Autonomia i llibertat del text

Al cap de res que els textos es desprenen de mi em produeixen estranyesa. No experimentes “apego”, em diu una amiga. És la manera més senzilla de dir-ho. Però aquí voldria assajar una explicació per allò que en realitat no té una explicació lògica, i el misteri de la creació és això: un misteri. Ara no pensi el lector que escric en “trànsit”, tampoc no és això. Escric concentrada, això sí, i aquesta concentració sembla que em treu la consciència del que no sigui el fet d’escriure. Tota l’energia posada en el fet d’escriure. Així, doncs, quan surto d’aquest procès, l’obra resultant ja s’ha convertit en un ésser autònom. Així és com sento i considero tot el que he escrit. Ah, i l’estranyesa no és desamor, al contrari: és amor perquè dóna autonomia a l’ésser creat, més encara: li dóna total llibertat. Mentrestant hi ha hagut matrimoni entre la inspiració i el treball, o dit d’una manera més poètica, entre el cel i la terra. 

El pas del temps

“El temps em passa de presa”, sento dir sovint, i més a la gent de la meva edat. A mi em passen els dies, però no de presa. El temps, doncs, no és el que marca el rellotge ni el calendari, sinó que és una experiència subjectiva. Si em situo al temps de fora, potser sí que veig com corren els dies. Els dies corren, però jo no, el meu temps, el temps interior, em passa bastant a poc a poc, i a vegades s’atura i tot. On sóc en aquest moment és difícil de dir, ja que sóc al món, em reconeixo en el món, però alhora sóc en un altre món no subjecte al temps ni a la gravetat, un temps que em permet sentir-me intensament i alhora tan ingràvida, sense el pes del temps…

L'escriptora i les roses

Al llibre Revelación de un mundo, un recull de les cròniques que Clarice Lispector va publicar a Journal do Brasil, hi ha aquest paràgraf, que tradueixo lliurement: (…) No puc dir quantes roses em va comprar. Sé que jo caminava pels carrers i no podia carregar-ne tantes, i a mesura que caminava les roses queien per terra. Si alguna vegada vaig ser preciosa va ser aquella matinada a París, amb tantes roses que queien dels meus braços.

(a la imatge una  fotografia presa ahir, Diada de Sant Jordi, a la Rambla de Vilanova)

Diada de Sant Jordi 2012

No diguis res:
llegeixo en les espines.
Si et sens rosa
no cal espill.

(poema publicat a La memòria dels jardins, Comte d'Aure, 2005. Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi 2012!)

La dama-ànima del Quixot

Com tots els llibres clàssics, el Quixot té moltes lectures. En un moment determinat, i tradueixo, fa dir Cervantes al seu cavaller ambulant: (…) perquè treure-li a un cavaller ambulant la seva dama és treure-li els ulls amb què mira i el sol amb què s’il.lumina i l’aliment amb què se sosté (…) el cavaller ambulant sense dama és com un arbre sense fulles, un edifici sense fonaments, una ombra sense cos…Podeu llegir ‘dama’ per estimada, però també podeu llegir ‘ànima’. 

(a la imatge: primera edició del Quixot que es troba a la Biblioteca de Catalunya) 

Emoció

A les envistes de la festa de sant Jordi, evoco una emoció que m’agradaria recuperar del temps en què era una nena i em tremolaven les mans quan a canvi d’un bitllet de cinc pessetes -regal de la tia Teresa m’enviava en un sobre pel meu sant i el d’ella-, el llibreter em donava el llibre que havia triat.

Acte creatiu

En tot acte creatiu, temporalitat i atemporalitat s'entrecreuen. L'acte creatiu és fruit de l'encontre fèrtil entre la nostra part humana i divina. Tot és en nosaltres i demana ser desvelat, manifestat.