Com suposàvem, el 21 de desembre
va portar el solstici, però no la fi del món. En companyia de la família i dels
amics, i brindant amb cava, hem encetat el 2013. Un any de crisi encara, però
per aquesta mateixa causa, una porta oberta a la regeneració dels valors que
potser ens hi han dut.
Moltes veus coincideixen, a les
acadèmies, al carrer, a les cases: és un fet que els homes i les dones
occidentals (i els orientals que ens imiten) cada dia s’han obsessionat més amb
els aspectes materials de la vida i s’identifiquen amb la seva personalitat, en
realitat una màscara que ens allunya de la nostra naturalesa veritable, que és
espiritual, i que en el passat ha estat cultivada a través de creences i
religions. Que, sovint materialitzades elles també, han acabat per ser gairebé
només una representació. És evident que estem generalitzant, ja que hi ha
exemplars i valentes excepcions. En la nostra tradició penso ara en Teresa Forcades,
en Xavier Melloni o en el desaparegut Raimon Panikkar, i molts més que no
cabrien en aquest full.
La vida quotidiana no està
deslligada de la transcendència, i aquesta experiència conjunta de l’immanent i
el transcendent forma part dels continguts fonamentals dels camins espirituals
que els humans hem estat capaços de crear per viure una vida amb sentit, per a
cada cultura el seu i per a cada persona el seu. Fins i tot filòsofs de la
sospita com Freud han pouat camins que pensen la naturalesa humana més enllà de
l’estricta materialitat, tot i que, està clar, la continguin. Psicologies
avançades com la transpersonal ja contemplen l’ésser humà en la seva
globalitat, tal com l’entenien els savis antics: carn, ànima o psique, i
esperit.
Cal pensar, perquè així
s’experimenta, que, segons diu Maslow, dins de cadascú hi ha una naturalesa
innata, intrínseca i immutable. Un nucli essencialment bo, ètic i sobretot
real, més real que la nostra personalitat. Sembla difícil veure’ns així quan el
que observem és força mala fe i el mal en formes diferents. Quan no sense un
treball herculi per part nostra assolim d’apartar el vel de la ignorància –el
mal és sobretot ignorància-, podem reconèixer en nosaltres aquest Ser que som
més enllà de tota contingència. És difícil salvar la distància entre el nostre
ego i aquest Ser, que la Bíblia diu que és a imatge de Déu, i que Jung
identifica amb el Sí-mateix o Jo superior.
Si pensem que aquest nucli de
veritat ens pot empènyer a la realització de la seva bondat i bellesa, si
creiem que aquest nucli té la necessitat de manifestar-se amb tota la seva
intel.ligència, amb tota la seva llum, donem-li pas i cultivem-lo en la mesura
de les nostres forces. La natura, que és mestra, ens ensenya que tot fruit està
contingut en la seva llavor. L’esperit del Nadal i el naixement de l’any nou
pot ser viscut com un infantar aquest Ser interior perquè visqui i maduri
durant l’any. És un lloc comú dir que tota evolució i regeneració comença per
un mateix. Però és així.
(article publicat a El 3 de vuit, 4 de gener de 2013)