diumenge, 14 d’agost de 2011

La carta


La carta ha arribat en tres plecs dins d’un sobre de color verd, imagino que comprat expressament per a l’ocasió, ja que és d’un alegre color verd esmaragda. Segur que lliga amb alguna cosa que hi ha escrita. Amb traços rodons i ben dibuixats, al sobre hi ha cal.ligrafiat el meu nom, que, tot i la familiaritat, tot i la pertinença, tantes vegades em sembla estrany. I és que ni tan sols tinc sentiment de propietat amb el nom, si de cas només amb els llibres de la meva bibioteca.
Mentre llegeixo la carta em summergeixo en un càlid espai d’intimitat que cada vegada resulta més rar. Sembla que ja no és temps d’escriure cartes i menys manuscrites. La comunicació escrita passa per la immediatesa dels e-mails, per la seva indubtable facilitat.
Amb l’autora de la carta, una amiga molt antiga amb la qual hem anat renovant l’afecte d’amistat, també ens escrivim e-mails. Però no hem abandonat aquella relació epistolar que ara es dóna molt de tant en tant, com un regal que ens oferim, ja que escriure una carta manuscrita reclama temps, i el temps, als nostres dies, es també cada cop més escàs. No perquè el dia no tingui 24 hores com sempre, sinó perquè el temps, ocupat amb tantes coses com fem, sembla que se’ns escola de les mans amb tanta rapidesa com l’aigua d’un cistell.
En la carta que vaig escriure a la meva amiga, i que ella ara ha contestat alegrant-me ja els ulls des del principi amb el sobre verd esmaragda!, li comentava passatges d’un llibre que estic llegint i que li recomanava: La ladrona de rosas (La Esfera de los Libros), una excel.lent biografia de l’escriptora Clarice Lispector escrita per Laura Freixas.
En l’escriptura d’aquesta biografia, les cartes de Clarice Lispector (Ucraïna, 1920-Brasil 1977) tenen una importància cabdal. Sobretot les cartes enviades a les seves germanes. Són cartes escrites des del més profund del seu ésser. Són cartes escrites no per a ser publicades i, per tant, més pensades, sinó que són cartes on la vida interior d’aquesta gran autora aflora amb tanta naturalitat perquè són cartes escrites per una gran necessitat de comunicació amb la gent que estima. Les cartes escrites a Tània i Elisa són cartes escrites sense retòrica de cap mena, són pensaments i sentiments escrits en directe, com dits en una conversa en veu alta.
No en sabem res, de l’ànima dels altres, si no ens l’obren en una conversa íntima, o en una carta íntima. Amb bon criteri a l’hora d’escriure la biografia de Clarice Lispector, Laura Freixas ha optat per incloure molts fragments de les cartes de l’escriptora, ja que és a través d’aquestes cartes on veiem l’ànima de La ladrona de rosas, o el que és el mateix: la qui sent la necessitat d’absorbir la bellesa natural de les roses per a fer-ne bellesa poètica a través de l’escriptura.
L’escriptura literària de Clarice Lispector no és de lectura fàcil: demana un esforç, tot i la claredat de la seva escriptura i de les seves imatges. Ella no volia fer quadres realistes sinó quadres subjectius, fins i tot surrealistes, onírics, per posar símils plàstics a la seva obra originalíssima. Les cartes escrites a les persones més properes al seu cor ajuden a entendre no la seva escriptura, que això és obra dels lectors, sinó les seves motivacions més profundes.
“Entendre les motivacions profundes de l’escriptura, i de la Clarice en particular, em sembla indispensable”, escriu la meva amiga en una carta que supleix la mar de bé la distància geogràfica que ara ens separa, tot i que per no gaire temps. Perquè ja hem quadat que la carta tindrà continuació en una conversa de les nostres davant d’una tassa de te, o el que sigui.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 d’agost de 2011)












2 comentaris:

  1. És un plaer llegir del teu plaer per les cartes i els epistolaris, Teresa. Una abraçada!

    ResponElimina
  2. he llegit l'article però passo amb pressa a saludar-te

    ResponElimina