Calendari dels Pagesos

M’agrada saber amb precisió astronòmica a quina hora tindrà lloc l’inici de la primavera, quan la terra reverdeix, les flors esclaten en mil colors i a l’aire es respira una temperatura més càlida. Me n’assabento sempre a través del Calendari dels Pagesos, un almanac que s’edita des del 1861.

     

Consultant el Calendari em faig la il·lusió, això és la memòria poètica, que segueixo la tradició del padrí de la meva mare, en Vicenç Gramunt, home a qui tothom demanava consell. El meu rebesavi collia sempre al contrari que el meu avi, que no feia atenció dels consells del pare i algun any s’enduia un disgust. El besavi tenia cura de sembrar i treballar la terra seguint les recomanacions, fruit de molta experiència pagesa acumulada, que es donen en aquest Calendari com assenyalar el moment més adient per cada feina del camp, de l’hort o de la vinya, i el sistema més eficaç de fer-ho des del més clàssic o ancestral al més modern, amb incorporacions com ara els drons, artífex que en l’agricultura té un gran potencial ‘que pot ajudar a fer-la més productible i sostenible’, tal com llegim al Calendari dels Pagesos del 2019.

     

Res no m’agrada tant com saber el dia que tindrà lloc el Carnaval o la Pasqua, festes mòbils a causa de la lluna, així com m’agrada llegir els refranys que il·lustren el Calendari dels Pagesos, el vell m’enamora tant com m’exalta el nou, a dir del poeta Foix. El 13 de març en què vaig néixer amb el sol a Peixos aquest any serà dimecres i al Santoral es recorda que ‘per l’Espòs de Maria, tan llarga és la nit com el dia’, donant a entenent que som a la vigília de l’equinocci de primavera. I així va rodant l’any, pel que fa al cultiu sembla que el 2019 serà estèril segons la Roda Perpètua ideada pel frare Domènec Varni i publicada l’any 1617 pel frare Miquel Agustí, prior del temple de Perpinyà. Però com llegim en els sempre inspirats rodolins del Judici de l’Any: Infèrtil és l’any vinent/ però els pagesos no s’aturen/ i la roda en té talent/ de més verdes en maduren. I així en tots els camps, també en el polític, per més fosc que el veiem.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de gener de 2019)

Nadala 2018

Celebrem el Nadal, celebrem que podem fer néixer l'Infant en els nostres cors!

Tresors de Catalunya

Imagineu-vos que us regalen un àlbum amb postals de diversos indrets de Catalunya on no són amagats, sinó que són a la vista, els seus tresors. L’àlbum que tinc a les mans, present d’un amic que sap que l’apreciaré, viatgera i exploradora com sóc, és Tresors de Catalunya (Viena Edicions). Aquest àlbum és el més semblant a un fabulós quadern de viatge fet amb tota cura on hi ha una fotografia amb el tresor escollit i una explicació personal del seu autor, el periodista i escriptor Daniel Romaní, que ofereix un recorregut iconogràfic i literari d’algunes de les peces més sobresortints del patrimoni cultural català. Algunes d’aquestes peces són molt conegudes, d’altres resulten una sorpresa amagada: una veritable troballa. Val la pena fer l’excursió o el viatge per gaudir-ne. O, simplement, agafar el tren a tocar de casa, ja que el tresor potser es troba a uns pocs quilòmetres.

Per proximitat, exposo dues figures femenines d’èpoques distanciades. I és que la història cultural del nostre territori té milers d’anys. A Gavà hi arriba el tren des del 1881, i la figura que es pot veure al seu Museu és una petita i molt valuosa escultura de ceràmica de fa 5.800 anys. Es tracta de la Venus de Gavà. Símbol de la fertilitat, és una de les primeres figures antropomòrfiques de la península Ibèrica. La seva bellesa abstracta imanta l’espectador, que hi queda encisat. La segona peça a admirar és una escultura que es pot veure al Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú: Lucrècia moribunda, de Damià Campeny. Aquesta escultura de bellesa tan serena com espectacular, és una obra mestra del Neoclassicisme europeu. Lucrècia, dama romana esposa de Tarquini, va ser ultratjada pel fill del rei i, per aquesta causa, es va matar amb una daga davant del seu marit i del seu pare, que van mostrar el seu cos mort al poble. Indignat pel que havia passat, el poble es va rebel·lar, va abolir la monarquia i va proclamar la República. Per aquest motiu, Lucrècia ha esdevingut símbol de l’honestedat i de la república.

     

L’àlbum Tresors de Catalunya és ple de meravelles com aquestes que cal descobrir, o redescobrir, per apreciar la seva bellesa i valor cultural. Tenim molta història i molt d’art darrere, tenim molts tresors.

(article publicat a La Fura, 14 de desembre de 2018)

Històries de calendari

Bertolt Brecht, autor alemany ben conegut com a dramaturg, també va ser un bon narrador d’històries curtes i de poemes com els que trobem a Històries de calendari (Adesiara), exquisidament traduïdes per Feliu Formosa. Brecht reescriu i inventa al seu gust i imaginació episodis de la vida de Juli César, Sòcrates, Giordano Bruno, Francis Bacon, Lao Tse, Buda, o el misteriós senyor K., que entre d’altres pensaments expressa aquest ben personal: Quan els alumnes han oblidat ja fa temps els errors del mestre, ell mateix encara se’n recorda. Un bon mestre és exigent primer de tot amb ell mateix.

     

Es diu que una bona escriptura encomana ganes d’escriure. És clar, Bertolt Brecht és un gran escriptor. I, sí, vénen ganes d’escriure un grapat d’històries de calendari ara que som a l’últim full del calendari. No es pot pas dir que els full-mesos que d’aquest any 2018 ja han caigut no hagin estat plens d’històries, i fins i tot d’episodis acolorits (alguns de groc) de la Història, si parlem dels esdeveniments polítics i socials que hem viscut, que estem vivim a casa nostra.

     

Només que estiréssim el fil d’algunes de les notícies llegides sense anar gaire lluny, potser en aquest mateix setmanari, ja tindríem prou maons per construir un petit edifici literari, ja sigui que escrivíssim un conte rodó, amb començament, desenllaç i final, o un relat desplegat en un temps de ficció i amb final obert, o un poema que mostrés, posem per cas, un imaginari diàleg entre un fill o una filla amb el seu pare o mare morts sense haver pogut dir-se allò que calia per desfer aquells nusos afectius que potser els han amargat no poques hores de la vida. Aquest poema potser només ocuparia un dia d’aquest calendari imaginari, però això seria fals, ja que les paraules que no s’han dit a vegades ocupen anys, és a dir, molts fulls de calendari... Ja veieu què passa quan estires un fil, de seguida sorgeix un fet que provoca una història, o una història que vol ser explicada a través d’imatges sugerents perquè sigui a través de la lectura que la història s’expliqui en la imaginació del lector... tu, que em llegeixes.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de desembre de 2018)

Raimon Panikkar i la política

Raimon Panikkar, nascut a Barcelona ara fa cent anys i doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, va estudiar la política a L’esperit de la política, aspecte que d’entrada pot no semblar paral·lel a les reflexions publicades a La Trinitat, El silenci del Buddha, Els Vedes, Benaurada senzillesa o Les icones del misteri. L’experiència de Déu.

     

En l’estela intel·lectual, de fe i espiritualitat de Llull, Panikkar va escriure tant com va meditar sobre l’ésser humà al món. La política forma part de la dimensió social de la persona. Així Raimon Panikkar estudia l’homo politicus. Ell, que en la seva maduresa després d’haver viscut en mig món va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Tavertet per treballar sense interrupcions, a l’inici de L’esperit de la política escriu aquesta divisa: Ni la fugida del món ni l’activisme mundà salvaran l’home i el món. És per la seva activitat metapolítica que l’home arriba a la seva plenitud (se salva), tot participant de forma única en l’edificació del Cos cosmoteàndric de la realitat.

     

Tal com ho interpreto, l’edificació d’aquest Cos, el cos de la humanitat, demana la nostra implicació total, és a dir, incloent la dimensió espiritual, transcendent, sovint negligida, i fins i tot menyspreada, en l’àmbit secular. Però, que és el metapolític? És el fonament antropològic del que és polític, respon Panikkar. En el seu llibre del qual fóra bo recuperar la lectura en els nostres dies desorientats, Panikkar es proposa l’estudi de la relació transcendental entre la política i allò que la sustenta i la funda: el sentit de la vida. Vet aquí el fonamental en tota existència humana més enllà de la biologia: el seu sentit humà. I és que en qualsevol afer humà es troba, com amagat, diu Panikkar, el misteri de la vida. Així el metapolític restableix la fractura entre l’activitat política i la resta de la vida humana. Observant l’activitat política ambient es fa necessària una consciència que no ens faci perdre de vista el que és essencial, i que per anar bé hauria de conjuminar el personal amb col·lectiu, o el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 9 de novembre de 2018. A la imatge, Raimon Panikkar amb Henri Le Saux, a Varanasi, Índia. Foto presa de l'exposició Kosmos Panikkar)

Apollinaire, l'avançat

El 9 de novembre de 2018 farà cent anys que va morir a París Guillaume Apollinaire víctima de la grip que se’n va dir espanyola. A la Bibliothèque Historique de la Ville de París, on es guarda la seva biblioteca, papers i objectes personals com per exemple el casc on es veu el forat de la metralla que li va ferir el cap (es va allistar voluntari a la Primera Guerra Mundial), vam visitar una interessant exposició que manifesta les diverses facetes de la seva personalitat avantguardista i trencadora de motlles.

     

El nucli de la seva obra és la poesia que Apollinaire entenia, i hi estic d’acord, com un art inseparable del conjunt de l’experiència de la vida, des de l’àmbit més quotidià fins al més sublim de l’estètica. Fill d’una aristòcrata polonesa i pare desconegut (es parla d’un oficial italià o un príncep de l’Església), va fer estudis a Mònaco, Cannes i Niça fins que va viatjar amb la seva mare a París. Allà va freqüentar els cercles artístics i literaris fins a convertir-se en una peça clau en l’agermanament entre la pintura i la poesia que va rompre amb l’estètica anterior tot generant noves pràctiques d’avantguarda tant en la literatura com en l’art. Abanderat, va teoritzar i defensar les noves tendències artístiques com el cubisme dels seus amics Picasso i Braque, així com el fauvisme de Matisse. Amb ells va compartir la vida bohèmia característica de l’època.

     

La innovació literària va situar Apollinaire entre el moviment simbolista i surrealista. De la seva extensa producció en la qual cal valorar l’esperit de recerca que el fan cavalcar entre el simbolisme i les avantguardes, destaca ja des del títol El poeta assassinat. Es tracta d’un text de to fantàstic que va iniciar l’any 1900 i en el qual va exposar, amb fina ironia, una campanya per exterminar tots els poetes del món, ell, que va fer de la poesia el seu epicentre creatiu. Fins i tot en la convalescència de la ferida de metralla al cap va escriure alguns dels seus textos més experimentals que crearien escola: els famosos Cal·ligrames publicats pòstumament l’any 1918. Aquests ideogrames lírics van obrir el camí a tots els experiments de la poesia visual que es van fer durant la resta del segle XX, i fins ara.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de novembre de 2018, just quan fa cent anys de la mort d'Apollinaire. La imatge està presa a París el 20 d'octubre de 2018, quan ja pensava a escriure aquest article)

Escriptures

Desitjo tenir l’oportunitat de llegir almenys un original que em reconciliï amb el que crec que ha de ser un text literari, un llibre de prou qualitat com per guanyar un premi. Estic fent de jurat d’un premi de novel·la i tinc a la taula set obres per llegir. N’he llegit quatre i em sento desolada. Escriptura sense ambició literària, temes adotzenats. En alguns d’aquests originals hi respira un empatx de lectures de best sellers, com si només es perseguís aquest camí d’èxit comercial. Però també aquest camí ha d’estar a l’alçada, un llibre d’èxit tipus Dan Brown no s’escriu així com així. No només es necessita ofici sinó també imaginació per fugir dels llocs de moda o llocs comuns.

     

La lectura d’aquests inèdits em troba llegint dos llibres de Marguerite Yourcenar. No una de les seves novel·les famoses com Memòries d’Adrià o Opus Nigrum, sinó una novel·la curta, Anna, soror... i Narracions orientals en l’esplèndida traducció de Montserrat Gallart. ¿Què ho fa que ja des dels primers paràgrafs ens adonem que som davant d’una escriptura de nivell? Escriptura en sentit ampli i profund. No n’hi ha prou amb redactar bé. La literatura demana estil, però encara més demana l’exposició d’un món que pot coincidir amb el món de l’autor o autora, però no necessàriament. Tenir quelcom a dir d’essencial porta a escriure narracions de pes com aquestes de Marguerite Yourcenar. Els humans som relat, la paraula ens explica. ¿Ens acontentarem a explicar aventuretes, a escriure guions de sèries, a ressaltar qüestions accessòries o voldrem meditar, tot escrivint, sobre la vida i el lloc que ocupem al món, i com fem o desfem el nostre món, i com el món ens fa i ens desfà?

     

Desitjo trobar en les obres que em falten per llegir, o tan sols en una d’aquestes obres, alguna cosa capital que m’atrapi i m’obligui a obrir els ulls, em sacsegi l’ànima, em mantingui insomne. No és possible restar impassible davant d’una qüestió fonamental. Em decep llegir històries intranscendents perquè crec en una escriptura que dugui de la mà un treball filosòfic, humanístic, o que almenys sigui una expressió d’art, que sedueixi per la seva bellesa. No ens conformem amb menys, escriptors, lectors.

(article publicat a La Fura, 10 d'octubre de 2018. A la foto, fragment d'un vidre pintat)