Dones escribes

 

     Les podem imaginar a la llum de les espelmes, inclinades i concentrades en el seu escriptori, amb tintes de diversos colors i una ploma a la mà: són dones escribes que amb la seva traça per a la cal·ligrafia i el dibuix van produir, sembla que pel cap baix, 110.000 manuscrits durant l’Edat Mitjana, segons han afirmat investigadors noruecs. Aquestes xifres impressionen, tot i que molt probablement encara siguin més. S’estima que a Europa l’1’1% dels textos i il·lustracions realitzades a mà entre l’any 400 i l’any 1500 són obra d’aquestes monges que treballaven en els seus monestirs en silenci i inspirades per com les seves cal·ligrafies i dibuixos encara imanten la mirada tot i els segles que han passat. Aquella aura perdura en la gràcia del traç i la vivor dels colors.

     Algunes dones escribes signaven les còpies dels manuscrits. És així com a Catalunya coneixem el treball de la monja Eude o Ende, la u i la n a vegades es confonen. No se sap gaire res de la seva biografia, si bé es diu que aquesta escriba pertanyia al monestir de San Salvador de Tábara. La història de l’art la considera la primera artista dona que es coneix a Espanya i una de les primeres d’Europa. Una pionera que va realitzar part dels dibuixos miniats del famós Beatus de Girona. Els Beatus contenen comentaris del llibre de l’Apocalipsi de Sant Joan. Aquest Beatus, que, com hem dit, part del qual va ser il·luminat per la monja Ende, es conserva a la Catedral de Girona, d’aquí ve el nom amb el qual és conegut. El nom d’Ende, juntament al d’un altre copista il·luminador, figura en llengua llatina al colofó del manuscrit: «Ende pintrix et D(e)i aiutrix fr(a)ter Emeterius et pr(e)s(bite)r», que traduït vol dir: «Ende, pintora i ajudant de Déu; Emeteri, germà i sacerdot».

     Els dibuixos que il·lustren amb imaginació creativa les visions de Sant Joan al llibre de l’Apocalipsi del Beatus de Girona estan realitzades a l’estil mossàrab de l’època. En aquests dibuixos miniats s’hi veuen, com era la moda d’aleshores, sanefes i elements geomètrics pintats amb colors molt vius i, sobretot, les figures estilitzades que tant s’aprecien per les seves formes d’una bellesa serena, majestàtica, exquisida.

(article publicat al setmanari La Fura, 13 de juny de 2025)

Una viatgera a Pèrsia

     L’any 1936, fugint del feixisme rampant al cor d’Europa i de la seva addicció a la morfina (induïda per la seva amistat amb Klaus Mann, fill de Thomas Mann), l’escriptora, periodista, fotògrafa i viatgera impenitent Annemarie Schwarzenbach va escriure Mort a Pèrsia (Angle Editorial), un text en què l’autora barreja autobiografia, crònica, ficció i pensament.

     Annemarie Schwarzenbach, nascuda l’any 1908 a Zuric (Suïssa) en el si d’una família molt rica, va viatjar diverses vegades a Pèrsia, va conèixer tant els seus preciosos jardins paradisíacs com els seus paisatges àrids, escarpats i desolats. La jove va explorar els seus espais naturals i el tarannà de la seva gent així com va conèixer el seu passat mític i llegendari al costat dels canvis socials que en aquell temps havien dut novetat a les dones iranianes: el xa de Pèrsia havia promogut que es llevessin el vel i poguessin estudiar a la universitat, la qual cosa a ulls d’avui dona la mesura del que hi van perdre les dones que van viure la Revolució islàmica de 1979 amb els aiatol·làs al comandament.

    La personalitat de les viatgeres de principis del segle XX mai no va ser convencional, recordem la nostra Aurora Bertrana, una dona independent i escriptora amb una agusada opinió crítica com la que mostra Annemarie Schwarzenbach en les seves cròniques viatgeres que alterna amb la narració creativa d’un fet autobiogràfic: la seva relació amb Jalé, la filla de l’ambaixador turc, que va morir de tuberculosi. És així com els lectors assisteixen a l’expressió del sentiment de pèrdua de l’autora que també va morir jove, l’any 1942, per causa d’un desgraciat accident quan anava en bicicleta per la vall suïssa d’Engandin. Feia poc que s’hi havia establert després del seu viatge a l’Àfrica.

     L’any 1933, Annemarie Schwarzenbach va viatjar a la península ibèrica. Amb la fotògrafa Marianne Breslauer va estar a Navarra i a Catalunya. L’any 1936 va escriure a Mallorca aquesta seva concepció del viatge: «Viatjar és partir sense destí, sols amb una mirada fugissera es copsa un poble i una vall, i allò que més ens captiva, ja ho estimem amb el dolor del comiat». El viatge com una descoberta a cada minut del dia, a cada revolt de la carretera, en cada conversa amb un nadiu. Tot al contrari que el turisme pautat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juny de 2025)