divendres, 1 de juliol de 2011

De camí cap a Castelladral, Callús

Els fenomens de la realitat es poden mesurar de manera objectiva, i això és el que fa la ciència. Però la realitat és tan subjectiva. Les coses ‘són’ d’una manera o d’una altra en la mesura que hi estem relacionats. Per exemple: ahir, amb uns amics, vam fer una visita molt càlida a Castelladral, una mica més amunt de Súria. Sortint de Manresa en direcció a Súria es passa per Callús. Fins fa ben poc (parlo potser de dos o tres anys) no vaig saber que la meva àvia paterna n’era filla. El meu pare no m’ho havia dit mai. La raó? Aquesta àvia, com ja he escrit altres vegades, no volia que jo naixés. Els detalls de la història són de novel.la si no fos que són de debò. Així que, ahir, passant per Callús, vaig experimentar una sensació estranya que hauré d’analitzar. Per a la gent de Callús, Callús és el seu poble i el deuen estimar. Mentrestant, jo no hi tinc cap sentiment més enllà d’una memòria dolorosa.
(a la imatge, una perspectiva de Castelladral) 

1 comentari:

  1. Ostres quin blog, Teresa! Ara la sensació d’estranyesa m’envaeix a mi – no puc evitar el pleonasme-, pensant en el meu calaix de sastre,discontinu i interromput blog.
    Bé, ara fa més de trenta anys que, amb certa pena, ensenyava Castelladral a uns altres vilanovins. Tanmateix ahir us el mostrava amb un cert orgull. Al cap i la fi, les cases ben endreçades i restaurades expressen també les relacions humanes que s’han forjat en l’amorosa pluja de primavera i en les tempestats de ple estiu – per al qui s’hi ha mullat, colrat i esporuguit, és clar!
    Em sembla que tafanejaré sovint aquest teu espai obert a mar i muntanya. Gràcies a l’enfoc del teu bon ull, m’has fet feliç una bona estona
    Jaume

    ResponElimina