dissabte, 3 de desembre de 2011

El somriure de La Gioconda

En la mirada, la pregunta i la resposta.
Però no dius res,
deixes que el misteri obri una escletxa
invisible, un somriure tènue, a penes insinuat.
Les paraules farien malbé el silenci eloqüent,
llum que dóna rostre a la nit més obscura.
Una particula de més malmetria
el missatge que transparenta el teu gest
ingràvid que, tot i el seu origen celest,
respira amb la terra.

(poema inèdit)

2 comentaris:

  1. Preciós poema.
    ¿T'has fixat que, més que la boca, a la Gioconda li somriuen els ulls?
    Trobem moltes persones que ens fan un somriure fals perquè no veiem que els ulls es corresponguin amb els llavis. Això és possible quan el somriure és mecànic.
    Però la Gioconda sí que ens somriu.
    Olga

    ResponElimina
  2. Sí, sí, preciós...
    Un mot més seria massa, un mot menys, poc.

    ResponElimina