divendres, 4 de desembre del 2015

Una casa singular



A l’àlbum Cases singulars, personatges singulars (coeditat per Albertí Editor i l’Ajuntament de Barcelona), Isabel Vallès Audouard i Laura Pastor Durán, provinents de l’àmbit de la història de l’art, han fet una tria selecta de deu cases singulars barcelonines: Palau Moxó, Casa de la Seda, Museu de l’Acadèmia, Casa Rocamora, Palau Güell, Casa Amatller, Torre de Bellesguard, Estudi d’Oleguer Junyent, Casa Lleó Morera i Casa Batlló.

En els seus records, cadascú evocarà una casa. O més d’una. En el segon pis de la fabulosa Casa Amatller, durant uns anys s’hi va allotjar la Institució de les Lletres Catalanes. Vaig adreçar no poques cartes personals, al director que en aquell moment tenia l’ILLC. Aleshores encara s’escrivien cartes. Estic parlant dels anys 1992-93 i sembla que faci mil anys!

De la lectura dels avatars d’aquestes cases singulars pel seu valor artístic i per la personalitat dels seus estadants, voldria destacar el Museu de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, la “casa” més acostada a la meva època de formació. Llegint la cronologia històrica de l’edifici on hi ha l’Acadèmia de Belles Arts (l’edifici de la Llotja al passeig d’Isabel II), he evocat moments d’emoció en posar els peus en aquesta construcció vetusta. Les aules tenien uns sostres alts, catedralicis. A l’hivern era difícil escalfar aquells espais. Durant el tercer curs, els estudiants que proveníem de les sucursals de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, més coneguda com Escola de la Llotja, vam rebre unes classes que eren un tast de les especialitats que oferia l’Escola. En aquell moment era en aquest edifici de la Llotja on encara tenien lloc, ja que un any després la seu central de l’Escola de la Llotja va traslladar-se a l’edifici nou, al carrer Ciutat de Balaguer. Les especialitats que més em van interessar van ser modelat i disseny de vitralls. No vaig fer, però, ni una cosa ni l’altra. Ja m’havia decantat per cursar disseny gràfic, una especialitat que tot just feia un curs que havia començat a la nova seu. A l’entrada de la “vella” Llotja hi havia una rèplica de l’escultura de Moisès, de Miquel Àngel. M’impressionava. L’original forma part de la tomba del papa Juli II. Anys després vaig admirar-la, amb sentiment crescut, a Sant Pere in Vicoli, de Roma.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de desembre de 2015. En una imatge, la coberta de Cases singulars, personatges singulars. En l’altra imatge, una vista de l’entrada de la seu de l’actual Escola Superior de Disseny i art "Llotja", al carrer Ciutat de Balaguer, 17, amb una fotografia, a la paret esquerra, de l’antiga seu de la qual parlo en l’article a propòsit de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, una de les cases singulars esmentades al llibre)



dissabte, 28 de novembre del 2015

Nadales al museu

M'agraden les pintures amb l'escena de l'Annunziata. Les fotografio a les esglésies, als museus. A vegades he de fer la fotografia a corre-cuita, d'amagat. Hi ha museus on està prohibit... Si algun dia m'atrapen diré: És una Annunziata, no us farà cap mal que en vulgui conservar-ne una imatge... Ahir, dia 27 de novembre, al recital de Poesia religiosa i transcendent que es va fer al Reial Cercle Artístic de Barcelona, vaig llegir una col.lecció de deu poemes molt curts que es titula Nadales al museu. Una de les nadales és una Annunziata, inspirada en aquest episodi bíblic, que trobareu tot seguit:


Com una barca minúscula,
la Paraula navega endins.
Sota les parpelles de la Verge
la idea vaga d’una plenitud.
Que així sigui.

(la imatge està presa, amb permís del guarda!, a la Pinacoteca de Berlín, aquest juny passat)


dijous, 26 de novembre del 2015

Empatia amb les víctimes de la violència masclista

L'any 2008 vaig publicar El mirall de Circe (Editorial Comte d'Aure), un llibre de poemes escrit des de l'empatia per les víctimes del masclisme. Uns anys després, el pintor vilanoví Ferran Ferrer Margalet va fer aquest dibuix, inspirat en un dels poemes,  Ets aquí, i que reprodueixo a continuació:


Sang a la cara,
els ulls enfonsats.
Estic parlant de mi 
després de cada encontre.
Les llàgrimes couen als ulls.
No em penedeixo de res,
no em penedeixo d’haver compartit amb tu la vida.
Ets aquí, ben endins,
fins que el teu odi ens separi.

divendres, 20 de novembre del 2015

Economia domèstica

Ho heu sentit a dir: als programes de Formació Professional s’hi volen incorporar ensenyaments de les tasques de la llar, d’economia domèstica, de cuina, etc. Tothom hauria de passar per aquests ensenyaments bàsics, crec jo, i ampliats per aquells que s’hi voldran especialitzar, que els voldran desenvolupar amb més competència professional. En l’àmbit de la cuina ja es fa amb èxit. Cada dia serà més necessari.

Tothom creu que en sap, de fer llits, fregar, planxar, cuinar, rentar i estendre la roba, fer comptes. I no tothom en sap. La meva àvia, que era molt enginyosa, deia que hi ha gent que per comptes de mans tenen peus, com volent dir que eren ben maldestres. També parlava de les mans foradades, amb la qual cosa volia dir que hi ha persones que no tenen mai ni cinc, que no estalvien, que malgasten. Aquí entra l’economia domèstica, una ciència que no només s’hauria d’aprovar sinó fer un màster.

En les tasques de la llar, d’una gran perfecció i bon gust, de cuinar amb grau d’excel.lent, i d’una gran intel.ligència quant a economia domèstica, a la meva mare li haurien de concedir el cum laude. En els anys cinquanta, amb el sou tan prim que guanyava el meu pare, ella feia miracles, ho sé perquè els vaig viure. Quan sortíem de casa ningú no hauria dit que aquella era una llar senzilla. La mare rentava i planxava la nostra robeta cada dia, i ho feia tan bé que tot semblava com acabat de sortir de la botiga. Amb 91 anys, tres de vídua i amb la salut precària, la meva mare ara té ajuda a casa, només faltaria, però va a comprar i cuina cada dia per no perdre fil de la seva saviesa gastronòmica, i encara realitza tasques com planxar fins i tot els llençols (no cal arribar a aquests extrems, li dic). Aquesta saviesa mai no ha estat compensada. M’agradaria calcular els milers d’euros que la meva mare ha estalviat (una manera de guanyar-los) fent-se ella mateixa la feina fins a una edat avançada, fent de mainadera, de planxadora, de cuinera, fent bé els comptes, estalviant. En els nostres dies, la majoria de dones treballem i deleguem bona part d’aquesta feina que s’ha de valorar en el que val en aptituds, en confort i en diners. Té sentit tant saber-la fer bé per a un mateix com que es professionalitzi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de novembre de 2015. A la fotografia, la meva mare de molt jove, quan festejava amb el meu pare, la foto li va fer ell, al terrat de la casa on va néixer la meva mare)

dimecres, 18 de novembre del 2015

Màscares penjades

Aquesta imatge -instantània presa al vol, tot passant, el juny de 2012- podia haver estat presa a Venècia, però no, està presa a Pisa, en un quiosc de souvenirs. No estem en època de Carnaval, pròpiament. Però per a qui tingui la mirada fina veurà màscares penjades arreu, i no pas tan belles com aquestes sinó màscares de l'horror, del terror les més angunioses i mortíferes. Altres màscares, però, fan pampallugues en el món de la política, ben esgavellada, aquests dies. No és or tot el que vol lluir... No conec ningú que estigui tan net com per tirar la primera pedra. Crec que s'hauria de ser més honest. El catarisme (purisme) a vegades provoca més mal del que vol evitar. En el món del fang un s'ha d'embrutar les mans si vol construir una figura bella.

dilluns, 16 de novembre del 2015

La bellesa de l'instant

L'objectiu de la màquina de fotografiar captura instants de bellesa com aquest. Mai més la fulla que mou el vent no es dreçarà de la mateixa manera en l'horitzontal dels núvols que es retallen en el cel blavíssim i net. Ho sé. Al món hi ha molt de dolor, i el sento com una esgarrapada. Però els ulls se me'n van en la contemplació de la bellesa d'aquest instant.

divendres, 13 de novembre del 2015

Imatge humil de tardor

Aquests dies d'intens dramatisme parlamentari, amb tants ais al cor, goso presentar-vos aquesta imatge humil de tardor. Perquè potser és el que fa falta: una gran humilitat per discernir els límits i, sobretot, no llençar a mar el patrimoni aconseguit fins al dia d'avui, amb tant d'esforç.