Pietat retrospectiva

 

     Sant Boi de Llobregat: una ciutat que va créixer molt a partir dels anys cinquanta, en la part antiga hi conserva alguns edificis rellevants. A Sant Boi hi ha un conjunt d’edificis psiquiàtrics que estan inclosos en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

     La salut mental i la seva atenció mèdica ha passat per diverses fases en la història de la medicina, però no és d’això del que vull parlar en aquesta reflexió sinó d’un fet que provoca horror: en aquest sanatori, durant la guerra civil, hi van morir més de 3.000 persones. L’historiador Marcos Robles parla de 3.160 interns. En base a les llicències d’enterrament i les actes d’incineració trobades al cementiri local per l’arxiver municipal Carles Serret se’n comptabilitzen 3.240. Les xifres són esgarrifoses i amb alarma i pena a la vegada s’ha comprovat que les morts van augmentar en els últims mesos del conflicte per causa de la desnutrició i les malalties que hi van associades. Malalts d’aquest psiquiàtric van morir de fam.

     Sílvia Piqué, besnéta de Catalina, «la mare de la iaia Nati», va estar ingressada al psiquiàtric de Sant Boi des del 1926 fins al 3 d’octubre de 1938, quan va morir a causa d’una enterocolitits, «una malaltia derivada de la mala alimentació». A Barcelona i voltants va morir molta gent d’inanició, una de les maneres més cruels de fer víctimes innocents en una guerra. La fam era generalitzada. Tant Piqué, que ha creat una associació perquè aquestes morts no restin en l’oblit, com Robles, afirmen que el menjar no arribava al psiquiàtric. Ho atribueixen al fet que probablement eren els darrers en la llista de prioritats que el govern havia d’atendre durant la guerra, si bé en la investigació s’han trobat diversos processos sancionadors oberts a infermeres per treure menjar del centre. Les autoritats potser volien fer les coses millor però no tenien prou recursos, però alguns dels qui havien de vetllar pels malalts van negligir la seva obligació. Compungits, se’ns va omplint el cor d’una pietat retrospectiva per aquells interns. 

(article publicat a la revista Pluja de roses - Març / Abril de 2026)

Aprendre

 

     El pas dels dies i dels anys dibuixa la perspectiva i dona la humilitat que s’acompanya d’aquell bocí d’alegria que crea pau al cor a mesura que s’avança en l’aprenentatge si s’avança, ja que, com vaig sentir un dia pel carrer en una conversa escoltada a l’atzar, fer-se gran, fer-se vell, no necessàriament equival a fer-se savi. Tots coneixem persones que no han madurat ni a la ratlla dels vuitanta anys, com coneixem infants que sembla que hagin nascut amb aquell coneixement de les coses profundes que es pot llegir en la mirada transparent. Infants així fan respecte, com no n’encomanen gaire els eterns immadurs perquè no inspiren confiança: què han après?

     Quan no es té la perspectiva i la humilitat adequada respecte d’un mateix, de les obres d’un mateix, de les falles d’un mateix, es tendeix a donar la culpa als altres i a l’entorn. En canvi, qui indaga sobre el que pot haver fet poc o molt malament mira endins del seu cor, l’escolta amb atenció, aprèn dels errors i assumeix la seva part de responsabilitat en l’experiència.

     Qui és l’actor de la nostra vida?, podem preguntar-nos en cas de dubte. No hi ha ningú que ocupi el nostre lloc. De manera que qui mira, qui sent, qui pensa, qui obra en la realitat tant en la íntima com en la quotidiana som nosaltres. En els seus escrits sobre autoconeixement, el psicoanalista Jung deia que «només els necis estan interessats en la culpa dels altres»... per culpar els altres. Mirar enfora és l’excusa perfecta per no enfocar i discernir sobre la pròpia realitat. Mirar la realitat de cara demana coratge, decisió i treball sobre un mateix. Treball amb les eines que tenim a mà: talents, aptituds, però, sobretot, voluntat, perseverança i honestedat, no fer-nos trampes al solitari perquè, a qui enganyem? Es pot fer comèdia un dia, un any o tota una vida, si es vol. Però davant la paret de l’últim dia els únics enganyats serem nosaltres mateixos per haver viscut una vida manllevada, no autèntica, no real. En aquest punt de la reflexió pot resultar interessant recordar unes paraules, segurament sorgides de l’experiència, del poeta Pablo Neruda, que tradueixo: «Algun dia en qualsevol lloc indefectiblement et trobaràs a tu mateix i aquesta, només aquesta, pot ser la més feliç o la més amargant de les teves hores».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de març de 2026)