orient, la pau en aquella època de guerra al Vietnam, a Israel, la llibertat de pensament enfront del pensament únic que imperava a la península i que vam esberlar a les catacombes. Això sí, anàvem vestits de hippies, al meu parer aquell estil de robes era bonic, era alegre, ens estava bé, als joves. Però fèiem una vida ben complexa, complint amb la responsabilitat i els horaris de treball, i expandint-nos estudiant i estudiant, com si ens haguéssim de beure biblioteques senceres. La bohèmia no hi tenia gaire lloc, en aquesta vida, tot i que segurament molts n’hauríem volgut viure alguns bocins encara que només fos per tastar-la.
(extret de La capsa verda. Fotografia extreta d'Internet)

dimecres, 16 de gener del 2013

Aprenentatge

El fracàs, les equivocacions, els errors no ensenyen en el mateix moment que la persona els comet. S’ha d’esperar que baixi la temperatura de la desil.lusió, del desengany, fins i tot de l’autopunició. L’aprenentatge és posterior, es produeix per reflexió. Aprenentatge necessari perquè la vida humana vagi agafant un sentit humà, precisament.
(a la fotografia, arc de Sant Martí a Vilanova i la Geltrú)

dilluns, 14 de gener del 2013

Fulguració

Som éssers periples, això diu la carn. Però en algún racó d’aquesta carn s’hi amaga una fulguració que ens llança més enllà del límit de la matèria: la memòria d’aquells que ens estimen, l’admiració d’aquells que tenen el cor obert com per admirar… Però també hi ha alguna cosa, en aquesta fulguració, que ens diu que no mor. Perquè vivim en la carn, però també en aquesta fulguració que la sobrepassa.

dijous, 10 de gener del 2013

Regeneració



Com suposàvem, el 21 de desembre va portar el solstici, però no la fi del món. En companyia de la família i dels amics, i brindant amb cava, hem encetat el 2013. Un any de crisi encara, però per aquesta mateixa causa, una porta oberta a la regeneració dels valors que potser ens hi han dut.
Moltes veus coincideixen, a les acadèmies, al carrer, a les cases: és un fet que els homes i les dones occidentals (i els orientals que ens imiten) cada dia s’han obsessionat més amb els aspectes materials de la vida i s’identifiquen amb la seva personalitat, en realitat una màscara que ens allunya de la nostra naturalesa veritable, que és espiritual, i que en el passat ha estat cultivada a través de creences i religions. Que, sovint materialitzades elles també, han acabat per ser gairebé només una representació. És evident que estem generalitzant, ja que hi ha exemplars i valentes excepcions. En la nostra tradició penso ara en Teresa Forcades, en Xavier Melloni o en el desaparegut Raimon Panikkar, i molts més que no cabrien en aquest full.
La vida quotidiana no està deslligada de la transcendència, i aquesta experiència conjunta de l’immanent i el transcendent forma part dels continguts fonamentals dels camins espirituals que els humans hem estat capaços de crear per viure una vida amb sentit, per a cada cultura el seu i per a cada persona el seu. Fins i tot filòsofs de la sospita com Freud han pouat camins que pensen la naturalesa humana més enllà de l’estricta materialitat, tot i que, està clar, la continguin. Psicologies avançades com la transpersonal ja contemplen l’ésser humà en la seva globalitat, tal com l’entenien els savis antics: carn, ànima o psique, i esperit.
Cal pensar, perquè així s’experimenta, que, segons diu Maslow, dins de cadascú hi ha una naturalesa innata, intrínseca i immutable. Un nucli essencialment bo, ètic i sobretot real, més real que la nostra personalitat. Sembla difícil veure’ns així quan el que observem és força mala fe i el mal en formes diferents. Quan no sense un treball herculi per part nostra assolim d’apartar el vel de la ignorància –el mal és sobretot ignorància-, podem reconèixer en nosaltres aquest Ser que som més enllà de tota contingència. És difícil salvar la distància entre el nostre ego i aquest Ser, que la Bíblia diu que és a imatge de Déu, i que Jung identifica amb el Sí-mateix o Jo superior.
Si pensem que aquest nucli de veritat ens pot empènyer a la realització de la seva bondat i bellesa, si creiem que aquest nucli té la necessitat de manifestar-se amb tota la seva intel.ligència, amb tota la seva llum, donem-li pas i cultivem-lo en la mesura de les nostres forces. La natura, que és mestra, ens ensenya que tot fruit està contingut en la seva llavor. L’esperit del Nadal i el naixement de l’any nou pot ser viscut com un infantar aquest Ser interior perquè visqui i maduri durant l’any. És un lloc comú dir que tota evolució i regeneració comença per un mateix. Però és així.
(article publicat a El 3 de vuit, 4 de gener de 2013)

dimarts, 8 de gener del 2013

Actitud auroral



Dies enrere vaig llegir que José María Torres, excampió del món de karate, quan va deixar aquesta pràctica per crear una empresa, va llençar a les escombreries tots els trofeus que havia guanyat. Volia partir de zero, molt d’acord amb l’esperit que inspira el karate.
L’any 1993, uns pocs anys després d’haver decidit entrar en el camp de les lletres, vaig llençar el munt de trofeus que havia aconseguit presentant-me a premis de tercera fila, és clar, però que van donar empenta a la meva autoestima, però de la qual vaig voler prescindir en aquest moment com a agafador. I és que de seguida vaig veure que el camí literari que havia agafat cada dia seria més estret i encara no preveia fins a quin punt.
Sempre m’ha semblat adient anar deixant llast, que no em pesi res a l’hora de posar-me davant del paper. I si alguna cosa em pesa la deixo ben allisada precisament al paper…
No parteixo de zero, a l’hora d’escriure, ans al contrari. La memòria, l’experiència i la reflexió són ingredients bàsics en el meu obrador. Però sí que parteixo de zero quant a la meva actitud, que voldria sempre auroral. Aquesta llum naixent i amb olor de bugada m’obre la ment i el cor. Així devia ser el primer dia… –aventuro amb la imaginació. I em situo en l’aire net d’aquest primer dia sense por, mirant de conduint la por, mirant de transmutar la por en llibertat en la mesura de les meves forces, que són les que són més el desig de superar-les, conscient que allò que m’empeny és més que el meu jo.
(extret de La capsa verda. A la imatge, una aurora en una finestra de casa) 

diumenge, 6 de gener del 2013

La Carla i el Rei Ros

La Carla mirava ahir molt atentament el Rei Ros, que té a les mans un caramel, preludi del que ha estat avui, un dia màgic per a tants infants!

divendres, 4 de gener del 2013

Mà angèlica



Mà angèlica, obre’m el cor.
No amb els dits del dubte de Tomàs
sinó amb els dits de l’aurora.
Obre en el meu cor una galeria de llum
que travessi de bat a bat
la muntanya de dolor.
No temo la teva mà d’aigua
ni la teva mà de foc.
He sembrat aquesta terra amb paciència
i ja sento a l’oïda el vent del nord.

(a la fotografia, primer pla d'un dels àngels que viuen a casa)