Teresa de Lisieux

 

     Els sants no estan de moda en el nostre temps de fredor religiosa, però de fervor envers influenciadors de tribus digitals. En el panteó catòlic, però, hi ha sants que brillen com Francesc d’Assís, figura apreciada per gent de totes les creences i fins i tot per gent sense cap creença. Teresa de Lisieux és un d’aquests sants en el ventall de sants on emmirallar-se.

     El 17 de maig de 2025 farà cent anys de la canonització de la carmelita descalça Teresa de Lisieux, més coneguda com a Teresa de Jesús Infant. Va ser declarada doctora de l’Església l’any 1997 pel papa Joan Pau II. L’Església és avara amb les doctores, només se n’han declarat tres durant dos mil anys d’història: Teresa d’Àvila, Caterina de Siena i la jove Teresa de Lisieux, que va morir tuberculosa amb només vint-i-quatre anys després de terribles sofriments que va aguantar amb un capteniment guiat per l’Amor: «Déu meu, jo t’estimo», van ser les seves últimes paraules. En la seva representació, present en moltes esglésies i capelles, ja que en la primera meitat del segle XX va ser una santa molt venerada, se la veu vestida amb l’hàbit carmelita abraçant un crucifix envoltat de roses. És una forma visual del que la jove va dir poc abans de morir a les seves companyes de vida monàstica: «Faré caure una pluja de roses sobre el món». Era una noia romàntica amb una imaginació ben viva.

     Teresa Martin, que així s’anomenava Teresa de Jesús Infant abans de professar, va escriure bells poemes a més de donar al món uns escrits que, publicats l’any 1898 per la seva germana Paulina, carmelita com ella, aquesta va titular Història d’una ànima. Són el relat d’una vida espiritual encarnada en les obres quotidianes seguint la Petita Via, que consistia a lliurar-se a l’Amor de Déu en total abandó i confiança en Déu com ho fan els infants a la falda dels pares. Una nova via d’espiritualitat que integra Déu en la vida de cada dia en les petites coses que sovint són les més difícils d’apreciar i de dur a terme perquè en la seva humilitat semblen tan poca cosa i tan grans com són. Història d’una ànima, editada un any després de la seva mort l’any 1897, va causar molt d’impacte i ràpidament va ser traduïda a quaranta llengües.

(article publicat al setmanari La Fura, 4 d'abril de 2025)

Parlem de literatura?

      Quan les paraules es buiden de sentit, quan els conceptes s’aprimen tant que esdevenen un esquelet, tornar-los el sentit i la carnadura que els fa propi dels humans és una tasca difícil, si bé no hi podem renunciar, no podem perdre’ns pel camí que a través de la cultura ens havia dut a la civilització.

     Ja fa temps que les humanitats no tenen cap predicament en el nostre món tecnificat fins al cervell, ara que potser ja és a punt de dirigir-ne el pensament amb l’auge de la intel·ligència artificial. I dintre les humanitats, la literatura ha anat perdent l’energia, l’esperit pentecostal i il·luminador de la realitat última que sacseja la consciència. S’escriu més que mai, es publica més que mai, però la quantitat ha passat com un tanc per sobre de la qualitat que cada vegada resta més oculta, no perquè no hi sigui, sinó perquè és difícil descubrir una perla enmig de la massa. Ho va advertir, amb preocupació i esglai, Elémire Zolla al seu llibre Eclissi dell’intellettuale, publicat l’any 1964: «La industria i el maquinisme poden ferir l’esperit». Si del que es tracta és de vendre un ‘producte’, no una obra d’art, que és al que aspira una obra literària, els efectes no triguen a manifestar-se.  

     «La literatura no és una frivolitat, un passatemps, una diversió», escrivia el professor Alain Verjat, deixeble de Gilbert Durand, creador de la mitocrítica i la mitoanàlisi, i encara afegia: «És una eina de formació moral». I és que l’art, i la literatura n’és una manifestació tan sensible com textual, interpel·la, fa preguntes, convida al pensament. És per aquest motiu que, com deia als seus alumnes el mateix professor Verjat: «La literatura sempre està a l’oposició». No oblidem que el primer que fan els règims dictatorials és cremar llibres, censurar-los o evitar-ne la publicació, una forma d’avortar-ne l’aparició pel que la lectura de segons quins textos té de trajecte cap a l’autonomia personal tot formant un criteri, una opinió. Llegir Dostoievski, posem per cas, ens aboca directament al problema del mal, com de manera més subtil ens hi aboca la literatura de Rodoreda sense perdre ni una engruna de la bellesa de la paraula i, sobretot, de l’emancipació del servilisme a què ens vol condemnar el pensament únic, tan eixorc per a la llengua com per a l’ànima. 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 d'abril de 2025)