dilluns, 28 de maig de 2012

Els records


Els records no són estàtics, van evolucionant amb el temps. Si el nostre estil de vida té relació amb els records antics, és evident que a mesura que ens anem fent, també els records es van fent. No vull dir pas que es rectifiquin –alguns, potser sí-. El que vull dir és que, sense perdre identitat, van modelant-se a imatge i semblança nostra. Una cosa així com el rostre. Només cal mirar les fotografies d’un àlbum per veure els canvis que s’hi produeixen. L’essència, però, resta. L’essència dels records, també.

2 comentaris:

  1. I no acabem pas de fer records: el moment que som i els que seguiran tindran la seva fe de vida escrita o retratada, i potser a la memòria dels que ens estimin.
    Quan veig a la cartellera "Dones d'ara" (o similar), modernes, atrevides, la temptació és creure que per a una ja s'ha fet tard. De fet, les "dones d'ara, o d'avui dia", només viuen un instant. Jo em considero dona de sempre, encara que sigui invisible. Vull dir, sempre mentre visqui, es clar.

    ResponElimina
  2. I què passa quan els perdem? L'obsessió de la memòria...

    ResponElimina