Temps i Eternitat

Deia Angelus Silesius (pseudònim de Johannes Scheffler 1624-1677): “El temps és com l’Eternitat, i l’Eternitat és com el Temps si tu no fas distinció entre una cosa i l’altra”. Aquest és un pensament no-dual, característic de les cultures orientals. Als occidentals ens costa no fer –no sentir- aquesta distinció que, no obstant això, els místics de totes les cultures bé que ho han experimentat i ho han deixat escrit, com Silesius. Si ho entenc bé, es tracta de no sentir com a separat l’U i el molts, o la matèria de l’esperit, ja que tot és U i tot és sagrat, fins a l’últim quars de l’última cèl.lula del nostre cos.

"Seria la del alba..."

“Seria la del alba…”, escriu Cervantes. El Quixot es posa en marxa en aquest moment del dia, amb les primeres llums. És una hora certa, i, no obstant això, la llum no és fixa sinó que es va obrint pas. Una aparició de la llum que camina i que invita a posar-se en marxa. Però no és per a tothom, ja que molts temen d’anar-li a l’encontre. El Quixot no. La seva és una història humana, però plena d’heroismes folls, a ulls de la realitat prosaica. Divina follia, la del poeta Quixot. Veia la Saviesa, la Sofia, la Shekinah, la Presència Divina en aquella noia no gens agraciada i basta, Aldonça, que ell va batejar amb el dolç nom de Dulcinea. Divina mirada, la del Cavaller Ambulant, que veia la perla en l’embolcall tosc.

L'aurora

“L’aurora és el pas de la nit a la llum, il.luminada amb dos colors, que són el vermell i el groc”, es troba escrit a Aurora Consurgens (L’alçament de l’aurora), un tractat d’alquymia atribuït a sant Tomàs d’Aquino.

L’aurora, la [deessa] dels dits de rosa, com també es troba escrit a l’Odissea.

Bella metàfora del pas de la ignorància vers la saviesa, així, suaument, amb aquesta coloració carnosa, amorosa, de vermell i groc, com els colors de sang i or de la nostra senyera. L’aurora és anomenada també aurea hora, hora daurada, hora d’or, hora de l’alçament de la llum, i nosaltres amb ella, de la seva mà.

Les teixidores

La mitologia ens forneix de figures femenines que tenen encomanada la feina de teixir i desteixir, metàfora de la vida i del destí, que encarnen perfectament les Moires gregues –o les Parques romanes-: Àtropos, que fila el fil de la vida; Cloto, que l’enrotlla; i Laquesis, que talla el fil de la vida amb unes tisores d’or, com diu la tradició.

No són les úniques figures que teixeixen o que tenen relació amb els fils que donen cos a l’existència i el seu devenir. Basti recordar Penèlope, Ariadna, Circe, Aracne… En el nostre àmbit cultural tradicional tenim la figura de la filosa, que té el mateix sentit.

En El vel d’Harmonia (el meu primer llibre publicat i que dóna títol a aquest blog), vaig utilitzar la metàfora de les teixidores, en aquest cas per teixir, mitjançant la paraula, bellesa, amor i memòria dedicada a tres dones mortes del meu entorn que vaig estimar en vida. Vaig personificar-les en les teixidores del vel de les noces d’Harmonia amb Cadmo. Són: Eufrosine, Aglae i Talia, més conegudes com les Carites o Jarites gregues, o les Tres Gràcies. Viuen a l’Olimp amb les Muses, i com elles es diu que inspiren.

Els antics consideraven la vida de l’univers com una xarxa, on tot el que existeix està en relació, també els vius i els morts. La mateixa idea la trobem en la cultura xinesa. El terme king (o ching) en el seu origen significa teixit, trama, i en l’ús quotidià, llibre o llibre sagrat. Escriure, doncs, equival a teixir…

(a la fotografia, les Tres Gràcies) 

Wislawa Szymborska i les lectures no obligatòries

Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura 1996 que va morir el dia 1 de febrer a Cracòvia, va escriure una poesia bella, filosòfica i fins i tot moralitzant, que posava dempeus la condició humana.

Atreta per la seva mestria en l’ús de la paraula, l’he llegida sovint, i quan va aparèixer el recull de proses Lecturas no obligatorias (el 2009 Ediciones Alfabia va publicar un recull d’articles publicats a la seva columna Lectura no obligatoria) vaig abocar-me a la seva saviesa inspirada i senzilla. D’aquestes proses de lectura tan recomanable, recordo ara l’escrit on Szymborska parla de l’amor desgraciat –tot i que ella se sentia feliç per voluntat pròpia- d’Anna Dostoievska, a rel de la traducció al polonès del llibre El meu pobre Fedia, com així anomenava al gran escriptor Dostoievski que, com se sap, tenia l’humor molt canviant, patia atacs epilèptics i era jugador. En un moment determinat de la seva exposició, la poeta escriu, i tradueixo: “Davant d’aquestes circumstàncies, els observadors aliens es preguntaven: Què deu veure-li? Millor que no ens fem aquesta classe de preguntes: els grans amors mai no tenen explicació.”    

Massa trista

Massa trista, em veig, per estar enamorada. Patia. Aleshores ja patia molt. L’amor no sempre porta alegria, serenitat. Trobo aquesta fotografia entre vells papers, cartes, algun poema escrit llavors. Està feta davant del monestir de Pedralbes, un lloc on anàvem sovint. S’hi estava bé, era tranquil, hi havia silenci. Parlàvem durant hores. Sempre vam tenir coses a dir-nos, coses profundes. Potser massa, en gent tan jove. Calculo que devia tenir 19 anys quan em va fer aquest retrat. Porto un abric negre que recordo molt bonic, aquí no es veu. Tot és història. Però encara tan viva, tot i que ja no em fa mal. El temps és una benedicció.

(extret de La capsa verda)

Voluntat de florir

Fa molt de temps, molt, que ja no puc dibuixar amb la precisió d'aquesta imatge, impresa l'any 1988. Tot i que em sap una mica de greu, m'he acostumat als meus límits visuals. Faig altres coses, sempre es poden fer altres coses si hi ha desig i voluntat de florir...