Harmonia entre ciència i creences

Podem imaginar-nos com una ceba. Les cebes tenen moltes capes, i cada capa podríem considerar-la com un cos que embolcalla l’altre, com les nines russes.

El primer cos és el físic, compost de matèria orgànica. Després vindria el cos de la sensació i de matèria més fina, tot i que no tan fina com la del cos emocional que ve després. El cos mental és finíssim, tot i que encara estem parlant de cossos subtils. L’interior de la ceba, però, és buit! Podem imaginar aquest buit com l’espai de l’esperit, tot i que l’esperit impregna també tots els altres cossos… Aquí és on les ciències i les religions i creences sobre la naturalesa humana es toquen.

(imatge d'hàbits de monjo, presa a Escaladei l'estiu de 2006)



L'infant i el món

Els ulls, com una finestra.
El món és més gran,
i la nena el busca per tots els camins,
marinera en una mar d’ales blanques.
L’horitzó, infinit,
ara es bressa a la falda dels pares.

(Poema dedicat a la Carla.
A la fotografia: una parella anònima a la platja de Sitges, un matí de sol)

Traduir poesia

Traduir poemes és una tasca sempre aproximada, és molt difícil reproduir la música i el ritme dels versos, ja que cada llengua és un món. No obstant això, el traductor, essent fidel a les paraules també procura reflectir aquella musicalitat i ritme interns que fan del poema poesia.

(Us heu fixat que molts poetes traduïm altres poetes? A més del pur goig de fer-ho per afinitat al/la poeta traduït, crec que és perquè som conscients de la dificultat de la traducció del nostre propi treball poètic)

L'obstacle que estimula

“El treball de cada dia, fet a les palpentes, dòcilment, amb paciència pura i l’obstacle que estimula el fervor com a lema…”, escriu Rilke a Clara Westhoff, la seva dona, el 16 de setembre de 1907 a la ciutat de París. L’obstacle que estimula ens fa anar més enllà no de les nostres possibilitats sinó del que som capaços de veure. La creació sempre és un misteri.

(a la fotografia, Rilke i Clara Westhoff)

Cartes

Hi havia un temps que les cartes trigaven dies a arribar al seu destí. Rainer Maria Rilke, que va escriure moltes cartes a la seva vida, que necessitava escriure-les, comença una carta a la seva protectora, la princesa Marie von Thurn und Taxis, escrita des de Ronda el 17 de desembre de 1912: “Llangueixo esperant una carta seva, estimada amiga. Sens dubte, la carta em busca només Déu sap per quins camins…”
Ara, a través de la Xarxa, les cartes-missatge arriben en segons. Rilke, que era molt impacient, ho hauria agraït. Però em temo que les cartes no haurien estat les mateixes, tan meditades i profundes, ja que la distància i la immediatesa són coordenades temporals tan diferents.

L'Anunciació

Quan vivia a prop de la Sagrada Família, des de la galeria on estenia la roba i que donava al petit estudi on tenia la taula de dibuix, cada dia escoltava les campanes que des del Temple anunciaven l’Àngelus. Aturava el meu treball, i com els pagesos d’abans feia uns minuts de contemplació. Des d’aleshores sempre he pensat que si hagués de fer una col.lecció de pintura, faria una col.lecció d’Anunciacions. L’escena de l’àngel Gabriel anunciant a Maria la concepció d’un fill de l’Esperit que s’encarnarà a través d’ella té en mi un efecte colpidor. En una atmosfera de silenci i de recolliment, l’actitud de Maria es serena, tot i que intueix el que li espera. No obstant això diu que sí, que es faci la voluntat de l’Altíssim, que en un sentit més enllà de la creença religiosa vol dir un sí a la Vida. Tal com la iconografia clàssica ens l’ha presentat, en aquest quadre hi ha sempre un llibre. Per una banda el llibre informa de l’acompliment de la profecia segons les Escriptures. Per l’altra banda indica que Maria era una dona culta, educada al Temple en les coses sagrades.

(detall de l'Anunciació de Bernat Martorell, cap a 1445-42)

Després de l'hivern, la primavera

La primavera, en sentit literal, correspon a una estació de l’any, a l’equinocci que arriba després del llarg temps d’hivern, quan tot sembla que reposa, o simplement hi ha aparença de mort. Aparença, perquè la vida s’esdevé a diversos nivells invisibles, fins i tot a nivell físic.
Com que la primavera estacional esclata després de l’hivern, la primavera en llenguatge metafòric significa renovació. Més enllà d’aquest significant podem dir renaixement o resurrecció si ens referim a estats encara més complexos de la vida, ja sigui que es donin a nivell mental o espiritual.
En aquests darrers temps s’ha parlat i es parla encara de les primaveres àrabs quant a moviments polítics i socials en aquests països. I es parla també de brots verds per indicar tímides creixences o recuperacions en el camp econòmic.
És evident que estem al llindar d'alguna cosa que ha de venir. Així doncs, la primavera es presentarà d’un moment a l’altre. Quan li toqui segons el calendari, però també des d’un punt de vista històric. La tindrem perquè sempre l’hem tinguda, la vida es manifesta de manera cíclica. Arribarà, doncs, la primavera històrica, no sabem quan, i la consagrarem perquè ens omplirà el cor de joia després d’haver sofert tantes pèrdues i haver fet tants dols. Per aquest motiu, que en gaudeixin i siguin agraïts els qui puguin viure aquesta primavera, tot esperant que hagin après dels nostres errors i superat les tendències egoistes. La vida té continuïtat més enllà de nosaltres. La vida, que conté tants hiverns, conté també les primaveres que els segueixen i no només en sentit físic sinó també espiritual.