L’ego, o petit jo, sovint ens fa
córrer darrere de coses banals. A vegades ja ho veiem, ja, que fem el ruc, (ho
veu el jo superior quan el deixem obrar al nostre interior), però aquest jo
petit és un tirà que ens engalipa amb unes arts fabuloses. La meva àvia sempre
deia que si el diable es presentés amb la seva veritable cara en fugíriem. No
cal anar tan lluny i veure el petit jo com un diable, però fa la mateixa feina:
desviar-nos del camí de l’evolució.
dilluns, 1 de juliol del 2013
L'ego
Etiquetes de comentaris:
diable,
ego,
jo superior,
petit jo
dijous, 27 de juny del 2013
Màtria
Fa anys, més de vint, que jo
recordi devia ser cap al 1991, en Ramon A., aleshores malalt del cor i que va
morir poc temps després, un home ja gran que havia estat exiliat a Mèxic a rel de
la Guerra Civil i havia tornat a Catalunya a penes començada la democràcia, em
va preguntar què creia jo que havia de donar a la mare pàtria. La pregunta em
va deixar glaçada, ja que mai no m’he vist com un soldat sinó més aviat com un
continent amb la mateixa capacitat que la terra per donar formes de vida. Deu
ser per aquest motiu que vaig tenir una reacció ràpida com un llamp i li vaig
contestar amb una interrogació: I perquè no dir màtria? En aquell moment el que
va quedar una mica sorprès va ser ell, tot i que no per gaire estona, ja que de
seguida va dir: D’on ho has tret, això? D’enlloc, vaig contestar. Més ben dit:
D’aquí. I li vaig assenyalar el cor. Una noia d’idees, va dir. Sí i no.
És ben cert que no l’havia
sentida mai, la paraula màtria, de manera que em va sortir ben espontàniament.
Hi ha coses que sembla que estiguin a l’aire i es respirin; hi ha coses que se
saben sense saber que se saben i per aquesta raó emergeixen com un brot de
primavera tan bon punt sorgeix l’ocasió. Amb el temps he sabut que paraula
màtria ja tenia una pila de pares i mares. Per exemple, la filòsofa, teòrica de
la literatura, feminista i psicoanalista Julia Kristeva (1941), que jo
aleshores encara no havia llegit i que en els seus escrits parla d’aquest lloc
simbòlic com un espai ‘altre’, que més aviat té a veure amb el concepte de la
cambra pròpia creat per Virginia Woolf. La qual, per cert, en els seus escrits
utilitza el terme màtria per a representar una reconstrucció del terme pàtria
des d’una òptica feminista.
En el moment en què va tenir lloc
la conversa amb el vellet que havia retornat a la mare pàtria, segons el seu
parer, o a la màtria, segons el meu, tampoc no havia llegit la prosa de Josep
M. Junoy (1887-1955), publicada a El gris
i el cadmi (1926), on parla de Vilanova tot referint-s’hi com a la meva benvolguda “terra màtria” d’adopció.
A l’època en què va escriure
aquest text, Junoy feia cinc anys que vivia a Vilanova i la Geltrú. El text és
una descripció d’escenaris de la ciutat en diferents èpoques de l’any, amb els
seus personatges. Aquest escrit potser hauria d’estar gravat en una placa de
marbre situada en algun lloc ben visible de la ciutat, com es fa a Itàlia, que
te’n trobes per tot arreu. L’escriptor, periodista, poeta (amic d’Apollinaire,
va ser dels primers poetes que van conrear l’haiku a Catalunya) i crític d’art
Junoy s’havia casat amb Pepa (Josepa) Ricart, la cosina que Enric-C. Ricart va
immortalitzar en el quadre titulat Noia
en un sofà, pintat l’any 1920, any del casament de la jove amb Junoy. La
noia, d’aspecte admirablement mediterrani i noucentista, tal com volia Junoy,
apareix estirada en un sofà sobre una manta mexicana amb vistosos dibuixos
geomètrics: la famosa manta dels “carams” (per l’expressió col.loquial que provocava
la seva contemplació) esmentada al llibre Memòries,
d’Enric-C. Ricart, escrit durant la Guerra Civil i finalment publicat l’any
1995.
Tornem a la paraula màtria,
utilitzada sovint pels pobles indígenes d’Amèrica, així com també es troba en alguns
textos poètics en forma de metàfora per referir-se al lloc de naixement o terra
d’adopció, com va fer Josep M. Junoy al seu text dedicat a la ciutat Vilanova.
Ara bé: una mirada que contempla el femení de l’existència, tal com jo
l’entenc, voldria situar el concepte màtria a un espai metafísic, un lloc on
gestar, per regenerar-lo, el nostre ésser intern. Veig la màtria, doncs, com un
espai-matriu per a l’autonaixement a un estadi més evolucionat de l’existència.
(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de juny de 2013. A la fotografia, una posta de sol al passeig de Vilanova)
Etiquetes de comentaris:
Enric-C. Ricart,
Josep M. Junoy,
Julia Kristeva,
màtria,
Virginia Woolf
dimarts, 25 de juny del 2013
La Deessa Adormida
Just quan entrava el solstici d'estiu vam arribar del viatge a Malta. A l'illa hi vam trobar una calor veritablement africana. Però a l'Hypogeu megalític (3600 - 2500 a.C) excavat sota terra de Hal Saflieni (Paola, Malta), on a principis del segle passat es va trobar aquesta figura de ceràmica, hi havia una frescor moderada que ha preservat, per mil.lennis, aquest impressionant temple subterrani. Aquesta figura de petites dimensions (12 cm.) que vam veure al Museu Arqueològic de la Vallette, la capital de l'illa, és coneguda com la Dama Adormida o Dona Adormida. Ateses les altres figures femenines de ceràmica que s'han trobat en el mateix indret, i que per la seves rodoneses recorden tantes venus de la fertilitat, més aviat fa pensar, com ja va deixar establert l'estudiós J. J. Bachofen al seu llibre El matriarcat (1861), que ens trobem davant d'una cultura de signe matriarcal que retia culte a la Deessa Mare. Així, doncs, per què no anomenar aquesta joia del món prehistòric la Deessa Adormida?
Etiquetes de comentaris:
Dama Adormida,
Hypogeu de Hal Saflieni (Paola,
Malta)
divendres, 14 de juny del 2013
A les envistes
A les envistes de l'estiu, tot són desitjos de períodes de descans... A vegades descans cansat, com ara algun viatge que ens farà caminar de valent, i potser sota un sol de justícia. Però als dies de 'descans' no se'ls plany res, oi? Obro un petit parèntesi en aquest blog, serà curt. A la tornada us explicaré el què de tot plegat. Abraçades.
Etiquetes de comentaris:
a les envistes de l'estiu
dijous, 13 de juny del 2013
Educació i cultura contra la barbàrie
Iván Mañero fa miracles. Mañero
és cirurgià plàstic, encara que ell s’estima més dir-se reconstructor. Amb el
deixant dels guanys que donen les operacions d’estètica ha creat una oenagé a Guinea
Bissau, Àfrica. Opera nens cremats i mutilats, també reconstrueix ablacions
femenines, aquesta pràctica ritual salvatge. Ho llegeixo a l’entrevista
publicada a La Contra de La Vanguardia (11-6-2013). En un moment
donat, el cor em queda en suspens quan llegeixo el relat de tradicions tan bàrbares,
com ara que als infants estràbics (als quals consideren endimoniats!), i també
als nens albins, se’ls enterra en un formiguer: no en queda res.
He estat operada d’estrabisme, i
tanta gent que conec que és estràbica, gent que ha donat tants fruits a la vida
i a la societat on viu! Per la fotografia veig que el mateix Mañero és
estràbic, si bé de manera gairebé imperceptible. Només l’educació i la cultura
pots curar-nos de la barbàrie!
Etiquetes de comentaris:
educació i cultura contra la barbàrie,
Iván Mañero
dimarts, 11 de juny del 2013
El pou
El pou.
La imatge és negra, fonda, opaca
com l’ull buit d’una calavera.
Però no hi ha buit on hi ha record.
Record de què.
D’un home mort que hi va caure mentre el construïa.
L’inici de la tragèdia.
L’inici d’una buidor més terrible
que l’absència.
Es va perdre l’amor en aquella fondària,
es va extingir en aquella foscor.
(poema inèdit. L'acompanya una fotografia fallida)
divendres, 7 de juny del 2013
La nova realitat
El canvi està en la naturalesa de
coses i fenomens, com ja va deixar dit Lucreci a De Rerum Natura. Tot i que algunes persones i col.lectius de
mentalitat retardatària les voldrien fossilitzar a conveniència (exemple polític:
la llei Wert). El nostre és un temps convuls perquè els canvis físics i de
consciència s’han accelerat de tal manera que poc tenim temps per
d’assimilar-los, tot i que l’ésser humà ha avançat gràcies a anar-se adaptant
al medi.
A ningú no escapa que estem
immersos en una nova realitat. Som en una època de transició de durada
indefinida. Ens bressolem entre dues aigües, naveguem fent tentines entre el
vell i el nou món. Nous filòsofs com Jordi Pigem contribueixen a posar llum en
els diversos aspectes que presenta l’emergència d’aquesta nova realitat. Que,
cal dir, ja va començar fa cent anys amb la teoria de la relativitat i les
tesis de la física quàntica, com de manera tan didàctica descriu el físic Fred
Alan Wolf al seu llibre Bucles temporales
y pliegues espaciales (Ediciones Obelisco). Amb empenta intel.lectual, Wolf
proporciona una nova visió sobre la relació entre ciència i consciència, i com
a persona que considera la vida espiritual com una via de coneixement, obre les
portes a la comprensió de la ‘ment de Déu’.
Jordi Pigem, bon articulista a la
premsa i que durant molt de temps va ser coordinador de la revista Integral, és un filòsof que escriu sobre
filosofia de la ciència i pensament ecològic. És un pioner a nivell
internacional, i això és rellevant, en l’estudi i la divulgació del nou
paradigma. És autor de més d’una desena de llibres, l’últim dels quals (al meu
parer d’inprescindible lectura per no estar a l’escapça del món en el qual
vivim) és el recentment publicat La nueva
realidad. Del economicismo a la conciencia cuántica (Kairós).
En aquest assaig, Jordi Pigem va
desgranant tot un seguit de reflexions que van des de l’economicisme imperant,
on tot i tothom té un preu (o cap preu si un en queda al marge) i, per tant, un
món on els humans hi estem considerats com a simples objectes, fins a anar-nos
situant en la via de la nova consciència, una via d’un humanisme humanitzat
(anem descobrint que la realitat no està feta d’objectes sinó de relacions en
xarxa!). Nova consciència mercès a quàntica, amb les seves fabuloses
revelacions en el camp de la física i de la neurociència. Paràmetres
d’observació de la realitat que, d’altra banda, ja havien estat intuïts pels
savis de moltes cultures i èpoques antigues.
Entre altres consideracions,
Pigem aboga per un món on el fet de tenir
estigui al servei del ser, on
allò material estigui al servei d’allò personal, on de l’alienació (aquella
sensació de sentir-nos arrossegats per forces que no controlem) poguem passar a
donar un sentit més humà a la nostra vida, un món on la cobdícia de l’ego es
vagi substituint per una consciència holística, planetària… És la realitat que
ve, encara que els vells motlles no estiguin trencats del tot.
(article publicat a El 3 de vuit,
7 de juny de 2013)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)