divendres, 27 de març de 2015

Freud, monoteisme, antisemitisme


De Sigmund Freud, com diu doctor en psicologia Carlos Veiga al seu assaig Aproximación a Freud. Una lectura actual (Erasmus Ediciones), tothom en parla però són pocs els qui l’han llegit a fons. I és que les obres completes de Freud ocupen una bona lleixa. Fa mandra de llegir, som en el temps del fast food generalitzat. La cultura de fons, no la cultura d’evasió i entreteniment, és el primer que cau en la fila de les prioritats perquè demana un esforç de concentració.

S’ha dit que pensar és repensar. Girar de dalt a baix tot pensament après, en això consisteix el pensament filosofic, encara que el nou pensament que sorgeix d’aquesta activitat no sigui del tot original, o sí, però en tot cas no és el fruit d’un pensament preconcebut.

Agradi o no, i s’estigui més o menys d’acord o no amb l’anomenat pare de la psicoanàlisi, el pensament de Sigmund Freud és original. El doctor Freud, que a més era un grandíssim escriptor, va atrevir-se a pensar en un camp poc explorat fins aleshores com és el de la psique, i a formular les seves tan reconegudes com combatudes tesis. I com a l’humanista que era, i com a jueu, tot i que ateu, també va voler interpretar les arrels de l’antisemitisme que han resultat tan mortíferes.

El resultat de les seves reflexions a la llum de la psicoanàlisi que ell mateix va inventar, és el llibre Moisès i la religió monoteista. Segons escriu Jorge Wagensberg a les memòries de la seva època de formació, Alguns anys després (Ara llibres), aquest és el llibre més científic del gran psicoanalista vienès. En el seu relat autobiogràfic, Wagensberg reporta que els únics que es van salvar de l’Holocaust d’una família molt àmplia de jueus polonesos, va ser la seva branca familiar, fugits del seu lloc d’origen abans de la nostra Guerra Civil.

Sigmund Freud va començar a escriure el seu assaig poc temps abans de l’annexió d’Àustria pel règim nazi, i el va acabar al seu exili londinenc, fugint del Tercer Reich. Sabia de què parlava, Freud, en pròpia pell, ja que amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família havia hagut de marxar de la República Txeca quan ell era un infant i es va instal.lar a Viena, on va viure gairebé tota la vida.

Es diu que Freud va lluitar molt per poder expandir les seves tesis fora del l’il.lustrat món jueu de Viena. Creia en la universalitat de les seves investigacions sobre la condició humana. Amb tot, Freud no va renunciar mai a la seva condició de jueu, tot i que sabia que això podia ser un perill, atès l’antisemitisme creixent. El perill es va demostrar. Una part de la seva família va morir als camps d’extermini nazis, com van morir els familiars del nostre científic Wagensberg. Quanta vida i quant de talent perdut!

Freud va posar sota la lent d’estudi el monoteisme i l’antisemitisme. Freud va interpretar que la llavor de l’antisemitisme estava en l’inconscient (col.lectiu, hi hauria afegit el seu deixeble Jung) com a resultat de la gelosia generada a partir de la pretensió dels jueus de ser el poble escollit. Sembla que questa és la pretensió de tot monoteisme. Durant segles, visions tancades del cristianisme han predicat que fora del cristianisme no hi havia salvació. I l’islam alcorànic també té aquesta pretensió.

I, no obstant això, d’una manera natural, sense idees preconcebudes, s’entén que el monoteisme és una idea, una abstracció, no pas una realitat. La vida és una, sí, però plural, i es mostra disseminada en mil formes. Els absoluts, ni religiosos ni seculars, no porten a bon port, en tenim experiència. En canvi, Francesc d’Assís deia que Déu és el que és, el veia com a font de vida i estimava les formes de vida perquè totes eren Déu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de març de 2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada